Estas Tonne: "Aprendre a tocar un estil com el flamenc és com aprendre una llengua"

Qui ho diu que per ser un mestre del flamenc has d'haver nascut a Jerez i tenir arrels gitanes? L'ucraïnès Estas Tonne desafia aquesta etiqueta i moltes altres. De fet, el flamenc és només una de les seves múltiples i variades influències. Diuen d'ell que és un dels cinc millors guitarristes que podem sentir avui en un escenari, però també ens el podem trobar oferint el seu art en ple carrer. Amb una filosofia de vida nòmada i molt personal, centrada en la importància de la natura i un relativisme místic que remet a pensaments orientals, no acostuma a prodigar-se fora del centre i l'est d'Europa. Aquest mes de març tenim dues ocasions úniques per gaudir del seu art. És el cap de cartell del festival de Músiques Disperses MUD de Lleida, on hi actua aquest diumenge, 11 de març, a la Seu Vella, i també tocarà el dia 14 a Madrid, on va exhaurir les entrades amb setmanes d'antelació.

En la seva música, hi podem trobar des de la influència del flamenc amb melodies gitanes fins a molts altres sons d'estils diferents. D'on treu aquesta facilitat per compondre noves obres amb una mescla d'estils tan variada?

Amb el meu més profund respecte pel flamenc o qualsevol altra música, no toco cap estil en concret. La vida té molts colors, els humans tenen moltes llengües.

El flamenc és un llenguatge que, per la seva fluïdesa d'expressió, n'has d'aprendre la seva forma, les frases i la gramàtica per tal de poder expressar-lo. Els que neixen en un ambient flamenc es troben còmodes amb aquesta forma, mentre que els que l'han d'estudiar per aprendre'l poden arribar a perfeccionar-lo amb el temps. Una vegada més, és com aprendre un idioma. Quan les tribus nòmades recorrien diferents llocs, recollien sons, sentiments, històries. L'expressió que en sortirà és una barreja de totes aquestes experiències. Alguns ho anomenen un estil, però també podem anomenar-ho vida.

Fins i tot Django [Reinhardt], que va capgirar el meu món de dalt a baix quan el vaig sentir per primer cop, no m'ha fet venir ganes d'imitar-lo

Què hi ha de diferent per vostè entre tocar al carrer i fer-ho en grans sales plenes de gent que paguen per escoltar la seva música?

M'encanten les dues situacions, tot i que són completament diferents. La concentració i l'atenció que havia de posar en un ambient de carrer es pot equiparar a l'expressió musical i la seva síntesi energètica amb l'audiència d'una sala de concerts. És més aviat una cerimònia que un concert, on el públic pot anar més enllà en la seva autoexploració. Podria ser qualsevol lloc, en realitat, però és tan antic per als éssers humans reunir-se per revisar allò que som, guarir-nos i renéixer. Al final tots seguim caminant, trobant-nos de vegades en una cantonada, altres vegades a la sala de concerts.

Vostè es considera un trobador modern, que no s'identifica amb cap país. Suposo que coneix les reivindicacions d'identitat pròpia que té el poble català. Què en pensa?

Qualsevol té dret a la llibertat. Si el poble català o qualsevol altra nació busquen la independència, n'hi ha d'haver un motiu. Podem mirar a totes les nacions com la vida d'un ésser humà individual. Així per exemple, quan un adolescent surt de casa dels pares, ell o ella passarà per tot tipus d'experiències i sovint el viatge no serà fàcil. Tanmateix, quan aquesta ànsia hi és present, que hem de fer sinó seguir-lo?

Pot ser que surti bé, potser fracassem, però sense aquesta experiència la vida no seria plena, oi? Quan una parella que ha viscut junta durant molt de temps es vol divorciar, sempre hi ha la possibilitat d'establir nous tipus de relacions, tant de forma independent com units.

Tornant a la música. Quines són les seves principals influències? I un lema per viure en plenitud?

Potser la vida en si mateixa ja és una gran influència. Quan m'he pres algun descans de la guitarra, he pogut escoltar molts dels grans, també guitarristes gitanos, flamencs, cubans i bandes russes. Jo, en realitat, mai no he volgut ser com ells, fins i tot Django [Reinhardt], que va capgirar el meu món de dalt a baix quan el vaig sentir per primer cop, no m'ha fet venir ganes d'imitar-lo. Només m'ha aportat gratitud i inspiració. Qui sap, si hagués dedicat aquells 11 anys a tocar guitarra en lloc d'explorar altres aspectes de la vida, on seria avui?

Malgrat tot, sóc exactament on sóc ara i la vida no es tracta només d'una nova cançó per compondre, una gran tècnica per aprendre o un magnífic escenari on actuar. La vida ho inclou tot i "només podem seguir caminant".

És difícil veure'l tocar al sud d'Europa. Ara ha escollit dues ciutats ben diferents per oferir concerts. A Lleida podrà tocar en un lloc molt emblemàtic com és la l'antiga catedral de la Seu Vella, del segle XIII. Sent alguna energia especial quan toca en llocs amb tanta història?

No crec que li importin cent anys ni mil a una muntanya que s'aixeca alta i plena en l'horitzó

La història és una cosa molt relativa. No crec que li importin cent anys ni mil a una muntanya que s'aixeca alta i plena en l'horitzó. Ni a un oceà que té milions d'anys. Nosaltres, els éssers humans, elogiem els monuments oblidant que es sostenen sobre una gran Terra que ja és un gran motiu per estar agraïts. A sota de cada temple hi ha un altre temple, més antic, ancià, ple de saviesa i coneixement.

De fet, amplifica la nostra presència i, si ens obrim, ens parlaran, un edifici, un arbre, la terra. La vida s'expressa de moltes maneres, només cal que ens atrevim a escoltar.

Molts entesos del món de la música el consideren un dels cinc millors guitarristes del moment. Com porta una etiqueta així?

No considero que aquesta declaració sigui rellevant. Hi ha milers de milions d'estrelles al cel i sobre la terra. Quina és millor? Paco [de Lucía], Manitas [de Plata], Sabicas [sobrenom del mestre del flamenc Agustín Castellón Campos]? Tot té un propòsit i el seu lloc. Tots ens inspirem els uns als altres per brillar. Si una estrella té por de la seva brillantor, es torna amarga i competitiva. En canvi, a la natura no trobem aquests fenómens. Tot forma part de la creació d'una cançó magnífica que anomenem Vida. Oblidar-se i recordar constantment és allò que realment importa, i això està més enllà de qualsevol etiqueta.

Ens visita per presentar un dels seus últims treballs 'The Breath of Sound'. Què es trobarà el públic que el vingui a veure? Què vol transmetre amb aquest disc?

Crec que hi ha un malentès amb aquest tema. Cada any triem una direcció, un nom, per dir-ho així. Un pensament es converteix en matèria: una idea que cristal·litza en una gira, un viatge, una experiència. I fins que ens trobem al concert no sabrem què ens hi trobarem emocionalment, fins a aquell moment és un misteri. D'alguna manera, allò que compartim musicalment parlant no és rellevant, allò que importa és el que sentim cadascú de nosaltres. I aquest moment podem realment anomenar-lo "l'últim treball". I, com en aquest o qualsevol altre moment, l'oient, un observador, mentre viatja entre passat, present i futur, té la capacitat de veure i sentir més. Ser més. Quan realment SOM, la vida somriu a través nostre.