TurismeSet postals de la Barcelona gentrificada que no et mostrarà el MWC

Les coses no passen perquè sí. Aquesta és la màxima que intenten explicar els antropòlegs i urbanistes amb una arrel crítica: si Barcelona és tal i com la coneixem avui en dia, és fruit de polítiques per afavorir l’arribada d’un tipus de turisme. El Mobile World Congrés (MWC) és paradigmàtic. Mapegem els espais de la ciutat on la ciutat mostra més problemàtiques derivades del turisme, que es perceben en l’afectació que té sobre els barris i seves les veïnes. I ho fem de la mà de l’antropòleg José Mansilla, editor del llibre Ciudad de vacaciones. Conflictos urbanos en espacios turísticos (Pol·len), que acaba de sortir a la venda. 

1. El tambor de les Glòries: la gentrificació “homeopàtica”

El Teatre Nacional de Catalunya i l’Auditori, la Torre Agbar i els Museu del Disseny, els Encants i la Farinera... la llista d’edificis amb usos culturals aixecats a l’entorn de les Glòries, en els darrers anys, és aclaparadora. Qüestió complexa: És dolent, en si mateix? “Més aviat tenim una espectacularització de l’arquitectura i dels usos culturals”, arrenca Mansilla, en el que més que edificis funcionals trobem estructures culturals que volen esdevenir un referent internacional. “Per exemple, Rafel Moneo va explicar que no havia dissenyat l’Auditori per a la ciutadania d’avui en dia, sinó amb unes planxes de ferro que s’anirien rovellant amb el pas del temps”, les quals es podrien observar depèn com avancés la remodelació del barri.

O la reforma d’Els Encants, que ha estandaritzat i posat sota control un mercat viu. “Això és com una gentrificació homeopàtica: poses una píndola i a veure què passa”, alerta l’antropòleg. També hi ha una manca d’usos populars en la inversió prevista, “I és clar que cal intervenir a les ciutats, són ecosistemes vius, on hi entra i hi surt gent constantment; però això passa per intervenir per dignificar els barris, amb CAP’s, amb parcs...”.

2. Poblenou i la sortida al Mar: la nostra Copacabana?

El també antropòleg Horacio Capel descriu les obres a la façana marítima de Barcelona, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, com “un pla classista, per fer fora del Poblenou les fàbriques i els treballadors”. Desapareixen les casetes del Somorrostro i el barri d’Icària va quedar enderrocat, donant pas a la Vila Olímpica. “I quasi es carreguen el cementiri del Poblenou, imagina’t”, alerta Mansilla. Trobem aquí un gran espai (la façana marítima) que en els anys 70 no està aprofitada pel Capital amb tota la intensitat que el sistema voldria. És així que l’aleshores alcalde Porcioles (considerat tímidament aperturista dins els cànons del franquisme) somnia amb la Copacabana barcelonina, des del Besòs fins a la Barceloneta.

L’excusa de les Olimpíades “serveix per fer una pilotada urbanística, transformant el terreny industrial en habitacional i venent-lo a preu de l’any 1992: un negoci rodó”. Arrenca així, per cert, el cicle de col·laboracions público-privades. Com deia Manuel Vázquez Montalbán, semblava que el PSC hagués descobert el neoliberalisme.

3. El Maremàgnum: benvinguts a ‘privatopia’

La continuació de la Copacabana especulativa del 92 és la remodelació dels molls de Barcelona, per construir el que avui s’anomena el Maremàgnum. “Ara bé, per aconseguir portar el negoci lucratiu fins a la costa, necessitaven una via d’entrada. I per això, fan el túnel semi-soterrat de la Ronda Litoral, afavorint la circulació de cotxes (i per tant, de béns, mercaderies i persones”, argumenta el membre de l’OACU.

Deixar de mirar al Tibidabo, per obrir-se al mar. A tal efecte, arrenquen les obres del Maremàgnum: “Juguen maliciosament amb la llei, perquè en estar en domini marítim, es regeix per la normativa de ports, i no per les més estrictes normatives municipals”. Així poden ser més espectaculars urbanísticament, a banda de tenir normatives diferents horaris, usos, etc. I fins i tot tenen seguretat privada: “Privatopia”. L’Hotel Vela no és sinó la continuació d’aquestes escletxes legals: “Aquest hotel no s’hauria pogut construir segons normativa municipal, però en aquest cas depenia d’administració marítima”.

