JOCS DEL MEDITERRANITarragona 2018: els Jocs dels despropòsits

Fa dos anys s'iniciava el compte enrere per a la celebració dels Jocs del Mediterrani de 2017. Tarragona acollia competicions esportives de segona fila per testar la seva capacitat organitzativa i centenars de voluntaris ajudaven a fer possible les competicions. Els problemes econòmics, llavors, ja eren una realitat, amb una incapacitat manifesta per trobar patrocinis privats que cobrissin el pressupost anunciat inicialment i amb un retard en les inversions públiques que va afectar de forma directa l'Estat espanyol, incapaç d'executar la inversió que s'havia compromès a fer (nou milions d'euros per fer viable el pressupost operatiu i tres més per a completar el centre aquàtic de Campclar). El desgavell econòmic va ser el principal responsable d'una decisió insòlita en la història de les grans competicions esportives internacionals: el comitè dels Jocs Mediterranis decidia ajornar un any la cita i tota la campanya feta des de 2011 per projectar la marca "Tarragona 2017" s'havia de refer de zero camí de "Tarragona 2018". A més de coincidir en les dates amb un altre esdeveniment esportiu imbatible, el Mundial de futbol.

Els Jocs del Mediterrani van començar amb mal peu i no han redreçat el vol. Els organitzadors han topat constantment amb les crítiques al projecte, també a la sala de plens de l'Ajuntament, on mai hi ha hagut un posicionament unànime favorable als Jocs. En les dues darreres setmanes els despropòsits han anat creixent en múltiples fronts i Tarragona 2018 ha estat notícia constantment per les pífies i ha tingut moltes dificultats per posar en valor el seu programa esportiu. De la mateixa manera que pràcticament tothom va veure com Mireia Belmonte decidia penjar una medalla a una companya de podi per un error greu de protocol, poca gent sap que la badalonina s'ha convertit en l'esportista més llorejada dels Jocs amb cinc podis (dos ors i tres plates) malgrat no gaudir d'un bon moment de forma. Després d'una cerimònia de clausura que tampoc va saber omplir el Nou Estadi, és moment de fer balanç. Què ha fallat a Tarragona 2018?

El plantejament dels Jocs: grans infraestructures i poc teixit real

Les inversions de la Generalitat de Catalunya o de l'Estat espanyol per fer possible un pavelló amb 5.000 localitats o un centre aquàtic modern a la nova zona urbanitzada de "l'anella mediterrània" han perpetuat el model de gran esdeveniment que busca deixar un llegat a la ciutat en forma d'instal·lacions de primera fila per al futur. Malauradament, aquest llegat està en entredit i a Tarragona tothom dubta de quin ús acabaran tenint les instal·lacions inaugurades a corre-cuita pocs dies abans dels Jocs malgrat anar amb un any de retard. A més, no totes les instal·lacions han agradat a tothom: la pista d'atletisme ha estat criticada per haver estat dissenyada desobeint els consells dels atletes, amb una recta principal amb el vent en contra que no ha ajudat els esportistes a millorar les seves marques.

Simultàniament, diversos clubs de la ciutat tenen mancances en les seves instal·lacions i així prosseguiran en els propers anys. La majoria de les entitats esportives no han estat tingudes en compte pel comitè organitzador i tot indica que el llegat pràctic per als practicants de disciplines com el voleibol serà inexistent. Una oportunitat perduda per resoldre mancances de clubs que competeixen tot l'any amb un ampli planter a costa de pagar diversos milions d'euros amb nous equipaments. Amb una inversió pública que ha superat els 70 milions d'euros, caldrà veure quin retorn tenen els Jocs en el dia a dia de les entitats esportives a partir del curs 2018/2019. Llegat o hipoteca?

El Comitè organitzador, a més, ha fet indignar els clubs de les Terres de l'Ebre, exclosos dels Jocs, i ha tingut diverses topades amb clubs d'arreu de la demarcació. La majoria d'entitats esportives de Tarragona i les 15 localitats que han exercit de subseus dels Jocs han viscut aquesta cita amb indiferència. Oblidar el teixit esportiu de base del territori ha estat un error que s'ha pagat, també, amb la manca de públic assistent a les competicions.

