La revista Sàpiens ha publicat aquest juny una exhaustiva recerca sobre la repressió de l'homosexualitat a Catalunya, des de l'edat mitjana fins a l'actualitat. La persona encarregada de coordinar aquesta investigació de llarga durada ―un any sencer en diversos arxius catalans i estatals― és Àngel Casals (Barcelona, 1963), professor d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona. 

Sota el títol Quan l'homosexualitat era delicte. 1.000 anys de repressió a Catalunya, el dossier fa un retrat sociològic de les víctimes de l'homofòbia des de l'època medieval, quan l'homosexualitat era castigada amb la pena de mort, passant per l'edat moderna, fins a la lenta despenalització i normalització de les relacions homosexuals a partir del segle XIX. La investigació també analitza l'opressió durant el franquisme, que, segons Casals, era completament "classista". 

Estem davant d'una recerca pionera a nivell català? Vostè mateix ha assegurat que el col·lectiu LGTBI ha estat "força oblidat per l'acadèmia".

Més que una recerca pionera, el que és innovador és el plantejament. Sempre s'ha tractat la història de l'homosexualitat en seccions separades: en l'època dels romans, a l'edat mitjana, al segle XX... Nosaltres hem estat dels primers investigadors d'Europa en analitzar-la com un fenomen global. El títol del dossier és la conclusió que hem extret. Quina és la gran característica de l'homosexualitat al llarg del temps? La repressió. Jo esperava trobar més coses a banda d'això, però n'hi ha poques i estan molt amagades. El que és pioner és la visió panoràmica des de l'època medieval fins al moment actual.

Han trobat el perquè concret d'aquesta repressió al llarg de la història?

Bàsicament, la construcció del poder. El sexe és poder. La posició ortodoxa i correcta dins la moral cristiana o occidental a l'hora de tenir relacions sexuals col·loca la dona a baix o d'esquena i l'home a dalt. Una relació sexual és una relació de domini en què està molt clar el rol de la figura masculina i la femenina. Aleshores què passa amb dos homes? Un home pot ser dominat per un altre? Sí, però amb condicions. L'home dominat ha de ser socialment inferior. L'homosexualitat que han practicat els grups privilegiats sobre esclaus, criats o nens és condemnable, però ha estat tolerada durant molt de temps perquè no posa en qüestió l'estructura de poder.

L'homosexualitat escandalosa és aquella en què la part dominada és la que és socialment superior i la dominant és un esclau, un hebreu, un musulmà. El gran problema amb l'homosexualitat és que qüestiona els rols de gènere i de poder dins de la societat. Per això el lesbianisme és vist amb perplexitat, perquè representa que són dues figures dominades.

I quin és l'argument que empraven per efectuar la repressió?

Hi ha l'argument religiós, però també n'hi ha un de pseudocientífic. Fins al segle XVIII es pensava que la quantitat d'esperma que un home podia generar era limitada. Per tant, cada ejaculació que no tingués finalitats reproductives era un nen perdut. A la segona meitat del segle XIV comença una gran persecució als homosexuals perquè hi havia la pesta negra, va morir molta gent i es van establir polítiques natalistes. El control de la fertilitat és una altra de les causes de la repressió contra els homosexuals.

En funció del moment pesa més el factor religiós o l'antropològic, però cal tenir clar que els temes de fons són el sexe com a eina de domini i la reproducció com a objectiu final de les relacions sexuals. Tot el que surti d'aquí, és una aberració i és pecat.

Com vostè diu, durant l'edat mitjana era pecat tot allò que no fos sexe dins del matrimoni amb finalitats reproductives, és a dir, la masturbació, l'ejaculació fora de la vagina... Per què la sodomia era la pràctica més mal vista? És pel factor de submissió masculina?

Són tres elements: en primer lloc, una ejaculació que no hauria de ser. En segon lloc, una penetració per un forat que no toca i, en tercer lloc, l'antinaturalitat que implica. La suma d'aquests factors fa que la sodomia sigui un pecat molt més greu que la masturbació, que era vista com una debilitat. De fet, la masturbació era vista com el camí cap a l'homosexualitat perquè es tractava d'un home donant-se plaer a ell mateix.

