MemòriaDe turó barraquista a atracció turística: la dignificació dels búnquers del Carmel desemboca en gentrificació

El Turó de la Rovira ha patit tants canvis d’usos que va camí de semblar un gat: per ara ja en té quatre, de vides. El que un dia fou un petit espai natural més aviat verge (1a), va passar a acollir una bateria antiaèria durant la Guerra Civil (2a), que després seria reconvertit en barri de barraques durant 40 anys (3a) i ara ha esdevingut una atracció turística (4a).

I és que la seva posició estratègica, amb vistes a bona part de la ciutat de Barcelona, sempre ha fet d’aquest turó un terreny llaminer. Tant golós que avui en dia és una aturada obligatòria per a centenars de turistes, malgrat la seva ubicació tan allunyada del circuit habitual. El perfil del visitant és eminentment jove (de fins a 40 anys), més aviat europeu (però també asiàtic) i amb un aire urbanita: aprofitarà per fer unes selfies panoràmiques que després penjarà a Instagram. I apurarà una llauna de cervesa mentre cau el sol sobre l’skyline de la ciutat.

El Turó de la Rovira s’ha popularitzat tant que ja compta amb venedors ambulants de birra freda i refrescos variats. Són, però, venedors de Km 0: antics veïns d’aquest barri barraquista, reubicats en els anys 80 a edificis de protecció oficial als pròxims carrers irregulars del Carmel. I és que ni a l’hivern deixa de rebre turistes aquesta balconada natural de vistes panoràmiques. No debades, és una de les recomanacions habituals adreçades al públic jove: tant hotels com webs de viatge en anglès l’aconsellen.

Però aquesta onada turística també ve acompanyada d’un cert perill de gentrificació. Les associacions veïnals han protestat pel que qualifiquen d’"invasió". Alguns veïns del carrer Marià Labèrnia, el més proper al turó, constaten que la promoció turística de l’indret ha comportat un augment desmesurat de visites i d’actituds incíviques.

De fet, l’'Ajuntament de Barcelona està promovent aquest espai amb l'objectiu de des-saturar els punts turístics tradicionals (com ara el Parc Güell). Per això, entre els anys 2014 i 2015 va realitzar unes obres (pressupostades en 1,5 milions d’euros) per millorar els accessos al turó, instal·lar-hi enllumenat, nou mobiliari urbà i zones enjardinades. Posteriorment el MUHBA (Museu d'Història de Barcelona) va rehabilitar algunes de les casernes militars que encara restaven en peu i va endegar-ne el procés de museïtzació, amb audiovisuals, mostres fotogràfiques i recreació d’interiors. Una tasca de memòria històrica sense dubte emocionant.

La paradoxa, tanmateix, resideix en el fet que la contextualització històrica i la dignificació de la zona acabin per servir als interessos del turisme, i no dels habitants del barri. Aquesta és la línia argumental de la CUP d’Horta-Guinardó que denuncia: “El turó de la Rovira és un cas paradigmàtic: les reformes amaguen la veritable intenció, que és facilitar la vida al turista. I el que haurien de ser millores en una barriada injustament oblidada, es poden acabar convertint en un malson pels seus mateixos habitants”.

En parlem de tot plegat amb en Christian Bougard, un veí històric d’aquest barri d’ençà que el 1976 s’hi va instal·lar en una barraca, a la recerca d’un lloguer molt barat que no trobava als barris centrals de la ciutat. "A mi els turistes em són bastant indiferent", arrenca, i afegeix amb una rialla: "Alguna cosa hauran de fer, hahaha!". Tot i que sí que reconeix que els veïns dels carrers més propers a l’entrada est pateixen ara més soroll. Allà on es troba el famós bar restaurant Delicias, un dels escenaris citats a la novel·la Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. Però el pijoaparte [el protagonista del llibre] no pot anar-hi ara a fer el vermut, ja que els amos del Delicias l’estan reformant i estarà tancat unes setmanes. I és que, evidentment, els centenars de turistes que pugen cada dia als búnquers són un nou nínxol de mercat.

