Artur Mas i Gavarró (Barcelona, ​​1956) és una de les figures clau de la política catalana i espanyola de les últimes dècades. Va traçar tota la seva trajectòria política a CDC i al costat de Jordi Pujol, a qui va acabar succeint en el lideratge del nacionalisme català. Tot i guanyar les eleccions, els dos tripartits d'esquerres el van descavalcar de la presidència de la Generalitat fins al 27 de desembre de 2010, fa just una dècada, quan va ser nomenat el 129è president de la Generalitat. La negociació de l'Estatut amb Zapatero, la greu crisi econòmica, les retallades, el viratge cap a l'independentisme del 2012 que va provocar la ruptura de CiU, la consulta del 9-N i el seu enfrontament amb Rajoy, els suposats casos de corrupció o la seva sortida de la política activa pel veto de la Cup són només alguns dels múltiples episodis destacats que ha protagonitzat i que repassa en aquesta entrevista, en què també aposta per una reunificació del seu disgregat espai polític dividit entre el Junts per Catalunya del seu successor, Carles Puigdemont, i el PDeCAT, el partit que ell va crear després de Convergència.

El dia 23 de desembre farà deu anys que va ser investit president de la Generalitat i el dia 27 de desembre travessava la plaça Sant Jaume per entrar a Palau a prendre possessió del càrrec...

Finalment creuava la plaça Sant Jaume (somriu)!

A la tercera va ser la vençuda...

Sí senyor!

Com el recorda aquell dia?

Amb alegria. En tinc un molt bon record, però sense nostàlgia.

Per què?

Perquè quan vaig deixar de ser President, en el fons, vaig quedar una mica alliberat. No perquè jo ho volgués deixar. Jo estava totalment disposat a continuar, però van ser les circumstàncies del moment i el veto de la Cup que em van portar a decidir fer el pas al costat. Tindria nostàlgia si hagués marxat amargat, empipat o amb ganes de venjança i un sentiment d’injustícia. I no és el cas. I com que les circumstàncies que em van tocar viure van ser especialment dures i molt intenses, doncs, nostàlgia respecte l’època de president, no en tinc. Ara, no puc negar que aquell 27 de desembre de l’any 2010, després d’una molt llarga batalla contra gairebé tots els elements per arribar a la presidència de la Generalitat, va ser un dels millors dies de la meva vida, sobretot de la meva vida política.

Aquesta llarga batalla es refereix a que els dos tripartits d’esquerres li van impedir assolir la presidència?

Exacte! Jo m’he trobat en la meva trajectòria política que he estat cinc vegades candidat a la presidència de la Generalitat i he guanyat els cinc cops. Però només he pogut governar dues legislatures i curtes. Però, vaja, a cadascú l’envolten les circumstàncies que l’envolten i com era previsible per la meva trajectòria vital, quan vaig arribar-hi res va ser ni fàcil ni normal.

Vostè al seu llibre ‘Cap fred, cor calent’ defineix aquesta etapa com "la tempesta perfecta". Va ser així?

Exactament així. A mi se’m van posar tots els elements possibles en contra. I tots alhora. Crisi econòmica, social, la Generalitat arruïnada, sense capacitat de crèdit, els europeus i els espanyols apretant per no gastar i les retallades que això va comportar generant una forta contestació social. Cal afegir una majoria al Parlament clara però no suficient per governar sol, un PP a Madrid amb majoria absoluta i el moviment independentista al carrer pressionant fort. I a més, la confessió del president Pujol. Tot això, tot junt i tot alhora.

Li sap greu que se’l recordi com el president de les retallades?