El plaer es considerava un pecat?

Des del punt de vista religiós i filosòfic, l'ésser humà està format per la part material, bruta i impura, el cos, i la part pura i que s'acosta a Déu, l'ànima. Aristòtil ja diferenciava entre el món imperfecte i el món espiritual. I els càtars també deien que tot el que provenia del cos era dolent i a la inversa, perquè el cos creava debilitats. Qualsevol rendició a la part impura podia atacar l'ànima. Per tant, l'única manera acceptada de buscar el plaer era a través de la via contemplativa.

Al segle XVII apareix a França el moviment dels llibertins, amb figures com Cyrano de Bergerac, que són nobles, ateus i viuen en un Carpe Diem constant. El que passa és que aquests, quan es fan vells, es comencen a preocupar per l'ànima i es converteixen tots al cristianisme, on sempre ha quedat exclòs el plaer.

El masclisme implícit en el sistema donava certa impunitat a les relacions lèsbiques? Les protegia d'alguna manera?

En certa mesura, sí. A Catalunya no hem trobat casos de denúncies, però a Castella o a València algun. Són relacions que s'han d'enganxar in fraganti i que, a l'hora d'arribar als tribunals, era difícil de jutjar perquè no hi havia hagut ejaculació. La pregunta era si hi havia hagut penetració amb algun objecte. Perquè aleshores sí, era pecat, però si ho negaven no es podia demostrar. 

Estem parlant només de l'edat mitjana?

I també l'edat moderna. Les primeres lesbianes es presenten com a tal a finals del segle XVIII, principis del XIX. Les primeres dones angleses que ho proclamen ho fan a través d'actes concrets, com muntar a cavall, vestir pantalons... La societat les titllava de desequilibrades. Mentre que un home vestit de dona era un perill, una dona vestida d'home era objecte de mofa.

El dossier inclou una radiografia gràfica del perfil de les víctimes i dels acusats de sodomia a l'edat moderna. Les dades extretes de l'Arxiu Històric Nacional revelen que el percentatge més alt de víctimes de la Inquisició tenia entre 10 i 19 anys.

Els grecs i els romans ja practicaven la pedofília. Aquí hi ha un debat sobre quan als homosexuals se'ls pot anomenar com a tal. Hi ha un historiador nord-americà, Randolph Trumbach, que té una teoria que diu que la societat concep l'homosexualitat o l'heterosexualitat com un valor immutable, és a dir, que el que és homosexual és només això i a la inversa. La bisexualitat no s'acaba de concebre. Possiblement hauríem d'entendre que a l'edat mitjana i part de la moderna, la sexualitat s'expressava independentment del gènere i tenia més a veure amb les condicions socioeconòmiques que no pas amb una altra cosa.

Segons Trumbach, un home jove que no tenia diners per casar-se i que no havia aconseguit enredar cap dona, acabava mantenint relacions homosexuals. Aquest noi iniciava a un altre noi encara més jove en el món del sexe. Ara bé, això durava fins que l'home més adult accedia al matrimoni i, aleshores, es tornava exclusivament heterosexual.

De fet, els mateixos gràfics revelen que la major part dels acusats eren solters o religiosos.

Casats n'hem trobat molt pocs. Això fa pensar que aquesta idea de Trumbach té un fons de veritat. Estem parlant de relacions oportunistes. Per què no pensem que tenien un desig sexual i que el satisfeien amb el primer que tinguessin davant, fos home o dona? Per què hem de categoritzar?

Hi ha un cas que expliquem al dossier en què un home, quan ja és gran i vol salvar l'ànima davant la Inquisició, confessa que quan era jove i anava amb els amics a banyar-se al riu, mantenien relacions sexuals. I que ningú li havia explicat en aquell moment que allò estava malament. Un home que de gran es casa i té una vida heterosexual honorable. No ha canviat, simplement no ha distingit a l'hora de mantenir relacions en la seva joventut.

