Recuperar-se d'un dol sense abraçades: la mort en pandèmia

En vigílies del primer Dia dels Difunts i de la festivitat de Tots Sants en plena pandèmia, que se celebra el diumenge, s'aguditzen els factors emocionals entorn a les dificultats que el coronavirus planteja per afrontar la mort. Els morts per coronavirus a Catalunya no són només xifres: milers d'amics i familiars es van quedar sense poder-se acomiadar dels seus éssers estimats en els mesos més durs del confinament. Sense oblidar que les restriccions també afecten als familiars dels difunts per moltes altres patologies. Aquest va ser el cas de la Paula, una noia de cara angulosa i mirada intel·ligent que va perdre al seu avi, que va morir per leucèmia el 29 de març i a qui no va poder vetllar fins al 30 de maig. "Era la primera vegada que se'm moria algú tan proper", explica a través d'una pantalla. Vivim en una cultura on se'ns amaga la mort, on parlar d'ella és un tabú, però el coronavirus ha fet que sigui més real. "La vida ens ha donat l'oportunitat de veure que la mort existeix de veritat i que no t’atrapa en ordre cronològic de naixement", reflexiona la coordinadora del Grup de Treball de Dol i Pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Begoña Elizalde.

L’augment del sentiment de culpa

La mare i els oncles de la Paula es van poder acomiadar del seu avi, perquè al no tenir Covid-19 podien anar-lo a veure, però moltes famílies de malalts de coronavirus no van tenir aquesta sort. Això va augmentar el sentiment de culpa, de no haver-se acomiadat com cal, de no haver fet el possible per aquesta persona en vida. "Encara que hi havia una norma externa, la gent té la sensació que va fallar a aquesta persona. La imaginació és lliure i projectem el patiment que creiem que va tenir, la qual cosa és incomprobable perquè no vam ser allà", assenyala Elizalde.

Begoña Izalde: "Encara que hi havia una norma externa, la gent té la sensació que va fallar a aquesta persona”

Per frenar aquesta culpa, a l'hospital Quirón hi ha una àrea d'infermeria especialitzada en el dol des de 2009. Teresa Cerezo Martínez, infermera d'aquesta àrea, relata que, sobretot en aquesta època i en el cas de les morts sobtades, reuneixen la infermera que va estar amb el pacient, els familiars i una especialista perquè es resolguin tots els dubtes. "Poden parlar amb la infermera de l'última cosa que els va dir, de com va passar els seus últims dies… se senten molt més alleujats del seu dolor", detalla. A més, tenen un servei de seguiment amb els familiars, amb els quals fan reunions -sobretot virtuals- per veure si la seva salut emocional és estable.

Les cerimònies, ajornades

Les restriccions van fer que moltes famílies no poguessin vetllar els seus morts fins al cap de moltes setmanes. A més, en el cas de la Paula, la seva família va haver d'incinerar al seu avi, qui era profundament catòlic i volia ser enterrat, però que a causa de les mesures del moment no es va poder dur a terme. "Quant respecte hem pogut tenir per les creences del dol?", es pregunta la psicòloga. Per a ella, el problema no és tant el desig del difunt, sinó el dolor que senten els éssers estimats en no complir "un desig que era realment complible". Hi ha hagut professionals de funeràries, sobretot els tanatopràctics, que en alguna ocasió han fet la bona obra de posar en el taüt el rosari o la foto que el familiar volia.

Fernando Sánchez: “La negació es combat visualitzant la mort”

Una altra de les conseqüències d'ajornar les cerimònies és que, d'alguna forma, el dol també es fa més llarg. El director de comunicació de Memora, Fernando Sánchez, assegura que la primera fase del dol, la negació, "es combat visualitzant la mort". "Encara que no ens agradi, estar al costat de la persona difunta és adonar-nos de la realitat", defensa. En aquest sentit, la Paula explica que, sense la cerimònia, sentia que la mort del seu avi "era una carpeta que no estava tancada". "Quan el vam acomiadar sí que vaig tenir la sensació de dir 'd'acord, fins aquí", recorda. De fet, aquesta falta de contacte físic va fer que moltes persones pengessin en Twitter o Instagram fotografies amb els seus difunts. La Paula no sabia molt bé com reaccionar cap a aquesta necessitat d'afecte virtual, mentre que Elizalde explica que les xarxes socials poden ser útils per expressar el dolor de la pèrdua, així com per a visibilitzar la mort.