Crec que seria profundament simplista i sobretot profundament injust. Però no em traurà ni un sol minut de son que hi hagi determinada gent que em recordi per això. És un recurs fàcil perquè retallades en feien tots els governs d’Europa, independentment del seu signe polític. Recordo que el govern més retallador de tota Europa va ser el grec, que era de súper esquerres amb Syriza al front. Fins i tot van retallar les pensions, cosa que a Catalunya i Espanya no va passar. En aquell moment la política de la Unió Europea i sobretot dels alemanys era la de l’austeritat. Per sortir de la crisi, calia no gastar gaire, controlar la despesa i reduir els dèficits, ens deien. Deu anys després, per lluitar contra la pandèmia i la crisi que ha provocat, han canviat l’enfoc absolutament. I ara resulta que es tracta de gastar i invertir molt, i de no tenir en compte els dèficits públics. Ha canviat com un mitjó això. Però a mi em va tocar viure la política restrictiva d’Europa i a sobre interpretada des de Madrid, que volia dir centrifugar tot el problema cap a les autonomies i els ajuntaments perquè ells no haguessin de retallar gaire. Tinc clar que no hi havia cap més alternativa per salvar les polítiques bàsiques de l’estat del benestar que ajustar els pressupostos. I per tant, calia fer-ho el millor possible i vaig tenir un equip de gent molt bo per fer una feina que a qualsevol que estigués en el nostre lloc li hauria tocat fer-ho però probablement s’hauria fet pitjor.

Vol dir que un govern d’un altre signe polític hauria fet les mateixes retallades?

Si hagués hagut un tercer tripartit a Catalunya, hauria hagut de retallar igual que nosaltres. Com ho va fer l’esquerra grega o els socialistes francesos, portuguesos o de qualsevol altre país. Però ens va tocar a nosaltres.

Però CiU ha quedat identificada amb les retallades o almenys així encara es retreu des de l’esquerra...

És evident, però la qüestió clau és com pot ser que des del 2014 fins la pandèmia, en què hi ha hagut un fort creixement econòmic, no s’han revertit aquestes retallades que es critiquen tant? Això ens porta al fons de la qüestió.

Quin és?

L’infrafinançament públic del nostre país i de la Generalitat, que és crònic tant en temps de crisi, que es duríssim, però també quan hi ha expansió econòmica.

Vostè com a president va intentar solucionar aquest problema crònic amb el president Rajoy proposant el pacte fiscal i va fracassar. I va negociar l’Estatut amb el president Zapatero i també va ser un fracàs. A quina conclusió ha arribat en la seva relació amb els governs espanyols siguin del signe que siguin?

La conclusió és molt clara. Que abans del gir cap al sobiranisme i l’independentisme es va intentar tot dins del camp autonòmic i constitucional. Tot! Des del primer Estatut del 79, un segon Estatut on aquí sí que vaig ser protagonista i que volia servir per 25 anys més com el primer. Per una nova generació. I davant el fracàs d’aquest segon Estatut en la via constitucional, l’única sortida que hi vaig veure dins el camp autonòmic va ser centrar-nos en el tema del finançament i negociar un sistema no igual però similar al del País Basc i Navarra. I la resposta del president Rajoy, en contraposició a la seva ambigüitat habitual, va ser d’una rotunditat absoluta a rebutjar-ho. Un no total, definitiu i ni tan sols a parlar-ne. I allà va acabar tot.

Hi ha qui diria que va començar tot...

Sí. Va saltar la pantalla. Va acabar una etapa i com que ni en la vida ni en la política existeix el buit, doncs l’espai que es va generar es va omplir amb un projecte que és el que hem conegut com el Procés d’autodeterminació. Que va ser una reacció en legítima defensa davant d’un esgotament total de la via tradicional autonòmica. Nosaltres no podem quedar aturats i si no se’ns deixa anar endavant per la via acordada fins ara que era l’autonòmica, doncs s’intenta una altra via. El que no farem és diluir-nos, replegar-nos i tirar la tovallola.

Tampoc la relació amb altres autoritats de l’Estat ha estat massa bona. Vostè al seu llibre explica que Jordi Pujol li va dir que Joan Carles I "no ens estima". I Felip VI?

És evident que tampoc. Però jo no demano que ens estimin, demano que ens respectin.

Felip VI no ha respectat als catalans?

No.

Per què? Es refereix al discurs del 3-O?

Sí, pel discurs però sobretot perquè ell és el cap de l’Estat i no és executiu, la qual cosa vol dir que no pot prendre decisions. Com que és una figura que ens representa a tots, també a nosaltres mentre no siguem independents, doncs hauria de representar els més de dos milions de catalans que voten independència. I no és que els oblidés, és que els va atacar frontalment. Els va tractar gairebé de delinqüents.

Hi veu conseqüències per a la monarquia?