Com de significatiu és el canvi de terminologia? D'anomenar-los sodomites a homosexuals i dotar-los d'una identitat?

És fonamental i és un procés bastant lent. A partir del segle XVIII, el manteniment del delicte de la sodomia, a ulls de la Il·lustració i del món de la raó, és bastant insostenible. Hi ha països com Anglaterra que el mantenen fins al segle XX, però el liberalisme en general canvia el pensament i diu que els pecats no poden ser un delicte.

Aquest canvi en el marc mental prové del poble o bé dels pensadors il·lustres?

Els historiadors fa anys que discutim això. L'existència d'una cultura popular i una d'elit i com es barregen entre elles. No et sabria contestar rotundament. Qui expressa tot això són les elits, que saben escriure. L'edat moderna es caracteritza per una progressiva laïcització de la societat i per la misogínia. A partir del segle XVII, en alguns llocs l'homosexualitat és tolerada i en d'altres no tant, i una major restricció moral comença a crear una cultura homosexual. Als països protestants hi ha una onada puritana que castiga molt l'homosexualitat i això portarà a la creació de les primeres societats tancades.

Ja cap al segle XVIII, a mesura que s'aparta Déu de la teoria del món i que se sap que el combustible de l'ejaculació no és limitat, l'homosexualitat masculina continua sent un comportament inacceptable perquè juga amb els rols de poder, però no és un delicte si no és un escàndol públic i no té una vocació subversiva. 

Quan arriben els primers règims liberals el segle XIX i es fan les primeres constitucions, molts països consideren que ja no es pot penalitzar. Aleshores, si no era un delicte, però no ho volien normalitzar, en què ho convertien? En una malaltia. 

El fet de titllar els homosexuals de malalts desvia la mirada de la culpabilitat. Un delicte és culpa de la persona en qüestió, però una malaltia no s'escull.

Fins a cert punt. Aquesta persona es vol curar? Ens trobarem que en comptes d'ingressar a la presó, els homosexuals ingressen en manicomis. Per això és important que a finals dels anys seixanta del segle XIX aparegui la paraula "homosexual". Fins al moment, se'ls anomenava sodomites o uranites. 

La persona que utilitza per primer cop la paraula "homosexual" l'any 1869 és un poeta, no un científic, que busca un terme neutre que no faci referència ni al pecat ni al delicte. A partir del moment en què es crea una categoria objectiva, podem pensar en la creació d'una identitat col·lectiva per a tota aquesta gent amb una mateixa tendència sexual. A partir d'aleshores és quan comença el llarguíssim procés de normalització de l'homosexualitat.

Considera que històricament Espanya ha tingut un major grau d'acceptació de l'homosexualitat? Aquí es va despenalitzar abans que a Alemanya o a Anglaterra i va ser un dels primers països del món en legalitzar el matrimoni homosexual el 2005.

Malgrat les aparences, l'homosexualitat era més perseguida als països protestants que als països catòlics durant els segles XVI, XVII i XVIII. Si ets catòlic i comets un pecat, et pots confessar i penedir, però si ets protestant, el portes al damunt i l'has de resoldre tu mateix amb Déu. I què passa si no ho fas? Que ho resoldrà la comunitat a través del control social. 

A partir del segle XIV, s'instal·la a Europa la idea que quan hi ha una epidèmia o una fam hi ha dues possibles causes que han despertat la ira divina: o bé s'ha deixat viure els jueus entre cristians ―els assassins de Jesús― o bé s'han permès els sodomites. Com en els països catòlics hi havia la possibilitat de penedir-se, hi havia una tolerància disciplent. Trumbach parla del règim sexual antic, que és el que tolera l'homosexualitat, i el règim sexual modern, que la condemna.

El règim sexual antic dura més als països catòlics, al món mediterrani i, per això, a Espanya hi ha una tolerància més alta respecte a altres països europeus, sempre que es compleixi la condició de la invisibilitat.

