Tribade: "No ens interessa un feminisme capitalista que busqui la igualtat a les quotes de poder"

Durant els últims anys, al rap combatiu d'esquerres, el d'homes amb samarretes reivindicatives, barbes, punys alçats i agressivitat festiva als escenaris, li ha sorgit una aposta que feia temps que bategava: la feminista. L'escena musical s'ha obert més que mai per a dones que prediquen la seva subversivitat amb micro i beat. Aquest és el cas d'Alba Martínez, Elisabet Alonso i Diana Lulla, més conegudes com Bittah, Sombra Alor i Massiva Lulla. Acompanyades per DJ Big Mark (Marc Galán), formen Tribade, i acaben de treure el seu primer disc de la mà de la discogràfica Propaganda Pel Fet: Las Desheredadas.

Les seves lletres sonen en les festes de l'activisme barceloní rimant la teoria feminista més àcida amb accent txarnego. Vénen amb ganes de generar conflicte i d'omplir sales fent-ho. Parlem amb Tribade sobre el seu salt dels escenaris de barri a disputar-se ser un dels grups revelació de 2019.

Ara estreneu disc i teniu programada una gira internacional que arriba fins a Mèxic i els Estats Units, però vosaltres sortiu del feminisme autònom de la ciutat, dels centres socials ocupats… Què queda d'això?

Masiva: Tot.

Bittah: La font ideològica de la qual bevem continua sent la mateixa. Podem estar a altres ciutats, però el nostre espai d'oci i de militància, de relacionar-nos, sempre serà el nostre barri, sempre serà el feminisme de Barcelona. Passarem per Berlín, Lisboa, Grècia, Mèxic…

Smbra Alor: Si no és per això, jo no trepitjo tots aquests llocs, saps? [Riu]

Abandoneu el vostre "guetto" i treieu el cap per escenes més àmplies. Com heu viscut aquest procés?

B.: El que té de bo aquest procés és no canviar res de la teva línia política.

M.: Ara existeixen les circumstàncies socials que ens permeten colar-nos per aquí, guanyar atenció i explicar què està passant. Parlem d'una realitat que no està representada. Això és part del nostre èxit.

Et refereixes a qüestions relacionades amb l'imaginari cultural del feminisme que representeu: les festes no mixtes, el "poliamor"...

B.: És que hi ha una realitat de xavales que no estan vivint això que els ven la cultura mainstream, que no consumeixen discoteques on l'entrada està a 15 pavos, que no se senten reflectides amb això.

S.: Són realitats molt contemporànies. A mi el tema de La poliamorosa de Bittah em va semblar súper transgressor. Abans d'això, no s'havia parlat de relacions no monògames des d'aquest lloc… Cantàvem Felices los cuatro de Maluma i poc més.

La visibilitat lèsbica també està molt present a les vostres lletres. Hi és al vostre propi nom de grup. Mentre es posen de moda les ungles de gel, vosaltres feu una crida a tallar-se les ungles amb temes com 'The L Nail'.

"Sembla que la consciència de classe i la qüestió racial estan molt introduïdes al rap, però la visió de gènere, res"

B.: Bé, és una cosa que vivim, perquè ho som. La música és un reflex tant de la nostra militància com de la nostra vida. Mitjançant la música ens arriba majoritàriament un missatge heteronormatiu, amb la dona com a subjecte passiu. Volem donar-li la volta a això. Volem parlar d'un altre tipus de desitjos, de desitjos de persones amb sexualitats diverses. És una aposta política.

El camí que seguiu va en paral·lel al que han viscut les noies de la IRA a Madrid o Machete en Boca a València. Si una mira a l'altra riba de l'oceà, el rap feminista ja té noms propis de primera línia: Rebeca Lane, Ana Tijoux, Sara Hebe, Miss Bolívia… El feminisme més ‘punki’ està conquistant l'escena del rap?

M.: Sí que estan passant coses. És que el que diem i expliquem, hi ha molta gent que ho viu. Hi ha un públic que està desitjant escoltar això.

