CANÇÓ I MEMÒRIARaimon s'acomiada dels escenaris

Raimon s'acomiada dels escenaris.  Amb el públic dret corejant "Al vent", cançó mítica i himne generacional, va tancar un emotiu concert al Palau de la Música Catalana.

El seu recital d'aquest divendres ha estat el primer dels dotze que el cantautor  oferirà aquest mes de maig en aquest mateix emblemàtic auditori de Barcelona, i que seran els últims de la seva llarga carrera, a la qual ha decidit posar punt final ara que, als seus 76 anys, encara es troba "bé de veu".

Raimon va entusiasmar un cop més el seu públic. Va cantar amb energia, força i "una veu magnífica, millor fins i tot que quan era jove", va dir un veterà espectador que, com molts dels presents , el va veure en directe per primera vegada en els anys seixanta, quan la dictadura censurava els cantautors.

"Jo vinc d'un silenci", "Diguem no", "D'un temps d'un país" i "Al vent" han estat corejades i aplaudides per uns oients entregats, molts dels quals van anar al Palau de la Música a reviure i acompanyar sovint amb la pròpia veu unes cançons que van marcar la seva joventut i els han acompanyat durant tota la vida.

"Fins demà" va dir Raimon des de l'escenari, en referència al concert d'aquest dissabte, el segon dels "Dotze recitals de comiat", amb la intenció més que probable de treure dramatisme al comiat.

De fet, durant les dues hores d'espectacle va fer molt poques referències a la seva retirada. Tan sols un comentari irònic a l'inici del concert i una referència a la vellesa al final.

Només sortir a l'escenari es va adreçar als assistents que omplien el Palau fins a l'últim racó: "Ja em van dir que hi hauria molta gent, uns perquè em volen i altres perquè volen comprovar si me'n vaig de veritat".

La referència a la vellesa la va fer en l'últim tram, amb uns versos de Rubén Darío en què repeteix "que ancià sóc, que ancià sóc".

El concert de Raimon i dels seus quatre músics, va començar amb "Entre la nota i el so" i va seguir amb cançons de totes les èpoques i totes les facetes del cantautor de Xàtiva. Algunes peces molt conegudes i altres menys, però totes escoltades amb atenció i respecte.

Les més aplaudides, òbviament,  van ser les que va composar en la seva joventut, algunes de les quals s'han transformat en himnes que formen part de la memòria col·lectiva.

"Jo vinc d'un silenci", "Quan jo vaig nàixer", "Indesinenter" i la seva interpretació en català de la cançó de Víctor Jara, "Et recorde Amanda" van despertar fervorosos aplaudiments entre el públic, però per sobre de les emocions Raimon va voler oferir un bon concert i, com ell mateix diu, "finire en bellezza "

L'autor de "Al vent" dirà adéu al seu públic al llarg de quatre caps de setmana, amb concerts els dies 5, 6 i 7; 12, 13 i 14; 19, 20 i 21, i 26, 27 i 28 de maig.

Retirada d'un professional que seguirà sent mite

Als seus 76 anys, Raimon Pelegero Sanchis és un dels màxims exponents de la "Nova Cançó" i símbol de la cançó protesta en català durant els anys de la dictadura franquista, quan va popularitzar temes com "Jo vinc d'un silenci" o "Diguem no ".

La seva primera actuació en públic va ser l'any 1961 en uns premis literaris al País Valencià  i l'any següent es va traslladar a Barcelona, on va cantar per primera vegada el 1962.

A Barcelona es va convertir en un professional de la música i en un mite, raó per la qual ha escollit la capital catalana per als seus últims concerts.

El passat novembre Raimon va anunciar que havia decidit retirar-se dels escenaris "ara" que es trobava "bé de veu", perquè volia "deixar un bon record" de la seva llarga trajectòria.

El cantant de Xàtiva va assegurar que marxava "estimant l'ofici" i al seu públic i que després d'aquesta sèrie de recitals pretenia "retirar-se de la vida pública" i dedicar-se a "la lectura, a fer vida de ciutadà i a ser espectador dels altres".

El cantant va dir aleshores que no tornarà a pujar a cap escenari i probablement tampoc gravarà cap altre disc d'estudi, perquè compon "una cançó cada dos o tres anys" i no creu que la vida li regali el temps necessari per compondre suficients cançons com per editar un nou àlbum.

"Entre el meu últim disc i l'anterior van passar 11 anys -va recordar- i d'aquí a 11 anys jo tindré 87. No em veig a aquesta edat pel món presentant un disc".

El seu comiat dels escenaris és "definitiu", perquè segons va dir el seu ofici, "és com la bicicleta, si deixes de pedalar, no és que caiguis, és que et disparen".