La burgesia del segle XIX oculta l'homosexualitat.

El món homosexual a Catalunya o a Barcelona té tres manifestacions concretes. En primer lloc, la cultura homosexual de la qual hem trobat poc rastre, que implica la celebració de determinades festes o l'existència de locals. En segon lloc, l'homosexualitat que busca les relacions ocasionals i furtives en teatres o en lavabos públics. I, per últim, l'homosexualitat socialment "acceptada" que practicava gent integrada i casada. De la mateixa manera que es permetia que els homes poderosos tinguessin una amant. 

Quan un home tenia una relació homosexual permanent, no causava desordres públics i portava una vida formal, no hi havia res a dir. Aquesta era la més estesa, però també la més invisible, perquè sense documentació personal, cartes o diaris, és impossible de detectar.

Tanmateix, durant el franquisme hi ha un retrocés. L'homosexualitat torna a ser delicte i és motiu de "perillositat social". 

A banda de tota la hipocresia moral i social que hi havia, no és veritat que el franquisme perseguís per igual a tots els homosexuals. Aquest règim fa una distinció social molt clara. Quan nosaltres mirem els més de 400 processos que hi ha als tribunals de Barcelona, la immensa majoria són homes joves, solters, sense feina coneguda o poc qualificada, sense família o que han vingut de fora. No trobem catalans casats amb fills. 

La policia franquista reprimeix dues menes d'homosexuals: els chaperos, és a dir, nois joves que exerceixen la prostitució, i els transvestits que actuaven en locals i festes. La repressió homosexual del franquisme és classista: mentre el senyor de bona família rebia una esbroncada, el chapero era traslladat a la comissaria de Via Laietana.

Si els homosexuals de bona família no tenien problemes amb la justícia i vivien còmodes a l'ombra, quan neix la necessitat de reivindicar-se públicament com a tal? 

Apareix si fa no fa alhora que el terme "gai". Els canvis dels anys seixanta, l'amor lliure i el gaudi del propi cos generen la reivindicació de ser un mateix. Tota aquella gent que pensava que era acceptable viure la seva homosexualitat en privat per estar tranquil, de cop i volta reivindica que forma part de la seva identitat personal.

D'altra banda, el reconeixement del lesbianisme ve de la mà de la segona onada feminista.

Sí, perquè l'homosexualitat masculina en general és misògina. La reivindicació del lesbianisme no ve dels homes homosexuals, sinó del feminisme. No considero que sigui igual el moviment de les lesbianes que el dels gais, perquè aquests van ser més acceptats per l'establishment.

Com encaixa la transsexualitat en tot això?

Transsexualitat n'hi ha hagut sempre. Però hi ha pocs casos coneguts i la majoria van acabar a la foguera. Sempre ha estat molt mal tolerada i al segle XIX, quan deixa de ser un delicte, passa a ser considerada una forma d'esquizofrènia. 

Hem vist com al llarg de la història l'homosexualitat ha patit una repressió més o menys forta. Considera que actualment estem patint una regressió a nivell social? 

Hi havia uns temps en què la llei sempre anava darrere de la realitat social. L'única cosa que s'esperava és que es legalitzés allò que ja existia. Ara estem arribant a la situació contrària. Ja hi ha unes lleis d'equiparació de drets aprovades, però hi ha sectors de la societat que estan involucionant. Una involució ideològica que ho afecta tot: és misògina, racista, homòfoba, trànsfoba...

Aquesta reacció és una resposta a la por. Fins fa 20 anys hi havia unes quantes certeses: si estudiaves a la universitat l'ascensor social funcionava, trobaves una parella, un pis i una feina fins a la jubilació. Avui dia, ningú s'ho creu i ningú sap quina és l'alternativa. Per aquest motiu, la gent mira cap al passat i pensa que era millor. La societat culpa els polítics i per això sorgeixen moviments reaccionaris que engreixen l'homofòbia i el racisme. Són reaccions viscerals de por i si no sabem gestionar-les, acabarem tenint conseqüències nefastes.