A Catalunya d’una gran desafecció per una monarquia que ja no generava un gran entusiasme en general. Ha crescut exponencialment i a Catalunya queden molts pocs monàrquics després del que va passar l’octubre del 17. I el rei podia haver quedat al marge perquè allò era una batalla política entre l’Estat i una part significativa de la societat catalana.

Per què creu que pren partit de forma tan contundent Felip VI?

Crec que no va saber llegir el que estava passant o ho va llegir massa bé i va decidir que entre 7 milions de catalans i 47 milions d’espanyols va pensar que era clar on es jugava el futur de la monarquia.

Després dels tripartits vostè refà els ponts amb ERC el 2012 amb l’arribada d’Oriol Junqueras a la presidència del partit i fan una acord parlamentari de suport al seu Govern. Com va ser la relació entre els dos?

Des del gener de l’any 13 fins a l’agost del 14 la meva relació amb Oriol Junqueras va ser francament bona. És evident que llavors no va voler donar el pas d’estar al Govern i va preferir la comoditat de l’oposició no havent-se de cremar amb les retallades i la crisi. Però es comprenien les dificultats i s’ajudava.

I que va passar després de l’agost del 14?

Que Esquerra va decidir posar distància a aquella bona relació i començar a marcar posicions. ERC comença a generar una gran desconfiança respecte a la nostra voluntat real de fer la consulta del 9 de novembre que teníem acordada. Jo no donava crèdit perquè estàvem absolutament compromesos i disposats a jugar-nos-la tal i com s’ha demostrat. Fins i tot quan ens van deixar sols vam tirar endavant desafiant per primera vegada a l’Estat espanyol que va quedar amb les cames doblegades. I per això fan la revenja de l’octubre del 17. Vam introduir per primer cop en 300 anys el concepte de la independència en una consulta a Catalunya i estàvem decidits. L’únic que vam intentar posar és una mica d’intel·ligència política mirant de no enfrontar-nos a l’Estat sense cap possibilitat de guanyar. Jo volia fer la consulta i que la gent pogués votar a favor o en contra de la independència de forma pacífica i civilitzada i amb una cobertura legal defensable fins on fos possible, però no volia fer el milhomes ni el ridícul.

ERC sí que volia fer el milhomes?

Semblava que l’únic important era fer el milhomes i gesticular molt. El que vam plantejar va passar i encara ara no entenc la voluntat de distanciar-se si no és que el que es buscava era marcar un perfil més partidista per intentar fer un 'sorpasso' electoral. Suposo que era la raó.

Doncs malgrat la distància, el seu partit i ERC van fer Junts pel Sí i ells van acceptar que vostè fos el presidenciable encara que no encapçalés la llista...

Sí. És cert que aquest allunyament que ERC em va tenir durant bastant temps es va mig recomposar a l’estiu de l’any 15 abans d’unes eleccions plebiscitàries que havien de completar el 9-N, amb l’operació electoral de Junts pel Sí, que és la plataforma electoral més àmplia, diversa i plural que s’ha fet a Catalunya en les darreres dècades. Ho tenia entre cella i cella i al final me’n vaig sortir. I Esquerra s’hi va apuntar a l’últim moment però no com una operació estratègica sinó perquè no van aguantar la pressió per dir que no. Perquè no hi creien del tot. Si hi creguessin encara existiria però després s’ho van carregar. Una prova més del distanciament i de la voluntat d’Esquerra de subratllar el seu espai més partidista per aspirar a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. Quan més forta ha estat la repressió de l’Estat més desunit ha estat el món sobiranista. Un gran absurd!

Vostè apunta a ERC però no és això el que fa també JxCat? Com encaixa la disgregació i fragmentació del seu espai polític?

Estic molt decebut. No me n’amago. Això no vol dir que jo me’n desentengui ni que estigui derrotat malgrat aquesta disgregació. No tiro la tovallola perquè penso que això en algun moment s’ha de recompondre, perquè l’actual disgregació no té cap sentit. Tindria sentit si hi hagués una diferència en el plantejament nacional català d’una enorme profunditat. Com va passar entre CDC i UDC. Però sobre la voluntat d’una Catalunya independent, quina diferència hi ha entre JxCat i el PDeCAT?

Segons JxCat, molta...

Sobre l’objectiu cap ni una. Si el problema és l’estratègia sobre com s’arriba a aquest objectiu he de dir que als partits polítics, ara, abans i sempre, hi ha diferents visions de com s’han de fer les coses. Això no justifica disgregar un espai.

