Santiago Auserón, un rebel amb causa

Fortaleza destruida/No más tierra prometida/Ni cadenas de pasión/Corazón

Ell omple l’escenari de força, ell és el centre de la seva banda, no ho pot evitar tot i que fa 30 anys que Santiago Auserón va fer miques el seu mite creant una nova marca artística, Juan Perro. No li agraden les etiquetes, fuig de les convencions creuant cultures musicals diverses, en un viatge fructífer per desaparèixer del focus de la indústria mainstream. Sempre ha estat curiós, inconformista, desfent cadenes, la seva formació filosòfica l’ha portat a qüestionar constantment el món amb una mirada crítica i escèptica que l’ha convertit en una artista profund i rebel. Fent músiques transculturals, combatives, reflexionant en com construir un món millor, sempre amb el cor obert, apassionadament.

La Banda de Juan Perro va oferir el passat divendres un concert al Teatre Coliseum de Barcelona dins de la gira de presentació del seu últim treball, Cantos de Ultramar, un disc que reuneix dotze composicions, prèviament registrades amb guitarra acústica i veu, editades a l'àlbum El viaje (La Huella Sonora, 2016). El nou àlbum conté a més un llibret amb notes aclaridores, petites píndoles filosòfiques que ajuden a percebre molts dels matisos de l’obra. Al recital de Barcelona l’acompanyaven els seus 5 músics habituals, que en la seva major part provenen de l’escola del nou jazz però que viuen la música com un espai nou per explorar, surfejant gèneres: Pere Foved a la bateria, Isaac Coll al baix, Joan Vinyals a la guitarra, Gabriel Amargant al saxo tenor i el clarinet, i David Pastor a la trompeta. El concert va començar amb un homenatge al llegendari músic de Jazz Charlie Mingus amb el tema Cumbia y Jazz fusión. El cantant i compositor nascut a Saragossa navega constantment entre gèneres, mogut per la pulsió creativa i experimental de cercar nous llenguatges. Ell és també musicòleg. El 2012 va publicar El ritmo perdido, un assaig on explora les arrels negres de la música espanyola, on descobreix les relacions interètniques i culturals entre els dos continents que han marcat per sempre la música del país. Aquests ritmes afroamericans han acompanyat la trajectòria de Santiago, de fet ja amb Radio Futura va compondre temes amb arrels caribenyes com Juan Perro o Semilla Negra.

La banda en directe sona compacta, sòbria, amb un Gabriel Amargant lluminós i imaginatiu. Les cançons es succeeixen, A un perro flaco, Ámbar, En la frontera, Santiago canta com sempre però amb calma, recitant amb poesia les lletres d’unes cançons que et porten a través de paisatges sonors americans: salsa, son cubà, jazz, blues, rock...

"La cultura sotmesa a les lleis del mercat s’ha convertit en una caricatura, en un empobriment molt perillós"

Santiago Auserón no enganya. Ell fa el que vol, grava quan conflueixen en el seu imaginar musical creacions inspiradores, i així amb més de 40 anys de trajectòria artística ha forjat una obra eclèctica, lluny dels focus de la fama pretèrits. Als anys 80 va formar amb el seu germà Luis una de les bandes més famoses de la Movida Madrileña, Radio Futura. Eren temps plens de noves esperances, moguts per sortir de la foscor i espantar els fantasmes de la "incultura deliberada" promoguda pel franquisme. Tot estava per inventar, eren moments de transformació politicosocial i cultural. Ara res no s’assembla. Ell com a observador crític del món que l’envolta reconeix que estem travessant un desert cultural a tots els nivells: "La cultura sotmesa a les lleis del mercat s’ha convertit en una caricatura, en un empobriment molt perillós", diu. Veu que la música s’ha transformat en un objecte de consum ràpid, de rendibilitat immediata, vulgar, frívola, quan les cançons com més ximples, més es venen.

I de cop, Santiago, amb la seva loquacitat habitual, fent poesia ens diu: "Ahora con todos ustedes una artista que brilla por su belleza, su conocimento y su sensibilidad"... I allà està Judit Neddermann, sensible, agraïda amb el mestre cantant un clàssic del Jazz, We’ll be together again. La sola presència de la Judit li dóna un altre aire al concert, que fins aquell moment resultava una mica uniforme. Santiago Auserón s’ha forjat un prestigi a través dels anys, però la seva música ara reviu de conceptes antics, ja escoltats, no acaba de construir allò que pretén l’artista, les noves sonoritats.

Santiago Auserón continua sent un noi curiós, viatger, atent a les veus i sons del barri, però també als xiuxiuejos que provenen de l’interior, que són els que fan créixer la música, a través de la reflexió i la recerca. Llegint Plató o Foucault, escoltant Duke Ellington o El Trío Matamoros, la música i la filosofia, la passió, en la recerca infatigable per crear un imaginari musical únic i personal, lluny de normes estèrils.

No tengo leyes ni bandera/Guía mi camino una canción/Cuando me miras de esa manera/Siento que vuela mi corazón