"S'ha de subvencionar una transició de la ramaderia cap a una altra activitat"

Entrevista al periodista Lluís Freixes, que publica 'Sedició a la granja. Una defensa dels animals i del planeta' (Ara Llibres), una obra carregada de raons -ètiques, climàtiques, ambientals o de salut- per acabar amb l'explotació dels animals

El primer llibre del periodista i economista Lluís Freixes (Barcelona, 1994) dissecciona a fons les múltiples formes d'explotació animal que es mantenen avui en dia i, alhora, aporta arguments de tot tipus -ètics i morals, climàtics, ambientals i de salut- perquè l'erradiquem. Tot sota la premissa de "donar un tracte humà als animals, que no humanitzar-los". Ens hi trobem per entrevistar-lo sobre el que exposa a Sedició a la granja. Una defensa dels animals i del planeta (Ara Llibre).

Tot i que posa el focus a múltiples activitats que impliquen un maltractament -i, sovint, l'extermini- d'animals, una part significativa del llibre -i de la conversa- se centra en el sistema alimentari i la ramaderia. En aquest sentit, per a Freixes "la immensa majoria de la ramaderia té un impacte ambiental terrible" i, per tant, és urgent que s'iniciï una "transició cap a altres activitats".

Després de destacar que el consum de carn a Catalunya està molt per damunt del nivell màxim que recomana l'OMS per a la salut, planteja alternatives per portar a terme una "transició proteica ordenada" i subratlla que l'actual sistema -alimentari, climatològic i econòmic- "no para de donar senyals que està esgotat".

D'entrada, cites una enquesta de l'Ajuntament de Barcelona que assegura que el 93% dels barcelonins es declaren animalistes, però alhora el volum de persones que són veganes o vegetarianes no arriba al 10%. Per tant, la majoria dels que es consideren animalistes mengen animals. Com expliques aquesta contradicció?

L'etiqueta d'animalista es ven molt barata, com passa també amb d'altres moviments, com el feminisme. El 93% és un consens gairebé absolut, perquè un animal no et fa res, no pots ser enemic natural dels animals perquè no tenen maldat intrínseca. Per tant, tots estem a favor de protegir-los, però està més que demostrat que a l'hora de fer els canvis personals, com renunciar al consum de carn, és on es veuen totes les diferències entre el que volem pels animals i el que fem amb els animals. La diferència és molt gran perquè hi ha el que s'anomena dissonància cognitiva i quan mengem carn no estem menjant el cadàver esquarterat d'un pollastre, estem menjant pollastre i això no té res a veure amb la gallina amb qui tots ens agrada jugar o veure-la en una granja. És a dir, separem molt bé entre el producte i l'animal.

Parles de l'especisme, és a dir, que tractem els animals d'una manera molt diferent en funció de la seva espècie i coses que mai faríem a gossos i gats les fem a d'altres animals.

Sí i és una concepció purament cultural. La pregunta és per què estimem els gossos, ens mengem els porcs i ens vestim amb les pells de les vaques? Si els animals entre si, especialment els mamífers, són molt intercanviables en la seva forma de relacionar-se amb nosaltres. En el moment en què protegeixes molt per llei gossos i gats, cosa que està molt bé, però amb els altres fas una llei on es diu que les gallines poden estar vivint en gàbies de la mida d'un full Din A4 tota la seva vida queda clar que tot es fa al voltant dels interessos humans cap als animals. La piràmide especista no és universal, sinó que canvia en funció del territori. Per tant, és una construcció totalment cultural i com a tal pot ser reformada.

Els darrers anys han proliferat les lleis de benestar animal. Les veus com a passos endavant o com a simples netejadors de consciències que a la pràctica queden molt lluny del que necessitarien els animals?

"En la lluita per l'alliberament animal tot ens porta al mateix lloc, que és a la fi de l'explotació animal"

Al llibre poso de manifest les diferències que hi ha dins el moviment pels drets dels animals, entre els reformistes i els abolicionistes. Un reformista et dirà que és important que els peixos de piscifactoria estiguin millor alimentats. És l'animalista benestarista, que literalment durant anys ha defensat que les gàbies han de ser més grans. I després hi ha els abolicionistes, que diuen que no hi ha d'haver cap mena d'opressió animal i, de fet, és una posició que segons el Centre d'Estudis d'Opinió té el 24% de la població.