Si no hi ha raó de fons, per què s’ha produït el trencament?

Doncs la veritat és que no ho sé.

I com ho pensa fer per reconciliar JxCat i el PDeCAT?

Jo personalment no ho vull liderar. No em correspon. Però sí que vull ser útil per la reconciliació i per la integració futura. Per reconstruir els ponts. Crec que en algun moment s’haurà de produir.

N’ha parlat amb Carles Puigdemont? Què n’opina?

Ell no pot estar-hi en contra. Perquè estic segur que també li dol el que ha passat.

Doncs si el president Puigdemont tampoc volia la trencadissa, per què s’ha produït i de forma tan dura?

No han trobat la manera de sumar, a diferència de les darreres dècades que sempre vam aconseguir-ho malgrat les tensions entre CDC i UDC, per exemple.

Però Puigdemont tampoc va voler liderar el PDeCAT. Li hauria agradat?

Sí, perquè la seqüència lògica era que el president Pujol havia estat uns 25 anys al front del projecte, jo uns 15 anys al capdavant i el president Puigdemont havia de ser el nostre relleu, ja que entre els dos havíem estat 40 anys, que en són molts. Ara li tocava al president Puigdemont.

I per què Puigdemont no ha continuat?

Cadascú és com és. El president Pujol i jo mateix teníem una idea molt clara de què volia dir dirigir un partit, el president Puigdemont té altres idees i visions sobre això. No se n’amaga.

I potser la de construir un espai polític propi?

Tampoc crec que sigui la de construir un espai polític propi. Sinó que crec que ell està en una dinàmica, que probablement ve d’abans, més allunyada dels partits en general. La prova és que amb JxCat està implicat però tampoc n’és un referent constant. És la seva manera d’aproximar-se al món dels partits polítics. Una altra persona diferent probablement hauria agafat el relleu de Pujol-Mas i hauria continuat dirigint un projecte com el nostre. Però ell hi ha posat una visió diferent, que a ulls de determinada gent és millor i diferent que l’anterior i per uns altres és pitjor perquè no s’aconsegueix sumar tot el que abans es sumava.

Hi ha dirigents de JxCat que parlen de CDC amb displicència, com un llast, i en fan dures crítiques, també del PDeCAT. No li dol?

Cert, això és cert. És evident que això a mi no em complau. Però jo vinc d’una època i d’una tradició en què entre CDC i UDC hi havia hagut mil problemes de relació. I en canvi ens vam mantenir junts durant dècades fins que un tema ideològic profund i de projecte de país com és la independència ens va separar. Però fins llavors, uns i altres, ens havíem empassat tots els gripaus necessaris a canvi de continuar junts i no disgregar l’espai. A mi el que em sap greu ara no són les discrepàncies, que poden ser fins i tot saludables, o que hi hagi gent que vegi el nostre llegat polític amb més o menys entusiasme. Això és el pa nostre de cada dia dels partits polítics i de la condició humana. A mi el que em preocupa i em disgusta és que no hi hagi la capacitat de superar aquestes discrepàncies i que es vagi a la disgregació en contra de dècades de sumar persones, sensibilitats i idees. Per això penso que hi ha determinada gent, entre la qual m’hi vull comptar, que hem de servir en el futur perquè això que jo crec que s’ha disgregat erròniament es torni algun dia a recompondre i a integrar.

Però vostè al final s’ha quedat al PDeCAT. Per què?

A alguns, a molts, se’ns ha fet triar en contra de la nostra voluntat. No m’ha quedat més remei. M’he quedat al PDeCAT per coherència. M’he quedat allà on era. Però molta gent ho hem viscut com un gran disgust.

La Cup ha tingut massa poder en la política catalana si tenim en compte que el van vetar a vostè com a President, a Turull tampoc el van investir a les portes de la presó, van tombar pressupostos del Govern independentista...?

