Memòria històricaTancar Via Laietana, el "cervell de la repressió"

"Via Laietana, 43" és una adreça malastruga. Tothom a Barcelona i a Catalunya la coneix més com a la Prefectura Superior de Policia de Catalunya i és, des de fa moltes dècades, símbol de la repressió política i social durant el franquisme, però també després. Uns metres més enllà, a l’Espai Assemblea de CCOO, l’Ateneu de Memòria Popular ha organitzat aquest dissabte unes jornades amb el títol "Via Laietana: impunitat o memòria?".

Sònia Olivella, del Centre Irídia, ha estat l’encarregada d’inaugurar les jornades, criticant com "Via Laietana no és una adreça adient per a una policia del segle XXI". "Cap policia que es consideri democràtica i transparent hauria de voler mantenir-se en un símbol com és Vía Laietana", ha afirmat.

"'Hábilmente interrogado'"

A la primera taula de la jornada, l’historiador Manel Risques ha fet un recorregut per la investigació de la documentació de la prefectura, que revela les pràctiques de la policia franquista i l’organització i magnitud de la repressió.

Risques ha lamentat les nombroses "traves" institucionals a la investigació al llarg de tots aquests anys, que ha qualificat de "premeditades" per mantenir la impunitat, incloent una "amnistia que és una llei de punt i final que ha impedit la investigació judicial".

Així, ha recordat com el ministre de l'Interior Rodolfo Martin Villa del govern d'Adolfo Suárez va demanar un "expurgo" de la documentació de la prefectura, el que a la pràctica significà una "eliminació dels arxius", o el seu trasllat a diversos llocs. "El 1986 bona part d’aquests arxius i expedients que havien de ser destruïts van aparèixer", ha explicat Risques al senyalar que aquest procés de destrucció de documentació també es va portar a terme a la Jefatura Nacional del Movimiento al carrer Mallorca amb la finalitat, entre d’altres, d’ocultar responsabilitats polítiques.

"A Via Laietana és on es defineix la política i les pràctiques per acabar amb l'antifranquisme"

Risques ha subratllat que aquesta va ser una "política deliberada" que "va generar protestes al seu moment". Totes les queixes, fins i tot les d’alguns polítics conservadors, van ser desateses i, com es notori, les maniobres de les autoritats van ser justificades per garantir la concòrdia i la convivència durant la Transició. En aquest sentit, ha comparat la situació a Espanya amb la que es va produir a Alemanya quan el primer director dels arxius de seguretat de l’Estat (Stasi) de la República Democràtica Alemanya (RDA) va decidir obrir els arxius als investigadors "per a una vida saludable d’una societat democràtica". Molts dels arxius segueixen sense estar indexats o catalogats, ha denunciat.

"Via Laietana és el cervell" de la repressió, "el pas previ a altres centres de repressió, com la Presó Model", ha assegurat Risques, per a qui la comissaria de policia és clau per entendre la repressió, ja que allà és on "es defineix la política i les pràctiques per acabar amb l’antifranquisme". Els expedients policials, ha indicat l’historiador, "ens informen de les pràctiques d’aquests policies". De la documentació conservada ha destacat, per exemple, com "als atestats policials" apareix habitualment l’eufemisme "hábilmente interrogado" per referir-se a la tortura, o la "denigració dels detinguts" a través d’adjectius i descripcions, un procediment "no té objecte en un atestat policial".

"Via Laietana és la veu de les víctimes, però és sobretot el coneixement d’aquest cervell que pretén desarticular l’antifranquisme", ha resumit Risques, qui s’ha referit també a la seva situació geogràfica al mapa de la ciutat, "generant un clima de terror i por, que és un dels elements de consens del règim" i "convivint amb altres habitatges" com una "mostra d’aquesta presència de la por damunt de la població".

Posar fi a la impunitat

Maribel Ferrándiz Blas, el primer testimoni en prendre la paraula, ha rememorat l’experiència de la seva detenció per activitats polítiques a Vía Laietana. "El calabós era un lloc fosc, brut, llardós", on va estar-s’hi dies sencers sense reconeixement mèdic. "El menjar era fastigós" i no se’ls permetia dutxar-se. "Dormíem a terra", en uns "matalassos bruts on altres presos havien vomitat abans". Ha recordat com "les pallisses" als detinguts eren regulars, com també ho era la tortura. Una de les tortures consistia en fer-los "caminar de genolls" i "si quèiem a terra ens apallissaven". Una altra era fer-los "recolzar a la paret". "Ens tenien així hores i hores", ha afegit.

El fet de ser dona empitjorava les condicions de la detenció. Maribel Ferrándiz Blas també ha relatat com els policies franquistes s’acarnissaven amb els homosexuals, als qui obligaven a "netejar els calabossos i escombrar els passadissos". "Els maltractaven moltíssim", ha reiterat. "Aquesta policia la instruïen els americans", ha apuntat tanmateix Maribel Ferrándiz Blas al precisar ho va descobrir quan a la biblioteca va veure a la biblioteca de la presó revistes governamentals procedents dels Estats Units.

"Els policies es posaven en rogle i 15 o 20 agents et donaven cops de puny al pit un rere el altre durant molt de temps... La noció del temps es perdia"

El seu germà Josep Ferrándiz Blas tenia 17 anys quan va ser detingut. "Vam patir les mateixes tortures i la mateixa repressió", ha manifestat. "Em van detenir el 23 d’abril del 1971, la Brigada Política-Social, amb el sereno com a testimoni per a l’atestat, seguint la normativa", ha relatat. Com la seva germana, va partir tortures com la de la roda: "Els policies es posaven en rogle i 15 o 20 agents et donaven cops de puny al pit un rere el altre durant molt de temps... La noció del temps es perdia, deixaves de saber si era de dia o de nit, no podies dormir tranquil... t’amenaçaven i et deien: ‘aquesta nit vindrem a buscar-te a les dues de la matinada’, però no sabies quan seria exactament". Els agents, ha continuat, tenien "molta pressa en que donessin noms, i si no coneixíem ningú, ens colpejaven".

Josep Ferrándiz Blas ha volgut agrair als advocats que els van defensar i que estaven, ha recordat, "a disposició de qualsevol detingut, independent de la seva tendència política". Finalment, ha condemnat com "l’amnistia va ser una llei per amnistiar-se ells", en referència a les autoritats polítiques durant la Transició. "Va ser una llei de punt final i no va ser una amnistia", ha insistit al reclamar "una llei de veritat" perquè, pel que fa als responsables polítics de la represió, "surtin els seus noms i cognoms i no quedin impunes".

També ha recordat que "la repressió continuava fora de les presons": "Quan acabava la detenció hi havia llistes negres" que podien tenir un impacte en la trajectòria professional dels detinguts i fins i tot destruir-la. En el seu cas, "vaig fer la mili el 1975 i em van destinar a un batalló disciplinari". Molta gent no podia continuar amb els seus estudis i fins i tot "no ens deixaven treure el carnet de conduir". "La democràcia no va vindre pel rei, sinó per les lluites dels sindicats i dels estudiants", ha volgut destacar Josep Ferrándiz Blas cap a la fi de la seva intervenció. Ell mateix s’ha puntualitzat immediatament després: "Bé, la democràcia, entre cometes, perquè ja sabeu que no es perfecta".