'Rapats', trencant els tòpics d'una subcultura fascinant i irreverent

La presència d'un jove cap rapat acostuma a generar una barreja de recel, neguit i curiositat indissimulada. En l'imaginari col·lectiu, la seva estètica traspua una actitud conflictiva i violenta, fruit de la construcció hegemònica que n'ha fet bona part de l'àmbit acadèmic i, sobretot, els mitjans de comunicació de masses, que encara avui titllen els skinheads de "tribu urbana".

Davant d'aquesta mirada parcial o esbiaixada, Carles Viñas, doctor en Historia contemporània i investigador d'aquest fenomen, ens obsequia amb una anàlisis completa i rigorosa d'un estrat cultural que, si alguna cosa no mereix, és una caricatura interessada. Ho fa a Rapats, editat per Manifest i per Verso Libros en la seva traducció al castellà.

Bob Marley, 'rude boy'

Corrien els anys 60 del segle passat, quan en els barris perifèrics de Londres apareixen els primers caps rapats. Es tractava de joves, majoritàriament fills de la classe treballadora i adscrits al sector més radical del moviment mod, que havien quedat seduïts per la música i l'estètica dels immigrants jamaicans.

Aquests joves s'afaitaven els cabells per diferenciar-se dels hippies, començaven a trobar-se en discoteques dels suburbis per escoltar ska, rocksteady i altres ritmes provinents del Carib, alhora que adoptaven elements propis dels ambients proletaris (botes de treball, tirants, etc), modulant així una manera genuïna de relacionar-se i mostrar-se en societat. "Neixen de la fusió de dues realitats dispars: la protagonitzada pels hard mods britànics i la importada pels denominats rude boys jamaicans a la metròpolis colonial", explica Carles Viñas, que assenyala el fet que, si bé l'eclosió d'aquesta fornada no coincideix en la data, opten per l'etiqueta Esperit del 69.

Els skins neixen de la fusió de dues realitats dispars: la dels 'hard mods' britànics i la dels 'rude boys' jamaicans

Va ser, de resultes d'aquesta mixtura racial, que sorgeixen les primeres bandes d'skinheads britànics, les quals intentaven sortejar els estralls de l'austeritat mentre busquen locals on moure aquell so creat a les muntanyes de Jamaica per Bob Marley, Prince Buster i altres mestres del ball sincopat. Tant és així que, del reggae que ferien els jamaicans al Regne Unit, se'l va anomenar Skinhead Reggae.

Després d'aquest primer apunt, Viñas ens situa en la progressiva politització que el moviment va experimentar a la fi dels anys setanta, un fet determinant per entendre la percepció que encara es té d'ell en amplis sectors de la ciutadania. Fet i fet, la seva popularització entre la joventut britànica va provocar que els partits ultres, com el National Front -posteriorment, British Movement- n'acollissin alguns grupuscles, conscients que, amb aquella indumentària transgressora, convenientment revestida d'insígnies, tatuatges i referències nacionalistes, servirien com a forces dissuasives.

La popularització del moviment va fer que alguns partits ultres britànics, com el National Front, n'acollissin grupuscles

Aquesta transmutació no sols va eclipsar les bandes en les quals convivien skins blancs, negres, jueus o irlandesos. A partir dels anys setanta i ja avançats els vuitanta, va quedar incrustada i propagada, per la majoria dels mitjans, com a signe d'identitat de l'extrema dreta. De fet, va ser la carta de presentació del moviment internacional Blood & Honour, la irrupció del qual va fer que l'uniforme skin s'estengués globalment com la icona dels joves neonazis, provocant en resposta l'aparició dels SHARP (Skins contra els prejudicis racials) i altres grups que en reivindicaven les arrels multiracials.

De la politització al mercat de consum

A Catalunya i a l'Estat espanyol, la implementació dels caps rapats va evolucionar emulant el camí que havia seguit al Regne Unit. Primer van sorgir nuclis a les grans metròpolis, en particular a Madrid i Barcelona, fins a estendre's cap a altres latituds, sigui per replicar els ideals ultres o per reivindicar-ne les essències, recollides de les lectures i els vinils que arribaven de la capital anglesa.

A Rapats, Viñas repassa minuciosament com cada sector va trobar espais on compactar la seva ideologia i escoltar aquelles bandes de la qual n'han fet himnes immortals. És el cas dels Madness, The Specials i el vessant punk que esclatava als barris anglesos, a l'estela dels quals van sortir Skatalà, Decibelios o Kortatu, un dels grups més representatius del rock radical basc. Formacions que, amb les seves partitures i gires pel territori, van contribuir a aquest context d'arrelament, igual que hi va ajudar la proliferació de fanzins o emissores de contrainformació. A través d'aquests canals, es va posar en relleu el bagatge i l'herència dels "rapats" a finals de segle XX. En dona fe el mateix cantant Fermin Muguruza a l'epíleg del llibre.

Doncs bé: és, en aquest context històric, Viñas ens mostra com, mentre que els skinheads antiracistes s'anaven amarant d'aquest equipatge cultural i freqüentaven un circuit que incloïa des de centres llibertaris, passant per entorns de l'independentisme d'esquerres, també els neonazis s'anaven equipant del seu propi univers simbòlic i cultural, alhora que apareixien cada vegada més en les convocatòries dels partits ultres.

Si en algun entorn els skins van irrompre amb força, aquest va ser el món del futbol

Però, si en algun entorn els skins van irrompre amb força, aquest va ser el món del futbol. Durant les dècades dels 90 i inicis del 2000, molts joves van adquirir la seva estètica amb la intenció d'exhibir-se com la veu més rebel i fanàtica dels respectius equips. "Nombrosos aficionats d'aquests grups van assumir la seva imatge", explica Viñas, per qui "juntament amb la música, a partir de llavors el futbol va esdevenir, per bona part d'ells, el punt de referència escènic".

Així és com el moviment va quedar disseminat entre les posicions antagòniques, que transitaven de l'extrema dreta a l'esquerra radical, i els grups que només compartien els trets estètics, els ambients underground o les graderies d'un estadi de futbol. Espais on la imatge skin acabava sent més cohesionadora que no pas la ideologia, la qual cosa "va donar pas a unes poroses fronteres ideològiques, atesa la fluctuació dels skins entre els diferents espais grupals", assenyala Carles Viñas.

En aquest sentit, Rapats proporciona als lectors una basta retrospectiva de l'al·legoria simbòlica que ha acompanyat els diferents tipus d'skinheads, els seus ideòlegs de capçalera, així com els discursos que els distingeixen i les organitzacions i plataformes polítiques que se n'han nodrit per endurir la seva imatge.

Els darrers anys, en canvi, aquesta subcultura ha anat sucumbint a la mercantilització, una vegada l'estètica que l'ha caracteritza ha quedat transmutada a una moda de consum juvenil. Així conclou l'historiador Carles Viñas l'anatomia que fa del moviment, de qui lluny d'augurar-ne l'extinció, preveu que perdurarà entre els cercles que encara en reivindiquen el seu rerefons i llegat antiracista.