VIOLÈNCIA MASCLISTALa sentència de la Manada, un precedent que pot canviar la manera de jutjar les violacions

La sentència del Tribunal Suprem contra La Manada, publicada aquest divendres íntegrament, ha desdibuixat la frontera entre els dos delictes que tipifiquen la violació al Codi Penal espanyol: l’abús i l’agressió sexual. L'única diferència entre tots dos és que l’agressió especifica l’ús de la força i la intimidació per violar, mentre l’abús no. La decisió final de l’alt tribunal, però, amplia la interpretació d’allò que fins ara es considerava intimidatori, i traça un camí dins el sistema judicial espanyol que pot marcar el futur de les condemnes en casos de violacions grupals.

“Aquesta diferenciació no té cap mena de sentit. L’objectiu és que es faci una reforma del Codi Penal i es treguin les diferències entre abús i agressió. Perquè en el 100% de casos que hi ha un delicte contra la llibertat sexual, com a mínim hi ha intimidació”, explica l’advocada especialitzada en violència masclista Júlia Humet. Segons l’article 181 del Codi Penal, una sentència per abús sexual implica un càstig d’un a tres anys de presó, i de quatre a deu en cas que hi hagi violació. Més dur és el d’agressió que, tal com estipula l’article 178 i 179, implica una pena de fins a 12 anys. Però els anys de condemna poden augmentar si s’apliquen agreujants també especificats al codi, com ara quan es consideri a l’agredida “especialment vulnerable” per qüestions d’edat o de malaltia o quan l’acte s’executi “per una actuació conjunta de dues o més persones”.

Humet considera que la diferenciació no s’ajusta a la realitat, ja que el consentiment o l’omissió d’un “no” pot estar mediat per una intimidació que no necessàriament ha de ser física. A tall d’exemple, l’advocada parla de les condemnes en casos d’agressions a menors: “En el cas dels infants, sempre es condemna per abús sexual perquè no cal exercir cap tipus d’intimidació, ja que acostuma a haver-hi una relació d’autoritat, ja sigui perquè és un familiar, un mestre o un monitor”. Si es té en compte que la gran majoria de violacions són perpetrades per coneguts de l’agredida –parella o familiars, per exemple-, la intimidació pot estar servida sense necessitat de fer-hi res més.

La "intimidació ambiental" és intimidació

En aquest cas, el Suprem sí que ha considerat que existia intimidació per condemnar per agressió sexual als cinc violadors, contradient el criteri de l’Audiència Provincial de Navarra i el Tribunal Superior de Justícia de Navarra. El text explica que l’acte sexual es va produir “sense que en cap moment aquesta prestés el seu consentiment, i sense que fos necessària una actitud heroica de la mateixa perquè els acusats tinguessin coneixement de la seva negativa”, un anunciat que situa el “només sí és sí” en el pla jurídic.

“La novetat, a més, és que la sentència no requereix que hi hagi una intimidació directa, com una amenaça o una estirada de braç. Parla d’intimidació ambiental, amb una inferència numèrica important, en un espai tancat i sense oportunitat de marxar, pel que estableix una definició més àmplia”, explica Humet. En efecte, la sentència relata que la jove va ser portada a “un indret recòndit, buscat a propòsit” on l’agredida es trobava “angoixada, impressionada, sense capacitat de reacció”; un marc que va provocar que fes “tot allò que els acusats li demanaven que fes”.

L’advocada, però, recorda que no és el primer cop que un tribunal dictamina en aquesta direcció: “L’Audiència Provincial de Madrid també té sentències que justifiquen la imputació d’un delicte d’agressió sexual per la intimidació ambiental a la qual s’ha sotmès la víctima”. Ara bé, si en aquells casos es tractaven de posicionaments "puntuals, la petjada que deixa l'alt tribunal té molta més transcendència: “És important que sigui el Tribunal Suprem qui digui això, perquè aquesta sentència crea jurisprudència, línies d’actuació, que ara amb els arguments de la sentència poden agafar recorregut”, explica Humet. 

La interlocutòria del Suprem també podria canviar les coses pel que fa a l’actuació d'altres actors del poder judicial: “Fins i tot pot fer que hi hagi un canvi de criteri en l'actuació dels fiscals si la Fiscalia Superior dóna ordres, com ara d’acusar per agressió i no per abús per sistema en casos paral·lels”.

Tot i això, casos com el que s’està jutjant al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sobre la violació grupal entre sis individus contra una jove menor a Manresa, encara disten d’aquesta reacció: de nou, els presumptes agressors d’una violació grupal són acusats d’abús sexual. Per què? “És normal que xoqui des de fora. El que passa és que l’acusació és anterior a la sentència de la Manada i, per tant, és un cas que encara està ancorat en la manera de fer anterior”. La pressió popular torna a ser un dels actors destacats del cas: el comitè de vaga del 8 de març d'aquesta localitat ha convocat una concentració davant dels jutjats per donar suport a l'agredida.

El de Manresa no és l'únic cas mediàtic després de la Manada: altres fets com els de Molins de Rei o l'agressió grupal a Mallorca coneguda aquest mateix divendres en són altres exemples. Tres anys després dels fets que van succeir a les festes de Sant Fermín, el comptador torna a estar a zero per a la justícia espanyola, que ara té més eines per combatre la violència masclista.