"Treure'ns la llibertat d'acomiadar als nostres difunts provoca un impacte emocional en qualsevol", denúncia Sánchez. És per això que reclama que no s'apliquin les mateixes mesures al sector funerari que al sector cultural i es restringeixin les vetlles, ja que pot haver-hi "costos socials i emocionals irreparables". D'altra banda, demana que el Procicat compti amb l'ells tal com ha fet recentment el Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries.

La importància de l’acompanyament

Una de les mesures que més mal va fer del confinament va ser la impossibilitat de compartir el dol amb els familiars. "Em faltava no poder estar amb la meva família, anar a veure a la meva àvia, compartir-ho amb els meus cosins... la part més humana", lamenta. De fet, la Paula confessa que es va saltar el confinament i va anar a veure a la seva mare. "No havia viscut cap mort, feia videotrucades amb la meva mare i no podia suportar-ho més. Necessitava abraçar-la", explica. Elizalde considera normal la reacció de la Paula. "Això ha estat terrible. Com és possible no poder abraçar-te amb la teva mare?", critica.

Un dol mal gestionat pot saturar encara més els serveis d’atenció primària

Per a Cerezo, és important que les administracions permetin les visites als malalts. "Que entrin dos per a fer l'acompanyament i fer algun ritual per aconseguir un dol més saludable", explica. Si no es fa un bon dol pot haver-hi conseqüències en la salut física i emocional: consumir més medicació o substàncies addictives, ansietat, perdre l'apetit o pensaments que generen insomni. Aquesta somatització d'un dol mal gestionat pot  saturar encara més els serveis d'atenció primària. "El que facilita el dol és l'expressió de sentiments, posar ordre a aquest caos emocional", conclou.

Diversos cementiris restringeixen el seu accés per Tot Sants

En un any on el coronavirus s'ha emportat 14.000 vides a Catalunya en poc més de set mesos, les famílies que vulguin vetllar als seus morts el Dia de Difunts i durant la festivitat de Tots Sants tindran restriccions per fer-ho. Mentre que la Generalitat només permet visites als cementiris del municipi on viuen les persones que hi volen accedir, diversos ajuntaments han anunciat mesures perquè les persones puguin anar a vetllar als seus difunts sense causar aglomeracions.

De la mateixa manera, el sector funerari català, agrupat a Asfuncat, crida la ciutadania a escalar les visites per no sobrepassar l'aforament. Per a la infermera especialista en dol a l'hospital Quirón, Teresa Cerezo, la celebració de Tots Sants en un any on s'han ajornat les vetlles a causa del coronavirus pot servir per "expressar la pèrdua". Per part seva, la psicòloga Begoña Elizalde adverteix que la prohibició de l'accés als cementiris durant aquest dia "provocarà un dolor espantós".

Canvis horaris i restricció de l’aforament

Al cementiri de Lleida, on l'aforament serà de 2.000 persones, l'Ajuntament ha habilitat una aplicació perquè la ciutadania demani cita prèvia per accedir al recinte els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre. En el cas de Tarragona, el cementiri ampliarà l'horari des del 31 fins al 2 de novembre: obrirà de les 9 fins a les 18h. D'altra banda, es limitarà el temps de visita a 30 minuts i només es podrà anar a la sepultura de l’ésser estimat. L'Ajuntament de Figueres també recomana visites de màxim mitja hora i establirà un horari especial: els dies 31 i 1 s'obrirà des de les 8 del matí fins a les 6 de la tarda. Com en el cas de Mollerussa (Pla d'Urgell), Figueres també habilitarà diversos accessos per evitar les concentracions.