La IRA, Sara Hebe i vosaltres sou tres dels grups de rap que vau participar del vídeo “Los borbones son unos ladrones” per denunciar els casos de Valtonyc, La Insurrecció i Pablo Hasél, represaliats per les seves lletres i, en el cas del primer, al'exili. Dels 13 artistes que apareixeu, tan sols hi ha tres grups de dones.

B.: La veritat és que estem molt agraïdes que comptessin amb nosaltres per aquest vídeo. En aquell moment només teníem tres temes i de sobte estàvem al costat de gent com Rapsusklein o Frank T.

S.: També cal dir que quan vam arribar a la gravació ens van preguntar si érem les ballarines.

B.: Sí, la veritat és que és una de les poques experiències en que podem dir que se'ns ha tingut en compte.

M.: Són prudents. Sabem que tothom ens està mirant, però ningú diu res.

Ver vídeo

Prudents? Per què?

M.: Jo crec que els hi fa por. Es pensen que anem a mort, contra el món. Que som agressives. Els fa por ser qüestionats.

S.: Som el dit acusador.

B.: I amb Machete i la IRA ha de passar una mica el mateix. Jo crec que el que pensen és que és millor no ajuntar-se massa amb nosaltres perquè si m'ajunto feministes, igual, o em critiquen els meus o m'acusen d'alguna cosa.

S.: Que es mirin com s'expressen, com es mouen. Sembla que el tema de la consciència de classe i la qüestió racial estan molt introduïdes al rap, però la visió de gènere, gens.

I tot aquest context de repressió contra artistes, polítics, líders socials… Com el viviu vosaltres des de la vostra posició?

"El pròxim moviment que es represaliarà és el feminista"

M.: Som les properes.

S.: Calla! Toquem fusta.

B.: Està clar que el pròxim moviment que es represaliarà és el feminista. Temps al temps.

S.: I tot aquest mandat imposat per la Constitució que no representa a ningú… Que ens deixin decidir. Com que decidir la teva vida quotidiana, el teu sistema econòmic, és il·legal? Això no és democràcia. I no pot ser que no hi hagi llibertat d'expressió, que hagis d'exiliar-te perquè et foten pres.

B.: També hi ha moltes preses que no tenen la cobertura dels d'avui en dia. Ara els nostres pares parlen de presos polítics, però jo fa anys que els explico la situació de col·legues que passen per això.

Després de vosaltres, venen més Tribades?

M.: Ja ho estem veient. Ens escriuen moltes noies dient que les hem motivat a formar un grup. Ens passen links de les seves mogudes. La gent s'identifica amb nosaltres, té altres referents i s'animen.

S.: A més, estem motivant-les a tenir flow, a tenir classe. S'estan animant a buscar un bon estudi, un bon productor, a entendre el que és un DJ. Això és increïble.

B.: I de fet, ja estan aquí. Estan gent com Santa Salut, com Elane, las Ninyas del Corro, las Niñas Perdidas, Lil Russia, la Clika Pika….

Moltes d'elles pugen als escenaris amb vosaltres quan actueu. En aquesta línia, dieu molt això de "Tribade som totes". A què us referiu?

B.: Doncs que Tribade no existeix sense xarxa. Quan escrivim lletres, les passem a les col·legues perquè ens donin un retorn. Això és gràcies a elles.

S.: És que no ens hem inventat res. Ara estem intentant fer un protocol per a sales i festivals per intentar introduir un punt lila.

Un protocol contra agressions masclistes com a grup? En què consistirà?

"Juana Rivas és una dona lluitadora que s'ha afrontat a la justícia patriarcal ella sola"

B.: Sí. Ens toparem amb un munt de sales que tindran denúncies d'agressions. O xavales que voldran veure un concert de Tribade però que en aquell espai no se sentiran segures. Portarem al Rider l'exigència que la sala compti amb protocol d'actuació. I si no hi ha punt lila, posarem a disposició el nostre punt de marxandatge perquè ho sigui.

S.: És un moment per generar aquest tipus de coses. Qualsevol lloc d'aquest país és probablement un lloc on s'hagi produït una agressió. Perquè vivim a la cultura de la violació on es toleren aquest tipus de coses.

