La Daniela i la Paola fa uns mesos que senten que, per fi, poden descansar a la nit. Dormir vuit hores, o les que vulguin, sense la por que algú les agredeixi o els hi robi el poc que tenen. "A un caixer no pots descansar bé", diu la Daniela. Té 31 anys i des de fa sis mesos viu a un equipament municipal de Barcelona per a persones sense llar que tenen addiccions. Es tracta d’un centre "pioner" i únic tant a la ciutat com al conjunt de l’Estat perquè no exigeix als usuaris que deixin el consum abans d’entrar-hi, a diferència de la resta d’albergs i recursos per a persones sense llar.

L’alberg, que està a Les Corts però aviat es traslladarà a Horta-Guinardó, ofereix un sostre i també un espai amb acompanyament professional per fer un consum de drogues supervisat. I ha demostrat tenir resultats: en tres mesos els usuaris redueixen entre un 50% i un 70% el consum d’alcohol i altres substàncies. "Sense un habitatge estable és molt difícil aconseguir altres objectius", explica Montse Bartroli, responsable del Servei de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

Obert poc després de l’esclat de la pandèmia, l’abril del 2020, ofereix una cinquantena de places i ja hi han passat fins a 200 persones. 30 d’elles ja han pogut fer una transició cap a altres espais per fer una vida més autònoma, com pisos tutelats. És el que li agradaria a la Daniela: "El meu projecte i desig és trobar feina aviat i sortir d’aquesta situació, aixecar-me". Explica, però, que ser una dona trans és dels majors obstacles que afronta: "Per a noies com jo és més difícil, la societat no està preparada".

Aquest és un dels motius que la va portar a viure al carrer, o de sofà en sofà, durant set anys a Barcelona. Va marxar d’Itàlia, on vivia amb la seva família, perquè no l’acceptaven i volia fer la seva vida. La duresa de la "situació precària", com ella ho defineix, que ha viscut durant aquests anys la va portar a consumir principalment crac. "Com que no descansava bé, fumava per tenir energia durant el dia. És esgotador, viure al carrer. Et drogues per oblidar".

Com bé explica, drogues i carrer van sovint de la mà: "A vegades es consumeix perquè la situació de carrer és tan dura que ajuda a seguir endavant", afegeix Bartroli. Aproximadament el 40% de les persones amb drogodependència que atén la Sala Baluard, un espai de consum supervisat al Raval, viuen al carrer.

Tot i que dubta sobre si ha reduït el consum des que està al centre, la Daniela sí que reconeix que ho fa de forma més segura. "La diferència és abismal, no t’afecta tant al cos". D’aquesta manera, pot dedicar-se també a d’altres coses, com a ordenar la seva documentació i centrar-se en buscar feina. Això era impossible quan es drogava en narcopisos o al carrer, rodejada de desconeguts.

Consolidat i en vies de traslladar-se a Horta-Guinardó

Aquest alberg, amb un cost de 2,5 milions d’euros anuals i finançat tant per l’Ajuntament com per la Generalitat, és una de les mesures que recull el Pla d’Acció sobre Drogues i Addiccions 2021-2024. Es va obrir de manera provisional durant la pandèmia, però ara s’ha consolidat a la ciutat.

Aquest equipament és de baixa exigència, és a dir, no té els mateixos requisits que poden tenir altres recursos per a persones sense llar, com deixar l’alcohol o les drogues, marxar a les vuit del matí o fer uns horaris concrets. "Si posem l’objectiu de l’abstinència d’entrada, deixem fora gent que potser encara no està preparada", diu Ester Aranda, membre de la direcció de Serveis de Drogues d’ABD. Tot plegat facilita que els usuaris s’hi quedin, que és un dels objectius.

És un model avalat internacionalment per les organitzacions que treballen amb persones drogodependents. "Es tracta de respectar el camí de cadascú", afegeix José Salvador, coordinador de l’espai.

Ubicat a un alberg per a joves de la Fundació Pere Tarrés a Les Corts, el març es traslladarà a Horta-Guinardó. Allà el gestionarà la mateixa entitat, l’Associació pel Benestar i el Desenvolupament (ABD). Aquesta notícia no ha estat exempta de polèmica ja que la proximitat d’una escola ha despertat rebuig entre algunes famílies. Professionals i usuaris, però, demanen respecte i assenyalen la manca d’incidents en els dos anys que porta funcionant a Les Corts, a prop de cinc escoles, com va confirmar també el director d’una d’elles.

La Daniela explica com un dels motius pels quals ha decidit sortir als mitjans és per lluitar contra l’estigma i fer veure que són "gent normal i corrent". "Som persones, no monstres", afegeix la Paola, una altra usuària, dolguda pel tracte social i mediàtic de la notícia. "Som la casa de 50 persones, i elles són les primeres que volen que tot funcioni molt bé", diu Aranda. A més, recorda que hi ha una trentena de professionals vetllant per l’equipament. "L’estigma és una pedra i aquest recurs és important per trencar-lo", afegeix.

Recuperar la dignitat i la motivació

La Paola està molt satisfeta amb els progressos que ha fet des que està a l’alberg, on ha baixat i "ordenat" el consum de drogues. "Sento que he recuperat la dignitat, perquè a vegades, al carrer, una dona la perd", explica. Amb 53 anys, s’ha drogat pràcticament tota la vida, explica, i al final això la va portar a estar al carrer cinc anys. "El carrer t’arrossega", diu.

La inseguretat i la por eren dues sensacions constants al seu dia a dia, i explica que encara té malsons després d’haver patit dues agressions greus mentre dormia. "Ara estic més forta, m’he engreixat", celebra. Ha fet un curs de manipulació d’aliments, s’ha arreglat les dents, i el seu objectiu és començar a treballar a l’estiu per fer la temporada com a cambrera. De moment, ven encenedors al carrer. "Aquí he recuperat la motivació. Si estigués al carrer, no podria pensar en tot això", explica.

"Veiem una recuperació d’hàbits i de la vida quotidiana", explica Aranda. El treball per crear una major vinculació amb la xarxa, tant a nivell familiar com amb els serveis, com l'atenció primària, facilita "una recuperació de drets molt bàsics".

Un altre dels aspectes innovadors que el diferencia d’altres recursos per a persones sense llar, normalment molt masculinitzats, és la incorporació de la perspectiva de gènere de manera transversal. Un 50% de les places estan reservades per dones i es vetlla perquè s’hi sentin bé: "Regularment preguntem a les dones si ho perceben com a lloc segur", assegura Bartroli. A més, hi ha grups tant de dones com d’homes per treballar les violències masclistes i les masculinitats, i els professionals també hi assisteixen.

Tot plegat contribueix a crear un clima de seguretat que facilita anar deixant enrere l’addicció i refer la vida. "Al carrer no pots dormir tranquila. És una jungla, et fa desconfiar de la gent. Aquí puc descansar, fer les meves coses", conclou la Daniela.