El Tsunami Democràtic ha irromput amb la voluntat de vertebrar la resposta social a la sentència de l’1-O amb “desobediència civil” i “lluita no-violenta”. Més enllà de la retòrica, el 2017 la plataforma En Peu de Pau va veure la necessitat de formar la ciutadania sobre aquests mètodes de protesta, que ara es volen posar al centre de la mobilització ciutadana. Dos anys després, l’ANC assegura que compta amb grups de persones disposades a fer “accions no-violentes” de manera escalonada per vertebrar una resposta a la sentència, a banda de les grans manifestacions que es convoquin.

Va ser En Peu de Pau –un paraigua de diverses organitzacions i moviments socials com FundiPau, la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge o el CIEMEN, entre d’altres- la plataforma que va prendre la iniciativa en formar en acció no-violenta, però el paper de l'ANC ha estat cabdal per portar els tallers per tot el territori. Desenes d'assemblees locals de l'entitat han convidat activistes amb experiència en lluita no-violenta, fent arribar els seus coneixements a persones d'edats i trajectòries molt diverses.

“Necessitàvem tenir una estratègia i una resposta a aquesta nova fase. I no pot ser una simple resposta a la sentència, sinó una represa de la iniciativa”, explica el vicepresident de l’Assemblea, Josep Cruanyes, qui fa una crida de passar de l’independentisme de manifestacions al d’accions: “Això no vol dir que l’11-S no s’hagi de fer. Que es facin accions no vol dir que una gran concentració no sigui reivindicativa. Però també volem anar més enllà”, explica.

A partir dels tallers d'acció no-violenta, relata que l'entitat va decidir organitzar una estructura que pogués prendre la iniciativa de les mobilitzacions amb una estratègia compartida: "Es va plantejar la necessitat d'impulsar la formació perquè la gent tingués criteris clars del que representa la no-violència. Cal preparació. La idea és que aquesta formació teòrica puguem implementar-la creant grups d'accions".

Després de manifestacions multitudinàries i l’organització de performances massives com la via catalana o la gegantina ve baixa a Barcelona, Cruanyes mira cap a les marxes lentes dels pagesos afectats per l'incendi de la Ribera d'Ebre o les vagues sindicals, entre d'altres. Es mostra convençut que són temps de dirigir la creativitat cap a una altra banda: “El moviment independentista és un moviment no-violent. Hem de fer accions més contundents. I ser un moviment no-violent no vol dir que no es pugui fer una acció contundent”.

200 tallers de desobediència civil en dos anys

La desobediència civil i la lluita no-violenta també impliquen riscos, com bé demostren les diverses causes judicials obertes a partir dels fets de l’1 d’octubre. Cruanyes afirma que cal saber com gestionar les emocions, les pors i aprendre a tenir una “disciplina” per seguir allò que acorda el grup. Aquest tipus d’aprenentatges són els que han anat difonent En Peu de Pau en els 200 tallers que han fet durant aquests dos anys, com explica l’històric activista antimilitarista i membre de la plataforma, Martí Olivella: “En un primer moment, s’expliquen els conceptes més elementals, com ara les diferències entre estar contra la violència i la lluita no-violenta: la primera, és l’oposició a l’ús de la violència, i la segona és una estratègia per transformar els conflictes”.

La paraula “estratègia” és al centre d’aquestes formacions: “Sense saber on vols anar, no sabràs com anar-hi”, explica. Un cop els objectius estan clars, Olivella posa sobre la taula quatre tipus d’acció no-violenta que varien d’intensitat segons el grau de duresa de l’oponent. En primer lloc, les accions de diàleg, destinades a obrir converses entre les parts, a més de les de sensibilització i denúncia per fer conèixer el problema. Si això no és suficient per provocar una resposta, es pot utilitzar la no cooperació, dicta l’activista: “No cooperar és la tesi principal de la no-violència. El poder se sustenta perquè obeïm i el mantenim amb passivitat, per tant la no cooperació és una forma de subvertir l’adversari”, explica.

