La supervivència, segons Imma Monsó, Eva Piquer i Ada Castells

Tres escriptores catalanes que feia anys que no publicaven cap novel·la han coincidit en poques setmanes de diferència a les llibreries amb tres títols que comparteixen alguns ingredients, salvant les distàncies d'estil de cadascuna. Curiosament, la supervivència és el motor d'Aterratge d'Eva Piquer, de Solastàlgia d'Ada Castells i de La mestra i la Bèstia d'Imma Monsó.

A les tres històries, malgrat les pèrdues, els dols i les catàstrofes quotidianes, que viuen les seves protagonistes, totes tres troben en la lectura un refugi; i totes tres experimenten com la vida s'acaba imposant amb la determinació d'una planta crassa enmig d'un territori volcànic.

'Aterratge', Eva Piquer (Club Editor)

Feia 21 anys que Eva Piquer (Barcelona, 1969) no publicava cap novel·la. La protagonista d'Aterratge és una dona que està sortint d'un dol i que connecta la seva experiència amb la del pilot d'un avió que es va accidentar el 1973 a Islàndia. L'autora combina dues veus en aquesta història, la de la protagonista (més introspectiva) amb la del pilot de l'avió. Dues veus diferenciades però lligades per la pèrdua.

Segons va subratllar Piquer a la presentació per a la premsa, "és la història d'un renaixement després de la catàstrofe. Davant la intempèrie moral, la supervivència tard o d'hora sempre arriba". I amb una contenció precisa i punyent la fundadora del cultural digital Catorze ha tornat a la ficció amb una novel·la breu on del que es tracta és de continuar, de saber construir després d'una destrucció. Potser, per això, Piquer ha triat aquesta cita de Françoise Sagan per encapçalar el volum: "la vida torna a començar com abans, com estava previst que tornaria a començar".

Tot seguit, un tastet de la novel·la: "Ni viatjar ni beure. El truc més eficaç que conec per escapar del brogit del món passa per llegir i escriure. Tant el secret d'ajuntar lletres com el de desxifrar-les me'ls va revelar la mare abans que jo comencés a anar a l'escola. No em va fer esperar: m'estima".

'Solastàlgia', Ada Castells (L'Altra Editorial)

"La solastàlgia és el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. El neologisme va ser ideat pel filòsof australià Glenn Albrecht a principis del nostre segle", ens fa saber Ada Castells a l'inici de la seva darrera novel·la, una història dura pel tarannà apocalíptic de la protagonista, però a la vegada carregada d'humor, i en certa manera d'esperança. A Solastàlgia Ada Castells (Barcelona, 1968) aborda la fragilitat humana i el canvi climàtic, a través d'uns personatges que aprenen a sobreviure i recuperar els vincles que els mantenen units.

L'autora situa l'acció en una Barcelona paralitzada per la pandèmia i unes inundacions, això fa que els protagonistes marxin cap a un poble de l'Empordà, on aprenen a resistir en contra de la solastàlgia. Perquè, segons va defensar l'autora en la presentació del volum a la premsa: "una cosa bàsica que s'ha de fer davant de qualsevol situació de pànic com la que travessem, en la qual tenim un repte molt difícil: canviar la manera de viure".

Tot seguit, un tastet de la novel·la: "Li voldria dir que no sempre és així, que hi ha desgràcies menys visibles, que la humanitat no es divideix entre rics i pobres, bons i dolents, nords i suds. S'hi sumen culpes, remordiments, imprevistos, tantes pors. M'agradaria que pertànyer al mateix planeta fos prou per convertir-me en còmplice del Saïd. No és així. Som massa lluny".

'La mestra i la Bèstia', Imma Monsó (Anagrama)

La Severina és una nena que des dels sets anys es prepara per perdre-ho tot i a tothom. Així és la protagonista que Imma Monsó (Lleida, 1959) ha construït per empènyer la seva darrera novel·la que narra la peripècia d'una tímida i jove mestra (la Severina) quan el 1962 arriba a Dusa, un poble fictici del Pirineu ribagorçà. L'adaptació a l'entorn rural i la digestió de les pèrdues del passat són els ingredients principals d'una novel·la on Monsó desplega majestuosament el seu talent narratiu i que a la vegada li ha servit per connectar amb el seu passat familiar.

Segons va assenyalar en la presentació del volum a la premsa: "No tenia cap intenció de parlar dels meus pares, però ha passat. No obstant això, aquest llibre no és una crònica". De fet, Monsó ja fa molts anys que defensa la ficció com un destil·lat que parteix de fets reals, i en aquesta ocasió el detonant va ser trobar el nom del seu pare a l'arxiu dels represaliats de la Generalitat.

Tot seguit, un tastet de la novel·la: "No va explicar que constantment es preparava per perdre-ho tot i tothom, i que aquesta preparació la mantenia molt ocupada. No revelar que s'estava tornant autosuficient, que la intimitat se l'escrivia sola sota la pròpia pell quan se n'anava al llit, que durant hores sentia una ploma que la recorria de dalt a baix des del fons de l'ànima sense que ella hagués d'acompanyar-la amb els dits".