Sí, però el poder no li donen els altres partits. El poder li va donar la gent que els va votar. A partir dels comicis del setembre del 15, les eleccions a Catalunya agafen caràcter plebiscitari sobre la independència. Les eleccions es fan llavors perquè no se’ns deixa votar sobre això amb garanties en un referèndum o una consulta. I com que Madrid el que no podia anular són unes eleccions al Parlament, es converteixen en el succedani del referèndum que no ens deixen fer. Les del 17 passa el mateix. La gent va donar majoria absoluta al Parlament a favor de la independència però una part recau en la Cup i això li dóna un caràcter absolutament decisiu i, per tant, un gran poder. Altra cosa és que la Cup ha de saber com administra aquest poder si és que el seu objectiu real és arribar a la independència que és del que va el Procés actual.

I quin creu que és l’objectiu de la Cup?

Amb la Cup no saps mai si és més important la revolució i carregar-se el sistema que no pas la independència. Bé, si que ho saps i la conclusió és que és més important carregar-se el sistema que arribar a la independència. Però qui ha de fer la reflexió és la gent que va triar i que tria a la Cup quan vota. Ara bé, a mi no em va fer fora la Cup. La decisió de marxar va ser meva per garantir la continuïtat del projecte sobiranista que requereix d’unitat estratègica, cosa que després tampoc ha passat. La Cup el que em va negar és qualsevol possibilitat de votar-me. Però em podia haver quedat. Era una qüestió contra la meva figura i el que jo representava.

I es pot fer la independència amb aquests plantejaments?

Jo crec que no. Els vaig dir que la independència es guanya votant i no vetant.

El que sí es va fer és el referèndum de l’1 d’octubre. Què representa l’1-O?

L’1-O és la culminació de la bona estratègia del projecte sobiranista i, a partir d’allà, anem reculant. Molta menys unitat interna, més repressió de l’Estat, no avancem.

Per què?

Perquè les estratègies d’alguns partits subratllen molt l’interès partidista.

Parla d’ERC?

Sí. És evident. Constato un fet. ERC fa un gir de 180 graus sobre la seva estratègia. L’ERC que collava per anar molt ràpid passa a no tenir pressa, i ara hem d’eixamplar la base, guanyar aliats, etc.

No s’ha de fer tot això?

No dic que estigui en contra d’aquests plantejaments. Dic que ERC feia el contrari i que amb això m’hi vaig trobar jo i després el president Puigdemont. Però també ha passat per desconfiances personals, visions estratègiques molt diferents sobre el mateix objectiu, etc., que crec que han debilitat el projecte sobiranista des de l’1-O. Amb una paradoxa, que és que en el pròxim Parlament és probable que torni a haver una majoria independentista, i a mi m’agradaria que passés.

I l’entesa serà possible?

No hi hauria d’haver cap motiu perquè no fos possible si l’objectiu continua sent el mateix d’exercir el dret a l’autodeterminació i assolir un país independent. A més d’acabar amb la repressió de l’Estat amb una amnistia general i aixecar el país de la situació dramàtica en què es troba. Els actors independentistes que concorrin a les eleccions, si obtenen majoria, tenen l’obligació per respecte als votants de posar-se d’acord. I si cal fer algun sacrifici personal, s’ha de fer. Ho diu algú que ho va fer quan va tocar.

Quin paper creu que ha de jugar el PDeCAT si treu representació? Està més a prop d’ERC o de JxCat ara mateix?

És que jo crec que entre Junts i Esquerra cal un factor d’equilibri que pot ser el PDeCAT. Pot complir una funció de frontissa i de balança entre tots dos. Perquè el Procés sobiranista no té cap possibilitat d’èxit si el món de JxCat i el d’Esquerra no s’entenen.

Vostè proposa al seu llibre que JxCat i ERC es turnin la presidència en dues legislatures...

Això segurament ni ho han contemplat. Però jo faig propostes simplement amb l’ànim de fer notar que de solucions n’hi ha. No es veritat que no hi hagi cap més remei. Però trobar solucions requereix de molta voluntat política i molta generositat personal.

Està d’acord que la taula de diàleg no pot tirar endavant amb presos i exiliats com es diu des de Junts?

Això Junts no ho ha practicat. Jo he vist al president Torra participant de la taula de diàleg. Si no ha assistit més és perquè per la Covid i altres motius no se n’han convocat més.

Doncs li poso l’exemple dels pressupostos que s’han negat a votar de totes totes. Negociar més de 2.000 milions per part d’ERC o més de 200 per part del PDeCAT és trair al Procés?