En aquest cas del benestarisme o reformisme i l'abolicionisme, un pot entendre que a nivell col·lectiu s'han de fer passets, per exemple, amb la qüestió que et deia abans de les gallines, que no haurien d'estar en gàbies. Al final, en la lluita per l'alliberament animal o antiespecisme o com li vulguis dir, tot ens porta al mateix lloc, que és a la fi de l'explotació animal. Ara bé, n'hi ha uns que ja diuen jo deixo de menjar carn i, per tant, hi deixo de contribuir, mentre a nivell col·lectiu entendrem que hi ha d'haver una transició i que aquesta es pot fer de moltes maneres. Però ens ha de portar al mateix punt, que és a la mínima violència possible envers els animals a l'hora d'omplir la nevera.

Quan anem al supermercat ens trobem un munt de segells que ens diuen que aquella carn ha estat produïda amb criteris de benestar animal. Fins a quin punt ens n'hem de refiar?

Molt poc, en tant que les mateixes institucions que controlen el benestar animal són les productores d'aquests aliments i són les que expedeixen aquests segells. És un circuit tancat. És posar les guineus a vigilar les gallines. No hi ha una autoritat independent forta que ho controli.

Com s'entén que tinguem lleis de benestar animal a l'Estat espanyol i, alhora, tinguem curses de braus i correbous?

Els espectacles amb animals són un anacronisme violent i una cosa que no és només èticament més que qüestionable i qüestionada des de fa segles, sinó que alhora no deixa de ser un reflex de la nostra consideració envers els animals. És a dir, no hi ha tanta diferència entre el rebuig que es mati un animal pels aplaudiments d'una minoria i el rebuig a tot el que siguin formes no ètiques de consum animal. Més de la meitat de la població diu que està en contra de la ramaderia intensiva, mentre que dels espectacles amb animals ho està un 80%.

"La indigència moral de matar un animal o fer-lo patir per quatre aplaudiments és una cosa la societat ja ha acceptat que no pot ser"

Dit això, ara mateix la tauromàquia està blindada per la protecció cultural que li va donar el PP i que des de l'entorn de l'esquerra s'està intentant revocar. Però també m'agrada explicar que amb la tauromàquia tota la feina que havien de fer les entitats ja està feta. La perversió és coneguda absolutament per tothom. La indigència moral de matar un animal o fer-lo patir per quatre aplaudiments és una cosa que ja està completament acceptada per la societat que no pot ser. La vida dels animals ha de passar per damunt del caprici cultural.

Segurament a moltes persones que llegeixin el llibre els sorprendrà el capítol dedicat a la investigació biomèdica, en el sentit que està molt assumit que se sacrifiquen molts animals, però que és necessari per aconseguir avenços mèdics. Però mostres que ni això, que els resultats són molt i molt qüestionables i que l'experimentació amb animals serveix més aviat poc.

Mira, estic bastant convençut que sí que veurem la fi de l'experimentació animal. Els Estats Units, curiosament, ha fet el primer pas, que és que ja no és obligatori que tots els fàrmacs hagin passat per un assaig clínic amb animals, com ho ha estat els darrers 100 anys. Aquest és l'any u des que no és obligatori, l'any que ve serà el 2 i el següent el 3 i tot aquest gap es va omplint amb alternatives. Estats Units evidentment no ho fa per ètica animal, ho fa perquè els animals de laboratori són una despesa increïble, són caríssims, i el percentatge d'efectivitat és molt baix.

Quan rasques una mica veus que l'experimentació es fa per la inèrcia que s'ha fet sempre, i pel desconeixement d'alternatives. I al llibre agafo uns quants exemples de medicaments que si s'haguessin provat amb animals no haurien arribat mai, com l'aspirina o el paracetamol. Quantes vegades haurà passat que n'hem descartat perquè no funcionaven amb animals? Perquè al final una rata no és una persona, les rates no tenen Alzheimer. Llavors agafes un ratolí, li provoques Alzheimer i intentes curar-lo. En ratolins fa dècades que es cura, però no s'ha curat mai en persones perquè no som el mateix. Hi ha alternatives com els organ-on-a-chip o fer servir les cèl·lules del pacient que aniran a més.

Entrem a la indústria alimentària. Comentes que a Occident, també a Catalunya, hem sobrepassat el 'peak meat', és a dir, el moment de màxim consum de carn per habitant, i fa dues dècades que aquest va a la baixa. A què atribueixes el descens?