Un barri de barraques i combatiu

Hi hagué un dia (no tan llunyà) que els búnquers no eren lloc de peregrinació hipster, sinó més aviat un barri indesitjable. Barraques d’autoconstrucció omplien les faldilles del turó, sostres d’uralita, carrerons estrets i sense asfaltar, porta amb porta, tot de planta baixa, poca aigua i fins les darreries dels 60 sense llum elèctrica. Cristian Bougard (Basilea, 1952) arribà a Barcelona a falta de dos mesos perquè morís el dictador: setembre del 75. Pel cap li passava la idea de crear una empresa d’Import-Export ("pensa que Espanya no estava ni tan sols a la Unió Europea!"), però finalment optà per fer classes d’anglès.

Aterrat a un pis compartit a Alegre de Dalt (barri de Gràcia), Bougard desitjava la seva independència i començà a buscar pisos. "Però jo només estava a mitja jornada i cobrava molt poc, així que no em podia permetre res del que sortia als classificats de La Vanguardia", explica el suís. És així com acabà al barri dels canons, on llogà una barraca per a ell tot sol. "Una alumna, quan es va assabentar que em mudava a les barraques, em va dir:

- Em sap greu, Cristian, perquè t’ho robaran tot".

L’imaginari col·lectiu del moment, vaja. "La gent es pensava que allò era de xusma: andalusos, extremenys...", rememora. I precisament van ser els andalusos els que el van acollir amb el braços oberts. "Van ser la meva família, la família que jo no tenia a Catalunya". De fet, Bougard fa un balanç molt bo, dels quasi quatre anys viscuts a la barraca (1976-1979). "Les relacions veïnals eren molt bones, de fet millors que les d’ara". I explica que la pròpia configuració del barri (de planta baixa i carrers peatonals i estrets) donaven peu a interactuar més. "Passaves pel carrer i escoltaves com un veí tossia, o com l’Antonio parlava en veu alta, o com...".

Però a més a més, tots hi tenien un meta en comú: dignificar el barri i aconseguir un apartament de veritat. "I amb això fèiem molta pinya", afegeix. Naixia el moviment veïnal del barri dels canons (alhora que esclatava a tota Barcelona), amb un fort lideratge de la veïna Custodia Moreno, filla de qui regentava una de les escassíssimes botigues de queviures a la zona. Manifestacions, talls de trànsit, aturada de busos urbans...

Al barri i al moviment havia molta gen" votant del PSC. "Bé, més aviat de Felipe, perquè la majoria eren andalusos», matisa. I encara avui dia és fort, el moviment veïnal. I juntament amb l’adveniment dels ajuntaments democràtics, s’engegava el procés de dignificació del barri. Així ho explica el suís del barri: "Vam baixar a veure l’alcalde Narcís Serra, qui ens va atendre i escoltar, però llavors va contestar: Perfecte, però no tenim diners. Quan els tinguem, ho farem".

La Barcelona preolímpica i la fi de les barraques

I malgrat que van passar uns pocs anys, així va ser. Uns arquitectes coneguts del barri van preparar un disseny de remodelació urbanística, mentre que el propietari de la majoria de terrenys també va accedir al traspàs. L’any 1983 començava el desmantellament de les barraques del turó de la Rovira i tota la zona del barri dels canons, que comptava amb 110 barraques i 600 habitants. L’any 1984 s’inauguraven els coneguts com a "pisos verds" (pel color de la pintura), on van ser reallotjats una gran part dels barraquistes. Uns Habitatges de Protecció Oficial (HPO) que llogaven a preu inferior al mercat i que no va ser fins l’any 2000 que van poder accedir a comprar en propietat.

Quan van estrenar els pisos nous, aquell llunyà i preolímpic any 84, una jovenel·la de nom Cati es va atansar al seu amic Cristian i li va dir: "Saps el que més m’agrada? Que per fi tinc un llit propi". Ara, allà on les barraques eren tan petitones que compartien el matalàs, es comparteixen birres i postes de sol.