El Renau 'maleït' veu la llum a València

Javier Parra ha aprofitat bé els dos anys d’atur. Aquest enginyer informàtic reconvertit en dissenyador gràfic i il·lustrador ha centrat tot aquest temps a fer realitat un dels projectes inacabats de Josep Renau, un dels principals artistes valencians del segle XX, autor d’alguns dels cartells més famosos de la Guerra Civil, però que també va tocar molts altres camps, com la publicitat, el fotomuntatge, el disseny gràfic i, fins i tot, l’animació. A més, és clar, del muralisme.

"Renau, després de la guerra, s’exilia a Mèxic precisament perquè coneix la feina de [David Alfaro] Siqueiros i vol aprendre a fer els seus murals. Considera aquesta disciplina la més important a l’hora de democratitzar l’accés a l’art, ja que no cal que la gent vaja al museu, sinó que és l’art que va a la gent", explica Parra, qui va dedicar el seu Treball de Final de Màster en l’obra de Renau i, més específicament, en el mural mai executat que l’artista valencià volia dedicar a la classe treballadora en la revolució científico-tècnica. "Va arribar a tenir dues propostes per a grans murals a Berlín, un al Palau de la República, un edifici que ja no existeix, i el segon a un centre d’investigacions científiques. Però mai va arribar a concretar-se cap, així que Renau mai va pintar un mural a Berlín, com sí que va fer a altres ciutats com Halle o Erfurt", continua Parra.

L’explicació oficial a la cancel·lació dels projectes era que un home sol no podia representar el socialisme i que, per tant, les autoritats de la RDA preferien murals d’autoria col·lectiva. Marta Hofmann, deixeble principal de Renau, creu que el problema va ser l’oposició dels muralistes alemanys, que recelaven de la superioritat tècnica del valencià i temien quedar desplaçats.

Així doncs, Parra va decidir acabar ell la feina, llogar una nau a la Ciutat Fallera, pagar tot el material de la seua butxaca i invertir dos anys a desenvolupar la magna obra de Renau, aquella en la qual l’artista valencià va condensar "tots els seus coneixements tècnics i teòrics".

"Vaig decidir fer-ho d’aquesta forma –explica Parra- per demostrar que recuperar i reivindicar Renau no és una qüestió de diners, sinó de voluntat. Si haguera començat per demanar ajudes públiques, encara no hauria començat. Ara, en canvi, el mural està fet". El pròxim pas és aconseguir que les autoritats valencianes demostren la mateixa voluntat en homenatjar un dels seus artistes més internacionals i li aconseguisquen un espai per a exposar l’obra. "Sóc conscient que no és fàcil –reconeix Parra- és un mural de set metres d’alt que cal col·locar en un interior i no hi ha tants espais així, però tot és qüestió de voluntat". Encara que la primera opció per al mural siga a València, Parra té molt clar que "el món és molt gran" i que si ha de buscar lloc a una altra ciutat, li sabrà greu, però ho farà igualment.

Reconeixement popular i oblit institucional

"Vaig decidir fer-ho d’aquesta forma per demostrar que recuperar i reivindicar Renau no és una qüestió de diners, sinó de voluntat"

Josep Renau és conegut a l’Estat espanyol, sobretot per la seua feina com a cartellista polític durant la Guerra Civil, però la seua obra i la seua repercussió internacional van anar molt més enllà. Exiliat a Mèxic, on va fer des de disseny editorial fins a cartells de pel·lícules, va arribar a la RDA el 1958 i si quedaria fins a la seua mort, el 1982, encara que els darrers anys viatjaria sovint a València on intentaria crear un centre formatiu per joves artistes amb el seu arxiu personal com a base. El projecte, però, no va fructificar i l’arxiu roman a Manises sense cap ús públic. Parra el defineix com "l’artista total, va tocar moltíssimes disciplines, va renovar moltes tècniques, va teoritzar sobre la funció social de l’art... Com a gestor va organitzar l'evacuació del patrimoni artístic del Museu del Prado per salvar-lo dels bombardeigs, un model que després es replicaria durant la Segona Guerra Mundial i que salvaria milers d’obres d’art de tota Europa".

En canvi, el reconeixement institucional a la seua ciutat natal està encara en bolquers. "És cert que ara estan fent una exposició molt bona a l’IVAM i que espere que prorroguen, però no s’ha fet gaire més". La recuperació del llegat de Renau ha vingut, sobretot, de la societat civil, qui ha organitzat diferents homenatges i actes, com la rèplica d’un conegut mural de Renau al barri valencià de Sant Marcel·lí, el documental dirigit per Eva Vizcarra el 2018 o l’homenatge que li va fer el festival Graffitea de Xest.

"La seua obra és molt explícita i supose que precisament per això és molesta. Mai va abjurar de les seues idees, va seguir sent un comunista dels durs"

Parra considera que la ideologia de Renau explica bona part d’aquest desinterès: "La seua obra no és interpretable, és molt explícita i supose que precisament per això és molesta, no és recuperable. A més, Renau mai va abjurar de les seues idees, va seguir sent un comunista dels durs fins al final de la seua vida. I ara, malgrat haver salvat el major patrimoni artístic de tots els espanyols, al Prado no hi ha una trista placa que recorde la seua gesta".