Salvador Illa i Roca ja és, oficialment, el president de la Generalitat de Catalunya, després de prendre possessió del càrrec aquest mateix dissabte. La fita suposa un nou pas endavant en la ja llarga trajectòria política d'Illa, qui com a bon corredor de fons ―matina gairebé cada dia per fer esport i acumula diverses maratons en asfalt i curses de muntanya― ha accelerat a mesura que avançava i s'apropava a la meta. En menys de deu anys ha passat d'ocupar càrrecs orgànics o institucionals de segona fila a ser ministre del Govern espanyol, dirigir el PSC i, finalment, presidir la principal institució de Catalunya.

Nascut a la Roca del Vallès el 1966, el cuc per la política se li va despertar ben jove i va estrenar-se com a regidor del seu municipi ―situat al Vallès Oriental― el 1987, amb només 21 anys. Era l'època en què estudiava Filosofia a la Universitat de Barcelona, una formació que, segons explica, li va despertar el sentit crític i el va portar a fer-se preguntes. Va estrenar-se com a regidor de Cultura d'un govern local que liderava Romà Planas, el seu primer gran mentor polític i antic assessor del president Josep Tarradellas, un dels referents a qui el líder socialista acostuma a citar.

La mort sobtada de Planas, el 1995, va portar Illa a rellevar-lo com a alcalde, quan tot just tenia 29 anys. Convertida ja en professió, la vocació política s'accelerava. Després d'una dècada al càrrec, va deixar l'alcaldia per passar a treballar a la Generalitat com a director general de Gestió d'Infraestructures del Departament de Justícia durant el segon tripartit, que presidia el també socialista José Montilla.

Després d'anys d'acumular un enorme poder institucional, els socialistes catalans estaven a punt d'iniciar una sobtada caiguda, de la qual no s'han acabat de recuperar fins al lideratge, precisament, d'Illa. Amb el final del tripartit, el 2010, Illa es converteix en el director de Gestió Econòmica a l'Ajuntament de Barcelona. L'etapa, però, només durarà uns mesos, ja que a les municipals de la primavera del 2011 el PSC de Jordi Hereu s'enfonsarà i la CiU de Xavier Trias li arrabassa l'alcaldia.

Illa no es mourà de Barcelona i seguirà al consistori, on durant cinc anys (2011-2016) exercirà com a coordinador del grup municipal del PSC a l'Ajuntament de la capital. I és justament aquell 2016 el que marca definitivament un abans i un després en la cursa política d'Illa. Després de quasi tres dècades de trajectòria, comença a allargar la gambada i el ritme s'accelera.

El secretari d'Organització que controla el partit

En un dels pitjors moments en la història del partit, Miquel Iceta va imposar-se a l'opció renovadora que representava l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, en un congrés molt ajustat. I Illa, en aquell moment el primer secretari socialista al Vallès Oriental, va ser l'opció de consens per convertir-se en el secretari d'Organització del PSC. A la pràctica va convertir-se en la persona que controlava el dia a dia del partit i la seva poderosa estructura territorial, en part gràcies a la greixada xarxa de dirigents de la seva confiança que va anar construint.

Ja consolidat com una de les persones més poderoses dins l'aparell socialista, juntament amb Iceta va aprofitar el retorn del PSOE al Govern estatal, amb Pedro Sánchez, per anar recuperant suports. A més a més, en aquells anys l'ara president va passar a ser el negociador per excel·lència del PSC. Tant amb el PSOE ―per pal·liar les cada cop menors discrepàncies entre els dos partits―, com amb ERC per garantir la investidura de Sánchez del 2019, amb els Comuns a Barcelona tant per pactar l'entrada del partit al Govern municipal el 2016 com en el més recent acord de l'any passat, o amb Junts per tancar l'acord per governar conjuntament la Diputació de Barcelona. I podríem seguir.

El gener del 2020 aterra a Madrid com a ministre de Sanitat del Govern de Pedro Sánchez. Una cartera en principi secundària, però l'esclat de la pandèmia de Covid-19 catapultarà políticament i mediàtica Illa, a qui el seu estil dialogant, calmat i poc avesat a les sortides de to l'ajudarà a començar a pujar com l'espuma en les enquestes de valoració ciutadana. I aquest factor serà decisiu perquè a finals d'any Sánchez, Iceta i Illa adoptin un moviment fugaç i decideixen que el ministre substitueixi el segon com a cap de llista a les eleccions al Parlament convocades pel 14 de febrer del 2021. La raó? Illa tenia opcions de guanyar, segons la demoscòpia, com així va ser.

La majoria absoluta independentista, però, va impossibilitar la seva arribada al Govern ―havia empatat a 33 diputats amb l'ERC d'Aragonès, a la qual va superar en vots―, però era la primera victòria electoral del PSC des del 2009. Des d'aleshores s'ha imposat en totes les cites amb les urnes: municipals i generals de l'any, autonòmiques i europees d'enguany, i amb una distància creixent amb els rivals.

Consolidat com a líder inqüestionable del PSC i amb un equip de la màxima confiança tant a nivell orgànic ―amb la presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret, com a número dos― com al Parlament ―amb la maratonina Alícia Romero de mà dreta―, Illa ha passat d'alinear-se amb els sectors més antisobiranistes dels socialistes catalans a defensar l'amnistia i pactar un canvi de finançament amb ERC que l'apropa al concert econòmic. Gestos que li han permès trencar els blocs del Procés, desmobilització de l'independentisme a banda. Un camaleonisme polític molt en la línia de Pedro Sánchez.

Els seus principals reptes durant la presidència seran aconseguir l'acordat nou finançament català i la millora de les infraestructures i, especialment, els serveis públics. Un mandat en què el conflicte territorial perdrà pes i on la defensa de l'Espanya plurinacional serà la bandera del Govern de la Generalitat, en mans dels socialistes per primera vegada en 14 anys.