Segons Olivella, l’últim dels escenaris és la desobediència civil: “Desobeir les lleis que són injustes i assumir-ne les conseqüències”. “Es parla molt de desobediència civil, però la desobediència és l’últim recurs. L’1 d’octubre va ser l’acte més gran de desobediència civil, per exemple. El problema és que no estava encaixat dins d’una estratègia. Va ser increïble, però l’endemà s’havia de saber què fer”, opina. I en quin punt està el moviment independentista? “Aquests escenaris no són necessàriament consecutius. Per exemple, a Catalunya, la base del diàleg sempre ha estat oberta, el problema és que l’altre no escolta. I la via de les protestes de denúncia i sensibilització fins a l’1-O ja hem vist que són importants però insuficients”, opina Olivella.

Per això creu que hi ha hagut un creixent interès per les formacions i els recursos que En Peu de Pau ofereix. La plataforma, a més, ha creat una llista de deu decàlegs de la lluita no-violenta on expliquen de manera resumida qüestions com ara encarar la repressió policial durant una acció, com discutir una estratègia, com preparar un dejuni i, fins i tot, com preparar-se per entrar a presó.

Olivella, però, recorda que la lluita no-violenta és una fórmula que ve de lluny: “No ens hem inventat res. Jo vaig ser objector de consciència del servei militar i vaig acabar a presó als anys 70. I en l’actualitat, la desobediència civil la practiquen els joves dels divendres pel futur, la PAH, l’Open Arms, la gent que ajuda els refugiats a travessar fronteres...” Afegeix, a més, les referències al concepte sànscrit de l’ahimsa, o el Satyagraha, el terme utilitzat per Mahatma Gandhi que vol dir “insistència en la veritat” –una paraula composta en escriptura devanagari a la qual li cliquen l’ull quan utilitzen el neologisme en català “noviolència” (sense guió)-.

Una ciutadania "preparada" per assumir la repressió

Josep Cruanyes pronostica un manteniment de la repressió, encara que aquesta sigui una versió més tova encunyada pel PSOE del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez: “L’experiència amb els socialistes és que les coses es fan més amablement. La repressió passa de ser dura a amable, però segueix sent repressió”. Per aquest motiu, es mostra crític amb una possible abstenció d’ERC per facilitar la investidura de Pedro Sánchez: “Totes les posicions poden ser bones en un determinat moment però han de tenir un objectiu. Estem en una situació d’excepcionalitat. Un xec en blanc amb una determinada funció, per treure un rèdit es pot justificar. Però no es pot plantejar un xec en blanc sense plantejar un objectiu”.

El vicepresident de l’ANC i advocat, que també era el màxim responsable de la Comissió de la Dignitat que va demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme al Parlament, es remunta a la República espanyola per establir paral·lelismes amb les tèrboles relacions entre Catalunya i Espanya: “El 1935, l’Estat va fer un decret-llei per a suspendre l’autonomia catalana i anomenar un governador de la Generalitat. En aquell moment, el que era el Tribunal Constitucional va dir el gener del 36 que allò era inconstitucional”, res a veure amb l’aplicació de l’article 155 de 2017, recalca.

Sobre la sentència de l’1 d’octubre, Cruanyes vaticina el pitjor pels presos independentistes: “Tot plegat s’ha muntat per fer una sentència dura. Per què s’ha triat el delicte de rebel·lió, si no? No serà per absoldre”. D'igual manera, es mostra escèptic amb opcions futures que passin per una amnistia: “És una eina que va lligada a un acord polític. El 1977 va haver-hi un canvi de règim, així com el 1931. El plantejament d’una amnistia és un plantejament en eteri”.

Davant un panorama de manteniment de la repressió, Martí Olivella sosté que la ciutadania es mantindrà fidel a la no-violència: “L’1-O no es preveia la repressió que hi va haver, i la gent espontàniament va respondre com va respondre, amb les mans en alt. Com a persona que ha treballat en la militància de la no-violència ja em puc morir! No puc dubtar que la gent sabrà respondre amb la determinació de no renunciar a les llibertats sense caure en el parany”. Cruanyes, per la seva part, es mostra convençut de la resiliència del moviment: “La ciutadania catalana està preparada per assumir aquesta intensificació de la repressió, perquè la gent no està disposada a seguir en aquesta situació. Per això, és important que es mantingui una unitat estratègica, perquè la gent no vegi que els costos que assumeixen no serveixen per res”.