"Ha calat molt que el consum de carn actual té una petjada ecològica"

M'encantaria saber-ho, hi ha molts factors. Personalment, crec que hi ha un tema generacional, perquè hi ha una generació que no entén que de segon hi ha d'haver tall a cada àpat. També pot ser que per primera vegada s'estan posant sobre la taula qüestions animalistes i hi ha més persones preocupades pel benestar animal que mai, que és un molt bon motiu, i així ho declaren les enquestes. I crec que ha calat molt que el consum de carn actual té una petjada ecològica, ja no entro en qüestions d'ètica animal o de salut, que també han calat bastant. El consum de carn està molt per damunt del que hauria de ser, a Catalunya estem a prop de 47 quilos per habitant i any, quan l'OMS diu que com a màxim hauria de ser de 25. Estem a la meitat del descens.

Perquè aquest descens en el consum s'intensifiqui, el factor climàtic pot ser el clau?

Tenim els embassaments com els tenim i les aigües contaminades per purins,... Això a nivell climàtic local i ja és greu, però hi has d'afegir les externalitats negatives globals. L'escalfament global pot tenir un impacte molt gran. El que passa és que ens trobem davant d'un sistema que no para de donar senyals que està esgotat, parlo del climatològic, de l'econòmic i del sistema alimentari. Fa aigües per tot arreu i hi ha coses que ja no són viables, però el Parlament només està fent coses molt quirúrgiques, com prohibir que les macrogranges puguin ser més grans encara.

"No tenim cap necessitat de seguir consumint aquesta quantitat de carn"

Tot és un pegat. No hi ha mesures ambicioses, com ha fet, per exemple, Holanda, que diu que aquí teniu una milionada increïble, perquè la nostra aigua ja no és potable. Aquí teniu els diners, els agafeu, us ajudem a buscar altres formes de viure del camp o en entorns rurals que no passin per tenir, com passa a Catalunya, nou de cada deu gallines tancades i el 99% dels porcs. I tenim vuit milions de porcs i tres milions de gallines, que consumeixen una quantitat ingents de recursos.

Quan aquests dies sentim molt tot el tema de la revolta pagesa i se'ns diu que la ramaderia té un impacte positiu per la biodiversitat, m'agradaria saber de quina ramaderia estem parlant, perquè no cal ser gaire espavilat per veure com tots aquests milions de porcs o de gallines tancats tenen un impacte molt negatiu per la biodiversitat, molt més que els, probablement correctes, que puguin tenir les cabres bomberes o la transhumància, sense entrar en qüestions ètiques. La immensa majoria de la ramaderia té un impacte ambiental terrible, però sempre donem la veu al petit ramader, perquè és el que ens agradaria... No només s'ha de prohibir la nova obertura o l'expansió de les macrogranges, sinó que s'ha de subvencionar una transició cap a una altra activitat, per tot l'impacte negatiu que tenen i perquè no tenim cap necessitat de seguir consumint aquesta quantitat de carn.

Anem punt per punt. Al llibre planteges una "transició proteica ordenada", és a dir, no una ruptura d'un dia per l'altre. Deixes clar que el principal focus d'acció ha de ser la ramaderia intensiva, que la defineixes com la responsable de l'explotació animal més extrema. Però fins a quin punt és factible aconseguir aquesta transició, tenint en compte el volum de milions que mou el sector agroalimentari exportador a Catalunya?

El meu exemple és Holanda. La transició el que busca és no deixar ningú enrere. Evidentment, són persones i la transició no busca venjança, perquè els culpables som tots, és el que consumeix, el que produeix... Fer-la és un tema de voluntat política, pura i dura, no només a nivell individual. El veganisme, per exemple, no és una dieta, és una qüestió de voluntat política, de dir no vull alimentar una violència d'aquest tipus. El que s'hauria de fer és que quan s'acabin els permisos [de les macrogranges], això s'ha de reconvertir. No pot ser que a Osona no es pugui beure aigua de l'aixeta, no pot ser, no és viable i és una cosa de voluntat política, de plantejar com fer servir els recursos que ens queden d'una forma més raonable.