M.: La nostra idea és anar a ocupar els espais i lluitar per ells en comptes de no anar-hi. Volem provar què passa si els ocupem entre totes.

D'aquest tipus de reflexions també neix La Purga, un tema on us “confesseu”, us critiqueu i busqueu el “perdó” a l'“Església” del feminisme, tal com mostreu al videoclip. A quina necessitat respon aquest tema?

M.: Era un moment en què rebem moltes acusacions, tant de dins del moviment com de fora, que ens tocaven de forma personal… I necessitàvem deixar anar, mirar-nos cap a dins i purgar-nos abans de seguir amb el procés creatiu. La Purga no estava prevista al disc i ens va acabar traient mig any. Va ser una cosa molt pensada amb molt de treball personal.

B.: Òbviament, ningú està dient que per fer una cançó i una revisió dels nostres privilegis ja estem salvades. Simplement que, fent música, vèiem interessant escriure una cançó on posar-nos verdes i dir, sí, sóc feminista però he tingut relacions tòxiques, he empatitzat amb tios que han comès agressions…

M.: La veritat és que pensàvem que aixecaríem polseguera, però la majoria de gent ens ha dit que si som molt valentes, que què guai…

Ver vídeo

Quines crítiques esperàveu?

S.: Que es veiés com una agressió al feminisme.

B.: Era un cant a la sororitat. De, joder, penya, totes l'hem cagat i la cagarem, però ens direm les coses des de les cures. Ens feia por que els matxis poguessin agafar-se a aquest discurs i dir, "veieu, que elles mateixes ho diuen, que sobreacuseu", quan és un discurs fet amb moltíssim afecte. Si formes part del grup, pots criticar, però que no vingui algú de fora a rajar del meu guetto.

S.: És un tema perquè només m'entenguin les col·legues que saben del que parlo. I perquè un matxi digui, ai, què guapa la cançó, però que no pilli una merda. [Riu]

Us pregunten molt per les vostres referents. A la cançó que dóna nom al disc, 'Las Desheredadas', feu una llarga llista del referents quotidians "desheretats" de nom. De fet, l'únic nom propi que surt és el de Juana Rivas.

B.: És la línia que portem, la de les referents quotidianes. Òbviament les nostres referències vénen de coses més antigues, d'Emma Goldman, d'Angela Davis, de Silvia Federicci... Però en el teu dia a dia, la primera referència, on aprens què és l'apoderament, a sostenir les cures, és la teva xarxa: la teva mare, la teva àvia, les teves col·legues... Quan estàs xunga no et ve l'Angela Davis a mimar-te, vénen les teves col·legues al bar.

M.: També cal tenir en compte que tu dius Angela Davis i molta gent no sap qui és. Però Juana Rivas ha estat un cas súper mediàtic.

S.: I la van criminalitzar un munt.

B.: No és una acadèmica, una presentadora, una actriu... És una dona lluitadora que s'ha enfrontat a la justícia patriarcal ella sola. Podria ser qualsevol dona del teu barri. És una referent en tota regla.

Parlàvem de com està entrant de fort el feminisme al rap, però si encens la ràdio, també s'escolten alguns discursos feministes com els del 'Pa' fuera lo malo' d'Ana Guerra i Aitana, i fins i tot el disc de Rosalía, 'El Mal Querer'. Què n'opineu, d'això?

S.: Bé. És un pas.

M.: Millor això que tenir un missatge misogin. Però ens sembla una posició molt còmoda. Una es pot aprofitar del context social però sense acabar de molestar del tot, perquè si molestes, et deixaran de trucar d'alguns llocs.

B.: El feminisme en el qual nosaltres creiem és aquell que és radical, que va a l'arrel del problema. Hi ha una majoria social que està en contra de la violència contra les dones. Hi ha una majoria social que està en contra del racisme. Però quan assenyales al culpable, a l'arrel, al sistema que sosté tot això, la cosa canvia. Es tracta del feminisme com a antítesi del capitalisme. A nosaltres, un feminisme capitalista que busca que hi hagi igualtat a les quotes de poder no ens interessa. Jo no vull un feminisme que em permeti explotar a la resta.

