MEMÒRIA HISTÒRICADe Sant Joan a Villa Rusia

La història, aquella que alguns escriuen amb majúscula inicial, es compon de moltes històries. D’això, els acadèmics en diuen des de fa uns anys ‘microhistòria’: històries incorrectament titllades de ‘petites’ –incorrectament perquè sense elles no existirien les ‘grans’– com les que aquests dies s’exposen al Centre Cultural de Sant Joan d’Alacant, a uns escassos vuit kilòmetres de la capital, a l’exposició ‘Villa Rusia: guerra civil en Sant Joan d’Alacant’.

La referència del nom de l’exposició és més o menys coneguda per als seus habitants, però potser no tant més enllà de l’Alacantí: durant la guerra civil, l’Ajuntament del municipi, en reconeixement a l’ajuda soviètica, va decidir canviar el nom a ‘Villa Rusia’, una decisió que encara avui és motiu de disputa entre historiadors al País Valencià. "Està en els llibres d’actes, no hi ha cap dubte: es va decidir a l’any 36, en el llibre d’actes el que diu és que es va votar i aprovar per unanimitat", explica a Públic Gaspar Belmonte, l’arxiver del poble i organitzador de l’exposició, i precisa que el nom "s’aprovà per unanimitat".

La història és una mica més complicada –i d’aquí, potser, el debat– i va anar més o menys com segueix: "Emilio Urios, l’aleshores alcalde socialista, va proposar el canvi de nom del municipi al principi de la guerra, en sintonia amb l’anticlericalisme del moment", diu Belmonte tot recordant que "molts municipis van canviar de nom, Sant Vicent del Raspeig, per exemple, va passar a ser Floreal del Raspeig". En el cas de Sant Joan d’Alacant "els socialistes van proposar Villa Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, els anarquistes, el de Villa Ascaso, i com no hi havia consens, l’alcalde va proposar Villa Russia perquè l’URSS estava ajudant a la República entregant aliments, armes i evacuant xiquets".

En una versió atribuïda a Urios per la gent del poble, l’alcalde, "com no hi havia consens, va emplaçar la votació definitiva per a després de la guerra". Així, "en molts documents posteriors no es fa servir el nom, encara que es va aprovar per unanimitat". "Hem de pensar que era un moment de caos", subratlla Belmonte, mostrant un dels quaderns de José Sala, un alumne de l’escola –aleshores Francisco Giner de los Ríos, després de la guerra rebatejada com a Cristo de la Paz, el nom que encara avui conserva–, on apareix "Villa Rusia de Alicante, antes San Juan", és a dir "que la gent del poble ho sabia". Malgrat tot, va haver-hi resistències i "en els documents dels anarquistes apareix Villa Ascaso". "De fet no s’ha fet un altre ple municipal per canviar el nom, segons com, continuem siguent Villa Rusia", bromeja el comissari de l’exposició. No s’ha comprovat fins a la data que a la Unió Soviètica es tingués constància del canvi de nom.

Conservar la memòria

Més enllà del canvi de nom, l’objectiu, és clar, és "recuperar la història recent", que molts encara desconeixen. "A l’exposició volíem sumar als documents els testimonis", afirma Belmonte. Pel que fa als testimonis, lamenta que la majoria són "de gent que eren xiquets a aquella època, no queden vives moltes persones involucrades, només les entrevistes que els van fer als anys vuitanta". Amb la documentació passa el contrari i no en falta. D’aquella època, comenta, "es va conservar molta documentació, estava descrita, estava ordenada, però no hi havia hagut una intenció d’investigar-a i publicar-la" fins fa molt poc temps.

Per exemple, "tenim notícies que l'any 37 es van encarregar uns prestatges per ampliar l’arxiu" a causa de l’arribada de refugiats, dels que Sant Joan d’Alacant va arribar a acollir un miler, amb les complicacions associades a una arribada sobtada de població. La construcció de colònies infantils –als alumnes de les quals el cinema oferia entrades de manera gratuïta– va obligar a l’administració a accelerar les obres públiques per portar aigua al poble, ja que fins aleshores Sant Joan d’Alacant "era un municipi agrícola, sense font d’aigua potable, l’aigua venia per les séquies o es recollia en pous a les taulades". A més, no es tractava "només dels xiquets" i les seves famílies, sinó que també hi havia "gent gran" i "molts malaguenys van vindre després del bombardeig", als quals encara havia de sumar els alacantins que, "per por dels bombardejos, venien a passar la nit aquí a Sant Joan, era el que s’anomenava ‘la columna de la por’".