"La transició el que busca és no deixar ningú enrere. Fer-la és un tema de voluntat política"

Hi ha una llei de la dieta a un calaix del Parlament que havia d'anar una mica per aquí. El partit que porta la conselleria d'Agricultura i Ramaderia, ara anomenada Acció Climàtica, la va prometre en campanya i era una llei, i cito textualment, per fer una "transició proteica". Això és el que defensa Esquerra Republicana al seu programa electoral, que es converteix en acció de govern, entenc, en el moment que governes. I no n'hem sentit mai a parlar i quan hi he insistit em diuen que de moment està aparcada. M'agradaria saber què significa per a la política una llei de la dieta i què és una transició proteica, perquè hem d'anar per aquí.

No sé si una transició d'aquest tipus només seria possible si va lligada a una transició de model econòmic. Perquè l'actual està basat en el creixement constant.

Sí, sí, clar, i del liberalisme, aquesta idea de tira, tira, tira que el món és infinit i no ho és. I has de trobar un moment en què s'han de posar uns frens.

Ens està avisant el planeta, com a mínim?

Sí, i els veïns de la plana de Vic.

Hi ha un titolet del llibre on parles del "miratge trampós de la ramaderia extensiva". El que hi planteges segurament produeix un xoc amb part del món rural. Et comentaran que en la ramaderia extensiva les condicions dels animals són molt més bones, que la producció és molt menor, que és una activitat que contribueix a fixar població al món rural i també a la gestió del territori. Què falla?

Aquí hi ha moltes coses. La primera és que a mi no m'hi trobaran mai enfrontant-me amb una gent que amb prou feines té una empresa que està absolutament destruïda, que ja no dona més de si, que estan abandonats per les institucions i que amb prou feina poden sobreviure. De fet, la majoria estan plegant. La ramaderia extensiva és el mal menor, són quatre gats [unes 4.000 explotacions] i té un impacte molt petit.

"Els animals de la ramaderia extensiva moren al mateix escorxador que els altres i amb una esperança de vida no gaire superior"

Però sí que hi ha unes línies vermelles que m'agrada explicar. La primera és que els seus animals moren al mateix escorxador que els altres i amb una esperança de vida no gaire superior. De la mateixa manera que una gallina pot viure sis anys en llibertat, una gallina ecològica meravellosa a partir del segon any ja no t'és rendible i no hem d'oblidar que això és una empresa i va al mateix escorxador que l'altra. Per tant, des de la dimensió ètica és difícil de defensar. I no oblidem que es ven que quan millor estigui l'animal més bona serà la carn, és un utilitarisme absolut i no se n'amaguen. I aquí hi ha una derivada, que és que la ramaderia intensiva tota la vida porta fent-se passar per l'extensiva, els fa servir de tonto útil, en el sentit d'agafo allò seu i dic que jo també ho faig. Els que haurien d'estar més en contra de la ramaderia intensiva són els de l'extensiva.

Hi ha gent que et vol convèncer que hauríem de menjar tots carn de ramaderia extensiva i aquí potser podries acabar trobant molts animalistes que diguessin "d'acord, que sigui un cop per setmana, i de vedella ecològica dels Pirineus o de cabres bomberes". Però és que és absurd, perquè no estem aquí, hi estem molt lluny, estem menjant 47 quilos de carn per any i persona. Per tant, seria una solució molt classista, perquè al final la producció de carn ecològica acaba en la gent que s'ho pot permetre, perquè és cara i evidentment que ho és, el problema és que l'altra és molt barata. I és un miratge trampós en el sentit que t'ho venen dient "hem d'anar cap aquí" i no podem anar cap aquí, perquè té un marge molt petit d'expansió.

Exposes tres vies per fer aquesta "transició proteica ordenada". La primera la defineixes com la "més justa" i implica substituir la proteïna d'origen animal per proteïna d'origen vegetal, per exemple, a través dels llegums.

 "A nivell nutricional, els llegums són perfectament substitutius de la carn, i reforcen la sobirania alimentària"

És evident que és la més justa, en el sentit que permets seguir tenint el control de la sobirania alimentària, en tant que són vegetals, que a Catalunya es poden conrear i que tenen molt marge de millora. A Catalunya, a més, hi ha històricament llegums de molt bona qualitat, i a Barcelona és històric el consum de llegums cuits. No només seria una transició agrària de la proteïna animal a la vegetal, sinó que té moltes propietats, fixa nitrat al sòl, són uns conreus que són molt bons a nivell climàtic, no només pel que sumen, sinó pel que no resten. Els pots conrear aquí i, per tant, reforcen la sobirania alimentària i nutricionalment els llegums són perfectament substitutius de la carn.