4. La rambla del Poble-sec: Terrasses sí, pilotes no?

Les ciutats són objecte de creació de plusvàlues, explica Mansilla, i amb els canvis dels usos del sòl s’aconsegueix (entre d’altres) el que David Harvey ha anomenat acumulació per despossessió. Una vegada que el terreny urbanitzable es va exhaurint, el capital continua cercant el sòl públic i intenta fer de constructor de les estructures públiques: residències de gent gran, escoles... I quan aquest també es va acabant, opta per l’Espai Públic: les voreres i places. “D’aquí que s’hagi permès –sinó fomentat directament- les terrasses dels bars i restaurants, terciaritzant l’espai i creant noves zones turístiques”. La rambla del Poble-sec n’és un exemple.

Però per tal que aquesta privatització de l’espai públic funcionés, era necessari evitar dinàmiques alternatives que no impliquessin consumir: es va prohibir beure al carrer, es va prohibir jugar a pilota a les places, les festes infantils... Les lloances al “civisme” exposades al servei del consum de la restauració. A més a més, la proliferació de terrasses fa que, de vegades, sigui impossible caminar per les voreres.

Cal afegir la saturació, en general, que pateix la ciutat. L’índex de pressió humana (quants turistes per cada habitant) és molt alta. La població flotant (amb residents a l’àrea metropolitana que treballen o fan activitat d’oci a Barcelona) també és elevada. Senzillament: molta gent al mateix lloc en el mateix moment. “En les enquestes de satisfacció, fins i tot els turistes es queixen de la massificació”, revela Mansilla.

5. Saturació a la Boqueria, gourmets a Santa Caterina

La tendència gentrificadora dels mercats és evident, amb el cas paradigmàtic de la Boqueria (destinada al turisme). També la reinauguració del Mercat de Sant Antoni va alarmar les entitats veïnals (tot i que en aquest cas, les conseqüències es perceben en l’augment dels lloguers, més que en el cost de la cistella de la compra).

José Mansilla apunta també al Mercat de Santa Caterina com a símbol de l’espectacularització del fet comercial, amb l’edifici signat per Enric Miralles. “Tot i així”, apunta, “tampoc es pot comparar amb els projectes que han fet a Madrid, de privatització absoluta dels antics mercats”. I posa com a exemple el mercat de San Miguel (del qual es van expulsar els paradistes i ara únicament està destinat a la restauració). “A Barcelona s’ha apostat per mantenir la idea d’Abastos de fer mercat, si bé amb una certa gourmetització que generar tot tipus de conflictes”.

6. El turó de la Rovira: la banalització de la memòria

El Pla de Descentralització del turisme que l’Ajuntament va impulsar l’any 2013, sota govern de l’alcalde Xavier Trias, va aconseguir portar turisme a barris on fins ara no hi havia arribat. Un clar exemple és el Turó de la Rovira i la seva gentrificació: les esplèndides vistes panoràmiques de la ciutat atrauen cada dia centenars de joves turistes estrangers. Trepitgen tanmateix, un espai d’altíssim valor simbòlic. Durant la Guerra Civil s’hi van instal·lar bateries antiaèries, per protegir Barcelona dels bombardejos feixistes italians. Dels anys 50 als 80 s’hi van autoconstruir casetes, en un barri barraquista que acollia les persones migrades. Ara, però, està saturat de turistes amb llaunes de cervesa, pitis i selfies.

7. Airbnb: Hi dormen els turistes, s’exilien els veïns

Segons Mansilla, fomentar el turisme és per a les Administracions “una política realment barata i serveix per remuntar la crisi econòmica”. A més a més, Barcelona és una ciutat consolidada on queden pocs llocs físics on el Capital pugui fer grans projectes urbanístics. D’aquí les ànsies per situar Barcelona en el mapa turístic internacional. Tant hotels com lloguer turístic. “El turistes consumeixen l’espai i se’n van. Consumeixen l’espai i se’n van. Així successivament”, diu Mansilla.

I finalment, el passatge urbà (les cases, carrers, botigues i fins i tot la pròpia gent) tornen en un decorat, “que representa un capital simbòlic que pot ser transformat en capital econòmic, mitjançant el turisme i l’oci”.