José Robles va arribar a estar tan destrossat per les drogues que a la cuneta d'una carretera va sortir del seu cos i es va veure d'esquena mentre pujava al cel. Hores després va arribar a l'hospital, on de primeres el van donar per desnonat, pesant 45 quilos com pesava. Es va recuperar, però els centres per a persones sense sostre mai van ser per a ell. Per sort, fa un parell d'anys va entrar al programa Housing First: "Si m'haguessin donat un grapat de milions, no els hauria agafat, hauria preferit això". Això és un pis del programa pioner, iniciativa de Serveis Socials, que dóna a les persones sense sostre, primer, això, un sostre.

Les condicions són poques i clares: no donar problemes als veïns, acceptar una visita setmanal dels treballadors socials i un copagament del lloguer del pis. Fins ara el sistema ha funcionat amb excel·lents resultats. De les 26 persones que van entrar a una casa fa gairebé dos anys, 25 hi segueixen i evolucionen favorablement. Per a qui estan pensats aquests pisos? Per a persones amb perfils molt concrets, que vénen de situacions cronificades de carrer amb consums actius i/o malalties mentals, per als quals un alberg municipal és una presó. Persones com José.

A aquest granadí de 62 anys li surt l'alegria pels quatre costats quan parla de Housing First. Va arribar al Prat quan era un noi, el petit d'una eternitat de germans. Allà va treballar al bar familiar, es va casar, va tenir dos fills, es va separar i va començar a donar-li a l'alcohol allà pels 90. De la vergonya que li feia la seva situació, va marxar a Alacant, on anys després va tocar fons, alcohòlic perdut i coquetejant amb les drogues. Va traficar, va estar a la presó i quan va tornar a Barcelona, després d'anys vivint en una casa mig abandonada i feta pols a Vallvidrera, va entrar al programa. Des de llavors és una altra persona, qualsevol diria que té més de 60 anys. En un any i mig ha recuperat la salut i tot i que encara es pren "alguna cerveseta", pot dir que viu amb dignitat.

Si el grau de civilització d'una societat es mesura pel tracte als seus presos, en el tracte a altres col·lectius febles com les persones sense sostre, Catalunya aprova però raspat. En aquest intent per millorar la vida de les persones, l'Ajuntament va començar amb aquest pilot el 2015, durant el mandat de Xavier Trias, que a persones com Robles els ha tornat l'esperança. "És obvi que entre el carrer i un pis, tothom prefereix un pis", explica, "però entre el carrer i un alberg no està tan clar, per a mi és com estar a la presó".

Els albergs que gestionen les més de 30 fundacions privades que integren la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona acullen moltes persones que viuen al carrer i cadascuna respon a unes necessitats diferents. Els dos centres de Sant Joan de Déu, una de les organitzacions que participa en Housing First, estan destinats a aquells que tenen possibilitats d'inserir-se al mercat laboral i amb això sortir del carrer en un termini més o menys curt de temps (la mitjana d'estada està ara en 110 dies). Per viure en aquests centres, com a la resta dels que hi ha a la ciutat, hi ha unes normes com la prohibició de beure, imprescindibles per a la bona convivència. "Mentre per a alguns és el camí a seguir i necessiten aquest tipus d'atenció, per a altres es converteix en una presó que acaba tornant-los al carrer", explica Salvador Maneu, director de Sant Joan de Déu Serveis Socials.

"Housing First està destinat a persones que fins ara no tenien cobertura amb els altres programes", argumenta. És una clara aposta per una intervenció en habitatge per a una sola persona amb un nivell de complexitat molt alt. "Se'ls treu directament del carrer", afegeix Maneu, "sense demanar-los que deixin de consumir". El focus d'aquest experiment es posa en la corresponsabilitat, sobretot amb el pagament d'una part del lloguer, que mai supera el 30% de la renda disponible.

"La principal virtut de Housing First és que posa en crisi a la resta de metodologies i obliga els professionals a ressituar-se en el món dels serveis socials", admet el director. Quan una fundació -a més de Sant Joan de Déu hi ha altres dos al programa- s'atreveix a ficar en un habitatge a algú que, "d'entrada, no es tindria res clar", sorgeix una pregunta: què fan la resta de persones en centres compartits? "L'esquema que segueixen tots els serveis socials xoca amb un sistema menys invasiu i més respectuós amb els ritmes de la persona".

Una nova manera de fer que pot frustrar als professionals del sector i alhora és una oportunitat per a un canvi de paradigma. Perquè des que es compten les persones al carrer, la xifra no ha parat de créixer. Si el 2008 eren 658 les persones que dormien al carrer, aquest any els voluntaris n'han comptat 1.026. Sumant les 1.954 que dormen en equipaments d'entitats socials, són gairebé 3.400. Per cert, la immensa majoria homes "perquè les dones tenen més facilitat per teixir xarxes que les salven d'acabar sense sostre".

"Al final, es tracta d'entendre que els treballadors tenen un paper més d'acompanyants socials i han de treballar molt més les seves frustracions perquè potser prendrien decisions que la persona decideix no prendre perquè a Housing First tenen molta més autonomia", exposa Maneu. És bastant probable que el programa sigui una estació d'arribada per a la majoria de persones que aconsegueixen sortir del carrer amb aquest projecte.

El plantejament és "a molt llarg termini", com es fa a Europa: "amb una persona que ve de 15 anys al carrer amb un trastorn mental important, o fins i tot una incapacitat legal que li impedeix treballar, l'escenari més realista és que continuï vivint en un habitatge d'aquestes característiques". Recuperar-se d'una situació de sensellarisme de més d'una dècada és molt difícil que es resolgui en els tres o quatre mesos que molts passen als centres compartits.

En aquesta revolució dels serveis socials es plantegen també preguntes sobre el seu finançament. "El secret és que aquest sistema és més barat" aclareix el director de Sant Joan de Déu amb l'entusiasme de Robles. En un centre col·lectiu es cobreix l'alimentació dels seus usuaris, hi ha un servei de neteja i un altre de seguretat, per exemple. Mentre que a Housing First "ets un adult i ets a casa teva", explica Maneu. És a dir, que si la persona que accedeix a un habitatge té problemes amb la seva situació psicològica o de salut, se li atendrà, però per al dia a dia es té a si mateix. La premissa és bàsica:

L'enigma a desxifrar en el futur dels serveis socials amaga una hipòtesi senzilla: no es pot demanar als altres que facin alguna cosa que tu no faries. De l'assistencialisme heretat d'una cultura catòlica a l'autonomia nòrdica que prioritza la persona, sigui qui sigui el seu passat. En un món en el qual el principal problema està en l'accés a l'habitatge, els serveis socials li han donat a Robles el que necessita qualsevol persona per desenvolupar-se.

A casa, aquest home es desperta d'hora i tres vegades a la setmana va al centre d'acollida Assís per menjar que cuina a casa, que per això va créixer en un bar i els dóna un cop de mà amb la roba. Cal posar ordre i Robles és famós per organitzar bé i tenir tot ben net. A casa ensenya una prestatgeria amb diversos parells de sabatilles esportives blanques, impol·lutes. Vol convidar diverses persones de les dues fundacions a dinar a casa pel seu aniversari. Es queixa que els amics de la seva edat no entenen la joventut i ell intenta relacionar-se amb joves: d'ells se n'aprèn i se'ls pot ensenyar. A les tardes, quan es recull del seu passeig fins a la Barceloneta, es posa a escriure unes memòries que vol publicar algun dia. Sopa i abans d'anar a dormir veu una estona la televisió. Com qualsevol altra persona. Qualsevol altra persona que mai hagi dormit al carrer.