La influència de les esglésies evangèliques en governs com el de Jair Bolsonaro, que compta amb el suport d’una de les comunitats més multitudinàries del Brasil, és la prova més visible del moment d’auge que està vivint el protestantisme a diverses regions del món. A l’Estat espanyol, per exemple, malgrat que les congregacions no tenen aquest poder de la vida política llatinoamericana, cada vegada s’estan obrint més temples evangèlics. Segons la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE), que agrupa la majoria de centres de l’estat, cada any hi ha un 10% més d’esglésies noves.

A Barcelona la dada es confirma: si l’any 2008 hi havia poc més d’un centenar de centres protestants a la ciutat, deu anys després la xifra s’ha gairebé duplicat amb uns 200. De fet, actualment, el culte evangèlic representa la minoria religiosa més gran del país en nombre de temples: per davant només hi tenen les esglésies catòliques, que són tot just 242 a Barcelona.

Ara bé, al contrari que a d’altres parts del planeta, les comunitats evangèliques són una de les grans desconegudes del mapa religiós de casa nostra: com són les esglésies evangèliques que hi ha al país? En què creuen els seus fidels? I una pregunta que moltes persones es fan: els fidels comparteixen els valors de les comunitats protestants llatinoamericanes que estan donant suport a governs ultraconservadors, com el de Bolsonaro? Per abordar aquesta realitat, Públic ha parlat amb experts i també representants de la comunitat protestant.

La migració, el factor principal

Quan es parla d’esglésies evangèliques, també a Espanya, s’està fent referència a centres que pertanyen a diferents moviments: el protestant més històric de caire europeu, les comunitats baptistes, les pentecostals, les metodistes… Malgrat que totes estan vinculades a la reforma protestant, seria fal·laç tractar-les com un tot homogeni perquè, a banda d’invisibles, les comunitats són molt diverses: n’hi ha progressistes, conservadores; de més petites, de més multitudinàries; de més antigues, de recent creació. Ara bé, l’expansió dels últims anys té uns protagonistes indiscutibles: els centres de culte pentecostals, que omplen migrants que provenen majoritàriament de països llatinoamericans.

No és fins a principis del segle XXI que a l’Estat espanyol es comencen a crear cada vegada més comunitats que s’insereixen al moviment pentecostal. Com avançàvem, el factor principal és el flux migratori que prové de Llatinoamèrica, arran del qual es generen noves comunitats religioses semblants a les que hi ha als països d’origen. En la majoria dels casos al principi comencen a reunir-se poques persones, després funden l’església i després algunes poden arribar a créixer fins als pocs milers de membres. Són una branca que té un rol especialment actiu a l’hora de propagar la seva creença.

En general, aquestes són esglésies que fan molta vida comunitària i actuen com a veritables xarxes de suport emocional i econòmic per als membres, que sovint tenen la família lluny: “Tenen un paper molt rellevant en les primeres generacions de migrants que s’estableixen al territori”, explica Mar Griera, directora del grup d’Investigacions en Sociologia de la Religió de la Universitat Autònoma de Barcelona.

“Generen un teixit social allà on és necessari a través de la religió”, diu Antonio Montañés, investigador de la Universitat de Saint Andrews, mentre recalca que “si bé és cert que aconsegueixen evangelitzar alguns espanyols, el nucli dur del moviment és forani”. En aquest sentit, a banda d’esglésies majoritàriament Llatinoamericanes, també es troben centres amb fidels de Romania, de països de l’Àfrica Subsahariana, la Xina… Alguns centres de vegades porten un pastor que faci el culte en el seu idioma.

Església Evangèlica del Poblenou. VIQUIPÈDIA.

Segons la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE), moltes d’aquestes congregacions de primera generació també es veuen obligades a situar-se als afores dels nuclis urbans. “Estem trobant dificultats a l’hora d’establir els llocs de culte on ens agradaria: des de la federació no recomanem llogar o comprar un polígon perquè entenem que és una forma d’automarginar-nos, però ens hem d’adaptar i és cert que allà no molestem a ningú”.