Pavellons buits i un sistema de venda d'entrades obsolet

El primer toc d'alarma va arribar el dia de la inauguració. Mentre poques hores abans l'alcalde Ballesteros explicava que ja s'havien venut pràcticament totes les entrades, l'aspecte de les grades del Nou Estadi era desolador, amb molts seients buits que van convertir-se en el primer acte de descrèdit per als responsables dels Jocs. Si els Jocs eren incapaços d'omplir un estadi en una cerimònia inaugural, què passaria durant les competicions? A més, el mitjà tarragoní Porta Enrera, un dels que ha seguit amb més intensitat les mancances dels Jocs en els darrers anys, va destapar el repartiment d'entrades entre col·lectius espanyolistes que contrastaven amb la manca d'entrades ofertes a clubs, federacions esportives o a la mateixa Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya. Una decisió sorprenent i que refermava allò que ja havien viscut els clubs del Camp de Tarragona prèviament: els Jocs volien lluir-se arreu d'Espanya però donaven l'esquena a la gent que promou la pràctica esportiva durant tot l'any.

Amb la cerimònia d'inauguració, molts catalans en van tenir prou per decidir que l'esdeveniment no els representava. No només per la presència del rei d'Espanya o per l'absència de posicionament envers l'existència de presos polítics, sinó també per obviar la presència de la cultura catalana tradicional (els castellers van ser convidats tard i malament, quan ja tenien tancat el seu calendari d'actuacions de la temporada) i per blanquejar l'exèrcit espanyol oferint-li un paper protagonista en la cerimònia mentre els discursos parlaven de "cultura de la pau". El dia següent van començar el gruix de les competicions i els aficionats van brillar per la seva absència a les grades. El primer cap de setmana dels Jocs l'absència de públic en bàdminton, tir amb arc, l'handbol o el voleibol feia feredat. De debò que ningú volia veure els Jocs?

Més enllà del desinterès general, el cert és que l'organització no ho ha posat fàcil, sense tenir cap detall amb familiars ni clubs de disciplines minoritàries, i complicant la vida als aficionats que assistien a les subseus, que no podien comprar les entrades allà mateix, sinó que estaven obligats a anar a Tarragona a fer-ho o bé a fer el tràmit per internet. El desgavell va esclatar més endavant, quan els organitzadors van fer marxa enrere i van començar a repartir invitacions (o directament a obrir les portes a tothom) per accedir a les proves, de manera que els que ja havien comprat entrada patien un greuge comparatiu evident. Malgrat això, situacions tan ridícules com veure un sol aficionat en un partit de waterpolo o una Tàrraco Arena buida en la seva totalitat per seguir el voleibol han afectat greument la imatge d'uns Jocs que han comptat amb un baix seguiment televisiu malgrat els esforços de Teledeporte, Esport 3 o La Xarxa.

Pífies i errades magnificades

No cal dir que en qualsevol gran esdeveniment esportiu hi ha errors per part de l'organització i pífies imprevistes que queden en anècdotes. A Tarragona 2018, però, els mitjans s'han acabat fixant més en la successió d'infortunis que en la competició esportiva. El cert és que material n'hi ha hagut per donar i per vendre: l'entrega de medalles on Mireia Belmonte decideix actuar davant un protocol incomprensible, l'himne que no va sonar per megafonia al pavelló de bàdminton i que van cantar a viva veu els integrants de la delegació francesa o l'enfonsament de la pista de bàsquet 3x3 en el dia de la seva estrena que va obligar a ajornar un dia la competició. Tots tres casos han corregut com la pólvora per constatar el fracàs dels Jocs. El cert és que sí que hi han passat coses força més greus.

