L'enorme balanç de danys del pas de la DANA per diverses parts de la Península Ibèrica -amb especial virulència al País Valencià, on el temporal ha provocat desenes de morts - ha tornat a posar damunt la taula la necessitat de com preparar-se per afrontar episodis d'aquest tipus. I és que malgrat que les tempestes que generen inundacions importants són relativament comunes en el clima mediterrani, totes les evidències científiques assenyalen que a conseqüència del canvi climàtic aniran cada cop a més i guanyaran intensitat.

En aquest sentit, els científics consultats tenen clar que el camí hauria de passar per planificar i executar polítiques d'"adaptació" a l'emergència climàtica. Entre d'altres qüestions, aquestes haurien de provocar canvis profunds en la planificació urbanística i, en determinats casos, comportar el trasllat de línies ferroviàries, la reforma de passejos marítims i, fins i tot, tirar a terra edificis en les zones de més risc d'inundació on, d'entrada, no s'hi hauria d'haver construït mai.

La DANA d'aquesta setmana només és el darrer exemple d'un debat que s'obre quan hi ha una tempesta que provoca danys profunds, com va passar també arran de casos afortunadament menys mortífers com la gota freda que va colpejar les Terres de l'Ebre el setembre de l'any passat, el temporal Glòria del 2020 o la borrasca Filomena del 2021.

Però fins ara no es va més enllà d'una "dinàmica d'anar reaccionant davant els esdeveniments [meteorològics], sense que hagi variat la planificació per part de les administracions", apunta Carles Ibáñez, director científic del Centre en Resiliència Climàtica (CRC), un espai dedicat a impulsar la recerca i la innovació en l'adaptació a l'emergència climàtica.

Deixar espai a l'aigua

Per a Ibáñez cal repensar la costa, que pot veure's afectada tant per les inundacions procedents del continent, com per les llevantades que arriben de la costa i per un creixement del nivell del mar que s'accelera. Però també "els espais de rius i rieres, perquè tenen poc espai per evacuar l'aigua" quan, a causa d'un temporal, experimenten creixements sobtats. "Hem de repensar el territori i aplicar-hi la perspectiva de l'horitzó del canvi climàtic, que accentua els fenòmens extrems", afegeix el directiu del CRC, un projecte impulsat pel centre tecnològic Eurecat, juntament amb la Universitat Rovira i Virgili (URV) i l'Ajuntament d'Amposta, on s'ubica.

En aquest sentit, el científic veu imprescindible que les administracions "assumeixin com a objectiu transversal d'alt nivell intentar anticipar part d'aquests danys" provocats per fenòmens meteorològics extrems, el que implica "planificar mesures a curt, mitjà i llarg termini". Uns danys que s'accentuen en aquells territoris on s'ha urbanitzat zones inundables o han proliferat camps de conreus que, a la pràctica, deixen rius, rieres o torrents sense un espai natural que recuperen amb força quan hi ha inundacions. Determinades canalitzacions o bona part dels passejos marítims també limiten l'espai de crescuda de l'aigua, ja sigui d'un riu o del mar en el cas d'una llevantada.

El director científic del CRC subratlla que calen "polítiques d'adaptació al canvi climàtic", però puntualitza que ha de ser una "adaptació molt local", ja que "el que serveix a un municipi no serveix a un altre". "Hi ha d'haver uns principis generals i a partir d'aquí un coneixement molt detallat del terreny per fer l'adaptació de manera efectiva i no fer una mala adaptació, que ho complica encara més", relata. Així, per exemple, "ens trobarem amb llocs on serà inevitable enderrocar edificis, d'altres en què caldrà recular els passejos marítims perquè puguin ser sostenibles o traslladar infraestructures".

I què és una mala adaptació? Doncs quan "l'únic que fem és reconstruir les infraestructures que s'ha emportat una rierada, si vols de manera més reforçada, perquè així cronifiquem el problema". Per això veu imprescindible fer una anàlisi prèvia per identificar els "punts crítics i pensar en el redisseny de l'urbanisme i les infraestructures per adaptar-se a la nova situació".

"La clau està en guanyar espai d'acomodació, tant a la costa com a la xarxa de rius i rieres, perquè l'aigua i els sediments puguin fluir" sense provocar grans danys, contínua. Ibañez posa el focus en què és imperatiu "redissenyar els usos del territori per tal que siguin més compatibles" amb uns fenòmens que van a més i, per tant, "anticipar el que passarà igualment".

"Per exemple, hem de deixar espai al mar, perquè creixerà igualment", apunta, el que comporta eixamplar les platges. Sobre això hi incideix també David Pino, professor del departament de Física de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que reitera com "una platja de major amplitud té més capacitat de dissipar l'energia de les onades i la pujada del nivell del mar, ja que actua com un mecanisme natural de defensa de la costa".

Pino també és coordinador del projecte MEDIFLOOD, un catàleg que recull 14.500 casos d'inundació pluvial i fluvial a la costa mediterrània peninsular durant un mil·lenni i que permet veure els efectes de l'urbanisme davant fenòmens naturals per poder-los prevenir amb majors garanties.

Urbanisme en zones inundables

En el cas concret de Catalunya, el 15% de la superfície urbanitzada es troba en zona inundable, ja sigui fluvial o marítima, segons l'informe RiskCat, que s'encarrega d'avaluar els riscos dels fenòmens naturals. El Baix Ebre i el Montsià -les dues comarques on s'ubica el Delta de l'Ebre-, parts del litoral del Maresme i la Selva -sobretot el tram final del Tordera, entre Malgrat de Mar i Blanes-, les zones més properes al Llobregat -especialment al Delta- i al Besòs de l'àrea metropolitana de Barcelona, punts de l'Alt Empordà i zones de la ciutat de Lleida o Girona estan entre les de major risc d'inundació, en part també perquè la majoria tenen un elevat nivell d'urbanització.

Segons Carles Ibáñez, això "és una hipoteca que arrosseguem de les passades dècades, quan es va construir en zones on no s'hauria d'haver fet" i, per tant, ara tocaria "repensar la planificació" a les zones de major risc i "refer infraestructures a mesura que hi hagi oportunitats".

En una entrevista prèvia amb aquest diari, David Pino argumentava que "sabem que aquests fenòmens [extrems] continuaran passant i, per tant, ens hem de fer la pregunta de què volem fer. Continuar fent una inversió per intentar pal·liar puntualment els efectes d'una inundació i tornar a la situació anterior? O fer una inversió molt més gran i veure en quines zones ens podem estalviar que quan hi hagi inundacions afecti la població? Perquè si no hi viu ningú, l'impacte és molt més petit". Una reflexió plenament vigent aquests dies.

Amb tot, Carles Ibañez assenyala que "els propis actors econòmics haurien de veure que això és una oportunitat per fer una planificació urbanística més humana, habitable i ben dissenyada, que deixi enrere la que va es dissenyar de manera caòtica i molt desordenada durant els anys 60 i 70" del segle passat.

O, fins i tot, dècades abans, com és el cas de la línia R1 de Rodalies, que passa per la primera línia de costa d'un Maresme amb unes platges que han anat perdent gruix i que, segons ell, s'hauria de "traslladar cap a l'interior". "Tothom sap que cal fer-ho, però no es prioritza com a inversió. No estem dirigint recursos cap a aquestes qüestions, que són prioritàries, i com més tardem pitjor serà". Com a apunt final, el director científic de CDC conclou que "si no ens anticipem als problemes ho acabarem pagant més car en costos econòmics i d'infraestructures, però també en vides humanes". Com, malauradament, s'ha vist al País Valencià.