La segona via la defineixes com a "imitar" i dius que és la transició proteica "més eficaç".

En aquest cas, bàsicament, el marc és que perds la sobirania alimentària, que ja està passant una mica ara. Bàsicament seria que la proteïna en comptes de venir de carnisseries vingués de marques o empreses idealment plant based, és a dir, que només tinguin aquesta mena de negocis i que es dediquen, per exemple, a fer hamburgueses vegetals. Això serveix perquè pots sumar adeptes a la desanimalització i descarbonització de la dieta. En molts casos, això ja ha passat, però hi ha poca gent que repeteixi. També és veritat que per cada mil hamburgueses d'Heura que es consumeixen, hi haurà mil hamburgueses de pollastre o de vedella que no es fabriquen.

Amb aquesta via perds una part de la sobirania alimentària, sempre que no es faci amb soja cultivada a Catalunya, que n'hi ha molt poca, i te la jugues a què sempre hi haurà uns productors que seran estrangers. Tinc la sensació que és cap on anem. De fet, en els últims anys ha millorat molt la implementació del mercat d'alternatives vegetals a productes d'origen animal.

I la tercera és la sintetització, que dius que és "la transició proteica més incerta". En què consisteix?

És aquella barreja entre utopia i distopia, en què ens diuen que podrem fabricar pit de pollastre sense que això sigui el cadàver esquarterat d'un pollastre que hem portat al món només per patir i per menjar-nos-el. Des del punt de vista ètic animal, sense dubte, és un avenç. A nivell de progrés científic, probablement també sigui un avenç, però és molt incert encara perquè tornem a estar en el mateix. Això està en mans de les quatre empreses de sempre, d'Estats Units, el Regne Unit, Israel i no sé quin país més, amb els que sempre s'ha d'anar amb molt de compte.

Aquí hi ha una defensa acarnissada del producte animal en contraposició al sintètic de laboratori. També té la part climàtica, que sembla que té molt pocs insums, hi ha molt poc consum d'aigua i genera moltes menys emissions. Però encara és tot molt fosc, i encara no se sap bé què, ni com, ni a quin preu, ni quan, i qui està finançant això... És molt incert com ha d'acabar això, però fa cert respecte, també pel fet d'estar ja abandonant la producció humana.

Per acabar, el llibre, a banda d'argumentar perquè hauríem de deixar de maltractar els animals amb la premissa de donar-los un tracte humà, que no humanitzar-los, també és una crida a l'acció. Si fem un salt en el temps, d'aquí a 10 anys on creus que estarem a nivell català?

La indústria pelletera haurà desaparegut d'Espanya, de fet ho ha de fer el 2030 per llei. Els zoos seguiran existint, però amb un model cada vegada més similar al del Zoo del Pirineu i menys com un espectacle de mirar un animal com un cangur, que és considerat una plaga a Austràlia. Vull creure que als laboratoris hi haurà cada vegada més assajos clínics amb alternatives a la vivisecció. Crec que la Unió Europea no trigarà gaire a incentivar-ho, de nou per un tema de recursos econòmics. Crec que la tauromàquia seguirà viva per molts anys a Espanya i els correbous crec que no s'atreviran a votar-ho al Parlament [la prohibició], però penso que hi haurà més referèndums en municipis i hi haurà més pobles on es deixaran de fer.

Els peixos estaran pitjor que mai, d'això no en tinc cap dubte, i seguirà augmentant l'aposta per les piscifactories, bàsicament perquè ja no hi ha peixos [al mar]. La cacera continuarà, tot i que hi hagi menys caçadors que mai, però hi ha més carta blanca que mai perquè el Govern no és capaç d'administrar per si sol el terreny forestal de Catalunya. Els rituals halal i kosher no estaran prohibits a Catalunya. En deu anys sí crec que la iniciativa End the cage age haurà arribat a bon part i ja no hi haurà gallines en gàbies. El transport d'animals vius estarà prohibit. Els segells de benestar animal seguiran com sempre. Pel que fa al consum de carn crec que es mantindrà a la baixa, però no hi haurà un descens com el dels darrers anys i no estarem en 25 quilos per habitant i dia, però podríem estar a prop dels 40.