És cert que no compreu aquest tipus de discursos, però també que comenceu a flirtejar amb el mainstream. Sense anar més lluny, Tribade ha sonat a programes de televisió com First Dates o, fins i tot, a Operación Triunfo, on una de les concursants, Alba Reche, era fan vostra.

B.: És la gràcia i el parany de combinar missatge i musicalitat. Si es catessin del que estem dient, realment… Si es catessin del que significa Tribade, de les referents que estem citant… Els hi estem colant.

S.: I que la continuïn colant-la! És interessant. Tu a la gent li parles de "cis", "trans", "butch", "bollera"… I es queden creuats.

M.: Però alhora intentem utilitzar el nostre missatge, parlar d'allò comú, de l'anècdota. Amb un llenguatge fàcil perquè arribi al màxim de públic possible.

Parleu del potencial d'usar la música per arribar a més gent. El rap és un gènere on el missatge polític és comú, però en canvi, socialment, el reggaeton està molt més estigmatitzat. Fins i tot, és un dels més criticats des d'alguns discursos feministes. Per què el reivindiqueu?

"No es interessa un feminisme capitalista que busca que hi hagi igualtat a les quotes de poder"

B.: El reggaeton és un ritme musical. Quan diuen que el reggaetón és masclista… Un bombo i una caixa no poden ser masclistes. En tot cas, pot ser-ho la persona que el fa. El rap, com el reggeaton pot tenir el discurs que tu li fiquis. I a veure, a Europa no ens hem inventat res de reggaetón feminista. Això ja estava fet. La cançó de Pa la cama voy de la portoriquenya Ivy Queen és de 2004 i és una cançó apoderant, que parla de consentiment. A la gent li agrada ballar reggaeton. Doncs poder estar ballant-ho a gust sense que hi hagi un missatge que et trontolli, mola.

També se us atribueixen algunes influències del trap, un gènere amb una estètica que fa bandera de barri però on alhora hi ha un munt d'artistes que parlen sobre quants diners tenen. Com ho veieu? Yung Beef o C. Tangana?

M.: Jo em quedo amb Yung Beef. [Riuen]

B.: Jo parlaria de l'extracció de classe d'aquesta gent. Una de les coses de la cultura de la classe treballadora, per exemple, amb el tema dels diners, em trontolla. Tu no dius quant cobres, perquè saps que potser tu estàs bé però el teu veí, no. I és lleig. Està mal vist parlar de pasta. En aquests videoclips hi ha una fetixització del que és precari quan en realitat ser precari és una merda que no li desitges a ningú.

M.: Ells mateixos no són conscients de com repercuteix el missatge que estan donant. No saben el que estan fent.

B.: El C. Tangana no és ximple. Sap el que fa. Diu que hi ha discursos que li interessen molt, com el feminisme, diu en una entrevista. Doncs clar que sí. Controla quines són les noves tendències, també les ideològiques

S.: Perquè si la conclusió de tot el que ha llegit és "li faig plas en el cul”, no ho pillo. Que si vendre drogues, armes, dones, i complir tots els seus desitjos… No ho entenc. Però musicalment m'agraden, m'ho gaudeixo. De la part musical podem aprendre molt.

Fins on vol arribar Tribade?

S.: Jo vull poder anar al súper. No vull que a una tia li doni una síncope perquè estic aquí.

B.: Mentre no ens peguin… [Riuen]

M.: El més bonic del que ens està passant és compartir-ho, compartir privilegis. Poder passar-li l'entrada del Festivern a col·legues que no se'l poden pagar, o convidar a birres als meus col·legues a clubs on la copa està a quatre pavos perquè m'han vingut a veure.

B.: Fa uns anys, quan hi havia col·legues represaliades, ens trucaven perquè estàvem a mà. Ara saben que, si porten a Tribade a una moguda solidària, faran pasta. Ara podem ajudar de debò. Que tot això que s'ha generat de fer concerts per aquí, per allà, ara ho puc portar al meu guetto i col·laborar de manera directa. Retornar això, això que ens han donat, per vosaltres. Fins aquí volem arribar.