Jo crec que no és cap traïció. És una estratègia. No és incompatible aixecar el país i defensar la independència. A l’inrevés, per a mi és una simbiosi. Si ara mateix no podem ser independents com és el cas, cal aprofitar un moment en què a Madrid tenim un cert marge de maniobra per ajudar a la gent. Això ho fan els bascos, els gallecs o els andalusos. Per què no ho podem fer els catalans? En aquest tema, estic més proper a l’estratègia del PDeCAT o d’ERC que de la de Junts. Ara bé, quan Junts diu que ha d’haver algun tipus de confrontació amb l’Estat, també hi estic d’acord. Sense això, no serem independents. La independència no ens la regalaran. No estic pas en desacord que la confrontació en algun moment serà inevitable. Però la confrontació, si es torna a fer, ha de tenir garanties d’èxit i possibilitats de guanyar-la. És evident que això no s’ha tingut massa en compte.

Seria partidari de mantenir la taula de diàleg hores d’ara?

Sí. Soc tremendament escèptic sobre que l’Estat espanyol acabi acceptant un referèndum d’autodeterminació per Catalunya. Per això no renego de la idea de la confrontació. Però mentre hi hagi la possibilitat d’una taula de diàleg, el món sobiranista català no pot aixecar-se. Perquè sempre hem aixecat la bandera del diàleg i hem denunciat la manca de voluntat de diàleg de l’Estat espanyol. Ara bé, el diàleg no pot ser eternament estèril. El diàleg ha de tenir unes pautes, uns terminis i uns objectius que s’han d’acordar. I això de moment no hi és.

Amb Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol hi ha alguna possibilitat més d’avançar que amb els presidents que a vostè li va tocar negociar?

Crec que sí, però no per Pedro Sánchez, sinó per l’aritmètica parlamentària. Sánchez no és molt més procliu a les posicions catalanistes que Rajoy. Però Rajoy tenia majoria absoluta i Sánchez necessita suports perquè no la té. Els números canten. Això ha estat sempre així amb Aznar, Zapatero o González. Hi havia dos Aznar, el de la primera legislatura i el de la segona. El de debò era l’Aznar de la majoria absoluta. No coneixem el Pedro Sánchez de debò perquè no ha tingut majoria absoluta. I probablement no la tindrà.

CDC està immers en procediments judicials sobre presumpta corrupció com l’anomenat cas del 3% i algunes declaracions que apunten contra vostè com les de Daniel Osàcar, extresorer de CDC. Què té a dir sobre això?

Sempre he negat el concepte del 3%. Mai hem negat que, quan legalment era possible, hi havia finançament d’empreses a les fundacions de Convergència ajudant al nostre projecte. Després ha canviat, però era legal en aquell moment. I és probable que alguna d’aquestes empreses podia pensar-se que, a canvi, tindrien més bona entrada de cara al Govern. Però jo nego l’existència del 3% perquè per una pràctica així hi ha d’haver una alteració dels contractes públics. Però no s’ha demostrat l’alteració de cap contracte públic per afavorir a una determinada empresa. Ni en el cas Palau. Falla alguna cosa fonamental per acusar d’un finançament irregular general amb un percentatge com el 3%. Això suposa un gran desconeixement de com s’adjudica l’obra pública. No ho fan els polítics, sinó els alts funcionaris, i les empreses públiques, que tenen consells d’administració. No hi són els consellers ni el president en les adjudicacions. Però s’ha posat de moda parlar de 3%. I també és cert que a partir de que el president Pujol fa la confessió sobre l’afer de la seva família, malgrat que això no té a veure amb Convergència, tot plegat agafa un aire de credibilitat molt més gran. I llavors ja és molt difícil lluitar contra això. Però el que hauria de prevaldre en els processos judicials és la realitat i reitero que, més enllà que algú individualment cometés algun error o pogués fer una malifeta, nego que hi hagués un sistema generalitzat de cobrament de comissions a canvi de concessions.

Per acabar, li farà cas a la seva mare?

Sobre què? Sobre treure’m la barba? (riu)

No, sobre els consells perquè no torni a la primera línia de la política...

En això sí, li faré cas. Sobre la barba, no. Vol que me la tregui però de moment això no ho faré. M’haurà d’aguantar amb barba a canvi que no tornaré a la primera línia de la política.