Al pavelló de lluita els àrbitres van decidir plantar-se i quedar-se a les grades per denunciar que l'organització no els estava abonant els 60 euros diaris acordats en concepte d'allotjament i manutenció. En lloc de resoldre el problema, el comitè va decidir expulsar tots els que havien fet vaga (i que havien generat un retard en l'inici de la competició televisada) dels Jocs. Alguns responsables mèdics han denunciat la falta d'eines per dur a terme la seva feina, buscant-se la vida per disposar de tot el material necessari.

En algunes competicions els espectadors s'han topat de cop i volta amb un canvi de programa. Va passar, per exemple, en el futbol, en què un partit programat per a les 17h es va acabar jugant a les 20h i els aficionats que anaven a animar les seves seleccions van haver de tornar l'endemà a l'estadi. Tot plegat, acompanyat per dos casos de gravetat: en primer lloc, l'atropellament d'un infant per part d'un membre subcontractat per l'organització que conduïa begut un cotxe oficial dels Jocs en horari nocturn. També, és clar, la denúncia d'agressió sexual efectuada contra un aixecador de peses turc malgrat la campanya "respecta'm" visible des de la Vila Olímpica a les competicions.

L'exèrcit i els discursos

Si la prèvia dels Jocs ja havia ofert un paper protagonista a l'exèrcit espanyol durant les activitats "culturals", la cerimònia d'inauguració va anar més enllà fent portar a tres paracaigudistes del cos militar la bandera dels Jocs que pretén agermanernar els pobles de la mediterrània en la cultura de la pau. Per si no n'hi havia prou, l'exèrcit ha portat el portaavions Juan Carlos I, el més gran de l'armada, al port de Tarragona durant els darrers dies del Jocs per "realçar-los", en una decisió de la que el comitè organitzador se n'ha volgut desentendre sense èxit. Durant tres dies el portaavions ha ofert visites gratuïtes a nens, joves i famílies i ha tret les armes al passeig per mostrar-les a tothom.

Mentre els responsables dels Jocs parlaven de pau i d'acollir refugiats en els seus discursos televisats, el cert és que l'exèrcit comptava amb un rol de protagonista i havien de ser els moviments socials de la ciutat els que es mobilitzessin a favor dels refugiats i de la pau pels carrers de la capital del tarragonès. Tot plegat, després de la denúncia d'alguns refugiats que havien estat cridats a participar com a voluntaris de l'esdeveniment que se'ls havia marginat i limitat l'accés a bona part de les seves funcions a diferència de la resta de voluntaris. Per cert: malgrat haver superat els 8.000 inscrits a la borsa de voluntaris i haver anunciat que es repartirien i seleccionarien per ocupar 3.500 places, el cert és que l'organització ha abaixat la xifra final a 2.850 persones, moltes de les quals han hagut de donar un cop de mà en més d'una modalitat esportiva sense haver tingut temps de rebre la formació pertinent per fer-ho.

Un balanç negatiu

Celebrats en ple mundial de futbol, el cert és que la política i les mancances organitzatives han sobrepassat, de llarg, l'interès esportiu per la competició. Kosovo hi ha debutat amb tres ors, Síria ha presentat una delegació competitiva malgrat les dificultats d'origen, tres tunisians han aprofitat la cita per escapar-se i iniciar les passes per demanar asil polític a França i Itàlia s'ha imposat amb claredat al medaller. S'han batut diversos rècords dels Jocs, diversos campions olímpics i mundials han fet bons els pronòstics i s'han endut l'or a Tarragona (des de Marcus Cooper Walz a Elisa Longo Borghini, passant per Anna Korakaki o Sara Ahmed) i hem viscut duels d'altíssim nivell com la final de waterpolo femení entre Espanya i Itàlia, favorites a l'or de l'europeu de Barcelona que comença el 14 de juliol.

Un munt de punts d'interès que haurien pogut centrar els titulars si els Jocs del Mediterrani haguessin funcionat i impactat en positiu en el territori. Una oportunitat perduda, un ridícul innegable, una credibilitat enfonsada i un llegat, de moment, qüestionat. Aquest és "l'èxit" de Tarragona 2018, els Jocs que seran recordats pels seus despropòsits més enllà de l'esforç dut a terme per més de 3.600 atletes de 26 països diferents.