Tot que la migració és el factor principal d’aquest creixement de centres de culte, però, per entendre aquest boom a Espanya també cal tenir en compte altres factors, com que obrir un nou centre evangèlic no requereix de massa procediments burocràtics, que els centres d’aquesta corrent cristiana s’autogestionen amb les aportacions dels membres, que els pastors són nomenats per la pròpia comunitat (que també els pot apartar), que les congregacions són autònomes les unes de les altres –per això prefereixen agrupar-se en federacions o coalicions–, que després d’anys de persecucions el context actual és de llibertat religiosa…

Comunitats més antigues

Encara que la recent obertura de centres pentecostals ha donat molta visibilitat a les esglésies evangèliques als mitjans, des de la FEREDE insisteixen a parlar de diversitat: “Les esglésies evangèliques no són només d’estrangers a l’Estat espanyol; hi ha una base sociològica molt important que té més de 150 anys de presència ininterrompuda al país i que els últims anys s’ha enriquit amb les noves esglésies d’immigrants”. I és que malgrat les esglésies pentecostals són les que encapçalen aquest darrer esprint, en el panorama evangèlic espanyol aquests centres conviuen amb d’altres que porten temps al país; alguns que fins i tot van sobreviure a la persecució en períodes com el franquisme. Es tracta d’esglésies baptistes, protestants d’origen europeu, metodistes, l’església evangèlica de Filadèlfia (de la comunitat gitana)... “Vivim enmig de la societat d'incògnit: no trobem la manera de fer-nos visibles i de compartir el que pensem”, lamenta Marta López Ballalta, pastora de l’Església Protestant de Barcelona-Centre.

Les esglésies evangèliques són la primera minoria religiosa d’Espanya en nombre de temples: de 4.142 esglésies, 3.000 han obert en els darrers anys. Una de les reclamacions conjuntes que fan des de la FEREDE, de fet, és que s’hauria de poder dedicar el 0,7% de la casella de l’IRPF a la religió que un volgués.

En què creuen els evangèlics?

El protestantisme, d’on beuen totes aquestes corrents, és un moviment cristià que reserva l’autoritat religiosa a la paraula de la Bíblia –no admet la figura d’un Papa– i veu en Jesucrist el màxim referent. “Es fa difícil parlar de les esglésies evangèliques com un bloc perquè hi ha tantes interpretacions com mirades a la Bíblia existeixen”, apunta Griera. I posa alguns exemples, com l’església luterana de Noruega que és més sensible amb el gènere, les comunitats que tenen pastors gais o les congregacions ultraconservadores o aquelles que estan en contra de les teories evolucionistes. “Tot això és protestantisme: quin és el real? Tots”, clou.

Val a dir, però, que cada branca té les seves particularitats. Els membres que segueixen la doctrina pentecostal, per exemple, són els més emotius i extàtics. Diu Montañés que es reconeixen perquè tenen rituals molt performatius, creuen en els miracles i emeten missatges esperançadors. De fet, aquestes comunitats sovint tenen testimonis que han estat curats de malalties per resar. Els pentecostals també recuperen la retòrica del “final dels dies”: “Creuen que Déu està a punt de venir i que, per tant, queda poc temps per convertir-te”.

Una doctrina ultraconservadora?

En qualsevol cas, el que ha fet saltar aquestes comunitats als titulars de la premsa és la postura biopolítica de la doctrina evangèlica, que defensa els valors familiars i en moltes ocasions és ultraconservadora. Alguns casos: a l’Argentina, diverses plataformes de creients ja s’han oposat a la llei de l’avortament legal; a Brasil, l’església Victòria en Crist ha exigit a Bolsonaro acabar amb el matrimoni homosexual i, en ser al govern, ell va designar una pastora evangèlica i antiabortista com a ministra de la Mujer, la Família i els Drets Humans; i a molts països han fet lobby contra l’eutanàsia.

A l’altra riba de l’Atlàntic, diu Montañés que els valors de les noves comunitats evangèliques són similars als de les estan guanyant poder a Llatinoamèrica, però també hi ha excepcions en aquest panorama conservador: com la comunitat Protestants Inclusius de Barcelona, que permet viure la seva fe en llibertat a persones del col·lectiu LGTBI; o les esglésies protestants més progressistes, que estan a favor del matrimoni homosexual i de l’avortament. “Hi ha esglésies des de la dreta més conservadora a l’esquerra més liberal”, clou la pastora Marta López.