A l’exposició, com explica el seu organitzador, "hem anat ordenant cronològicament els documents que tenim a l’arxiu, explicant què anava passant en l'àmbit local i, en paral·lel, en l'àmbit estatal, des del principi de la guerra fins al final". D’aquesta manera s’explica des de l’anomenada defensa passiva i construcció de búnquers davant els bombardeigs feixistes fins a l’assalt a l’església en els primers dies del conflicte i la destrucció d’obres religioses, passant per l’impacte de la guerra en la vida quotidiana dels seus habitants. "L’exposició no està narrada per una veu que no siguen els documents o els testimonis" i, d’aquesta manera, també "reivindica també l’arxiu com un lloc de memòria".

A la mostra trobem "una selecció de documents que es van donar a l’arxiu". Un dels més interessants són els quaderns de José Sala i Francisco Mira, dos alumnes del col·legi local. A partir dels quaderns, "s’ha editat un llibre en col·laboració amb l’Ajuntament d’Alacant i la Universitat". El primer "anotava als seus quaderns lo que passava a diari durant la guerra aquí en Sant Joan, com per exemple, com no podia anar al cine perquè havia d’anar a la cua de racionament", és a dir, que "des de la visió d’un xiquet, se’ns parla de la carestia". "Per la seua banda", continua Belmonte, "Francisco Mira el que feia era retallar, recollir notícies que eixien en premsa... per a ells era molt impactant per eixe moment de la guerra". A la portada d’un dels seus quaderns trobem l’icònic No pasarán, i a un altre, un retrat de Manuel Azaña.

En la rereguarda

Encara que pugui sorprendre per la seva grandària, al poble estaven representades totes les forces polítiques i sindicals. "En eixa època potser l’analfabetisme era molt alt, però la politització també, pràcticament tot el món estava afiliat a un partit o un sindicat", diu Belmonte al destacar com "en els llibres d’afiliats gairebé el 80% de l’afiliació era de dones". A gairebé tots ells, "quan va acabar la guerra els van interrogar". "Van haver-hi depuracions de mestres, polítics... moltes més en comparació amb la República, quan l’Ajuntament va trobar tres o quatre, perquè no hi havia més, funcionaris a favor de l’aixecament milita", apunta.

Un d’aquells represaliats fou l’alcalde durant la guerra, el ja esmentat socialista Emiliio Urios. "Després de les eleccions l’alcalde era el republicà Juan Sevila, però el govern civil va decretar que se suspenguera l’Ajuntament, que va passar a estar governat per una comissió gestora, presidida per Urios, que fins aleshores havia estat regidor", aclareix Belmonte. Com molts altres, Urios va ser represaliat i amb el temps "va tornar a quedar en llibertat". Altres càrrecs electes van aconseguir arribar al port d’Alacant a temps per sortir amb el vaixell Stanbrook en direcció a l’exili abans que la ciutat caigués en mans dels franquistes, l’1 d’abril del 1939. Urios fou "un alcalde molt bolcat en el poble i sempre recordat amb molta estima" perquè, segons l’arxiver a partir dels testimonis consultats, "no es ficava amb ningú i va fer molt pel poble". Cal recordar que "enmig d’una guerra" –a escassos kilòmetres es cavaven trinxeres per temor a una invasió feixista per mar i es patien regularment els bombardeigs de l’aviació italiana–, Urios es va esforçar per "mantenir la pau en el poble". Els testimonis rememoren la seva capacitat per arbitrar conflictes i impedir el vessament de sang entre faccions.

Un cop acabada la guerra van arribar els italians. "La Divisió Littorio va ser la primera en entrar, abans que els franquistes", diu l’organitzador de l’exposició, afegint que "per als xiquets de l’època, l’arribada dels italians va ser un impacte total: eren els primers soldats, i estrangers a més, que veien entrar al poble, que anaven d’uniforme, tenien banda de música pròpia, feien desfilades...". Aquestes "tropes van quedar acantonades durant uns mesos en els pobles del voltant", en el cas de Sant Joan d’Alacant ho van fer "al carrer de la Mar, a la Finca Sant Ramon", on tenien "la seua cuina i els xiquets anaven a recollir menjar quan els italians havien ja dinat". Els italians, segueix, "van ajudar a la població empobrida" i també "van ajudar a reconstruir l’església". En un document oficial, el govern municipal agraeix la tasca dels italians. "No deixa de ser una paradoxa: l’Ajuntament agraïa a les tropes que els havien bombardejat abans", senyala l’arxiver al matisar que possiblement ho van fer obligats per les circumstàncies.

L’exposició no quedarà reclosa a l’edifici i sortirà al carrer. "Hi haurà col·laboracions amb col·legis, amb visites a l’exposició" a partir del mes vinent de setembre, assegura Belmonte, i per això mateix l’exposició tindrà les seves portes obertes fins al maig del 2020. "Volem que isca al carrer: tenim una ruta i farem visites recorrent els llocs més significatius, per on estaven les colònies i on estaven els menjadors dels italians després de la guerra", avança.