En poc més d'una dècada, el mapa financer català s'ha transformat radicalment. Com si fossin fitxes de dòmino, les caixes d'estalvis van anar caient per ser engolides per altres entitats o transformar-se en un banc gegantí. En diferents processos, el BBVA va absorbir les antigues caixes de Sabadell, Manlleu i Terrassa -que s'havien fusionat sota la marca Unnim-, i les de Catalunya, Tarragona i Manresa -que van impulsar Catalunya Banc-; Caixabank va quedar-se Caixa de Girona i les restes de la pretèrita Laietana arran de la imminent fusió amb Bankia; i Caixa Penedès va anar a parar al Banc Sabadell. L'entitat de l'estrella, que el 2017 va traslladar la seva seu social a València, ha aprovat la fusió amb Bankia -que té el Govern espanyol com a principal accionista-, mentre que el Sabadell -amb seu a Alacant des del mateix any de l'1-O- ha trencat les negociacions per ser integrat pel BBVA. Quines conseqüències en clau catalana tenen aquestes operacions? Es pot dir que encara existeix un sistema financer català? Hi ha alternatives?

"Ja no es pot parlar d'un sistema propi", afirma Francesc Cabana, historiador de les finances i l'economia catalana. En una línia similar, l'economista Modest Guinjoan apunta que "si hi havia un clúster financer català, ja ha desaparegut completament, és una cosa del passat arran de la desaparició del sistema de caixes i les darreres operacions". Amb tot, afegeix que els processos de concentració que ho han provocat són un fenomen "global, no específic de Catalunya". El també economista i catedràtic de la UPF Guillem López Casasnovas ho matisa i exposa que "jutjo el qualificatiu de mapa financer català no en funció d'on estan les seus i, fins i tot, d'on són els propietaris, sinó si mantenen una xarxa al servei de l'economia catalana. I, en aquest sentit, el Sabadell forma part d'aquesta catalanitat empresarial, perquè ajuda molt l'empresa catalana".

El també exconseller del Banc d'Espanya recalca que "no sembla que Caixabank s'hagi destacat per la catalanitat els últims temps" -de fet, s'ha transformat en un gran banc estatal, el de major quota de mercat-. A l'hora d'analitzar els moviments al sector, detalla que des dels organismes reguladors "sempre hi ha l'ànima de protegir l'estabilitat financera", el que explica que es fomentin determinades operacions corporatives per augmentar les provisions i la solidesa de les entitats, però que alhora cal vetllar perquè siguin bancs "que funcionin, donin crèdits i ajudin les empreses a sortir del país. Aquesta és la seva funció important per a l'economia i és la que justifica la sobreprotecció del sector financer, però a vegades no ho és tant pels bancs". Per aquesta raó, considera que si el Sabadell aconsegueix sanejar-se i mantenir-se en solitari oferint el servei a l'economia catalana, "el supervisor hauria d'estar content".

Pèrdua d'arrelament

Francesc Cabana considera que operacions com la de Caixabank i Bankia afecten les empreses i les administracions catalanes, ja que està convençut que les grans decisions de l'entitat resultant es prendran des de Madrid. "Quedar-se sense bancs és important, la Caixa de Pensions va fer de banc de la Generalitat a la II República. Tot govern té un banc al darrere perquè li solucioni els problemes que pugui tenir. No és que hi tingui una participació, però hi té una relació especial. I si no tenim bancs aquí, doncs malament", comenta, per afegir que l'operació "és clarament una patacada a la posició independentista, i no sé si se n'han adonat". Modest Guinjoan, de la seva banda, argumenta que la desaparició d'unes entitats i la pèrdua de catalanitat de les altres "afecta, perquè es perd proximitat i arrelament al territori. La interlocució passa a ser més distant i això pot afectar tant el sector públic com el sector empresarial".

Una altra de les conseqüències dels darrers moviments és que s'accentua a la concentració bancària, de manera que tres o quatre entitats acaparen al voltant del 70% de la quota de mercat a l'Estat. Per a Guinjoan, això fa que "les empreses i particulars tenen menys llocs on triar i és més fàcil que [aquestes entitats] es posin d'acord per pactar de manera tàcita o no tàcita. A més, que les entitats siguin cada vegada més grans vol dir que guanyen poder davant l'autoritat monetària". López Casasnovas hi afegeix que"quan t'oligopolitzes, perds la capacitat que les entitats siguin més granulars i puguin estar al servei de les particularitats. El que fa és estandaritzar des del centre, unificar, però perds els sensors que haurien d'estar al servei de l'economia".

El paper de l'ICF

Ara mateix, la principal entitat financera amb seu a Catalunya és la cooperativa Caixa d'Enginyers -Caixa Guissona té una dimensió molt menor i Arquia, l'antiga Caixa d'Arquitectes, va traslladar la seu fora el 2017-, que supera els 200.000 socis -prop del 70% al Principat- i en el primer semestre del 2020 va tenir un volum de negoci de 7.500 milions, un 12% més que en el mateix període de l'any anterior. A preguntes d'aquest mitjà, el seu director general, Joan Cavallé, destaca que "les cooperatives de crèdit hem transitat la crisi financera sense haver rebut diners públics i hem experimentat des d'aleshores un creixement continu". I afegeix com a punts forts de l'entitat "la proximitat a les necessitats de la nostra base social" i que la seva mida mitjana els permet "agilitat en l'adaptació canviant a la realitat del context econòmic". Per a Guinjoan, té una oportunitat de créixer "mantenint l'arrelament".

Com a alternativa a la situació actual, Francesc Cabana veuria "interessant" transformar en una banca pública l'Institut Català de Finances (ICF), que de moment no té l'autorització de Madrid. Per a Guillem López Casasnovas, però, l'ICF "no podria substituir el que fa una banca privada. Una banca pública el que fa és cobrir les mancances al mercat, però necessitem d'una banca privada que ajudi al desenvolupament de l'economia".