Quin és el llegat de la II República, 90 anys després?

Tots els 14 d’abril són especials per als republicans, però el d’enguany ho és potser una mica més, no per la xifra rodona de noranta anys d’ençà la proclamació de la Segona República Espanyola, sinó per alguns dels ecos que inevitablement evoca, amb una monarquia esquitxada pels escàndols, la probable tornada d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a la presidència de la Generalitat de Catalunya i la polarització política als carrers. La breu etapa republicana fou un dels períodes més esperançadors, però també convulsos, de la història moderna d’Espanya, i per això possiblement dels més estudiats i comentats, però també tergiversats. Cal separar, com qui diu, el gra de la palla, per recordar-la tal com era, i d’aquesta manera, entendre el seu llegat per fer-li millor justícia.

Com és conegut, a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 –convocades irònicament per intentar estabilitzar la monarquia– les forces republicanes, que un any abans havien acordat una estratègia comuna en el famós Pacte de Sant Sebastià, es van imposar de manera aclaparadora i van guanyar a 41 de les 50 capitals de província. Això va portar a considerar els comicis com un plebiscit sobre una monarquia deslegitimada gairebé per complet. Les ciutats d'Eibar i València van ser les primeres en proclamar la Segona República, poc després Macià proclamava a Barcelona "la República catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques" i, finalment, l'onada expansiva arribava a Madrid, on s'obria una fortíssima crisi política que accelerava la sortida d'Alfons XIII del país sense abdicar formalment.

La Segona República era una realitat i també un interrogant després de la primera experiència republicana a Espanya, que amb prou feines va durar més d'un any (1873-1874). A Madrid es formava el govern provisional, presidit per Niceto Alcalá-Zamora, fins a les eleccions constituents de les que va sortir el primer govern de Manuel Azaña, amb reptes polítics, econòmics i socials descomunals que l'eufòria per la fi de la monarquia inicialment va ocultar.

Alegria a les classes populars

"En general, la proclamació de la República fou acollida per les classes populars de Catalunya amb un gran entusiasme, sobretot per les esquerres i també pel moviment catalanista: cal no oblidar que fou Francesc Macià qui proclamà, a Barcelona, la República Catalana", afirma Pelai Pagès, historiador especialitzat en el moviment obrer a Catalunya i president de la Fundació Andreu Nin. "Les dretes, en canvi, i també les dretes catalanistes, com la Lliga, no la varen rebre gens bé", continua, "si bé aviat s’hi varen acabar adaptant".

"La proclamació de la República fou acollida per les classes populars de Catalunya amb un gran entusiasme, sobretot per les esquerres"

La professora emèrita d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Anna Sallés descriu aquella jornada electoral –en què les forces republicanes "van respondre a l'intent d'Alfons XIII i els partits que sostenien la monarquia de recuperar una certa normalitat després de l'etapa de la dictadura de Primo de Rivera i del període d'interinitat del govern Berenguer"– com "una explosió d’alegria" i una expressió del descontentament cap al sistema monàrquic derivat de la Restauració, "que havia perdut pràcticament tots els seus suports", i de "les esperances de canvi".

Amb la República es donava pas "a un sistema en el qual els espanyols deixaven de ser súbdits per passar a ser ciutadans de ple dret". Tot i que les dretes no van tenir més remei que acceptar el canvi, "van començar a conspirar contra la República des del mateix 14 d’abril i, com que per la via democràtica no van poder acabar amb ella, ho van acabar fent per la via d’un cop militar que va derivar en la guerra civil".

Moment fundacional

Més a prop de casa nostra, "el llegat, en el cas català és evident", assegura Josep Vall, director executiu de la Fundació Irla. "Com a país som fills del 14 d’abril de 1931, de la proclamació de la República Catalana, que va portar a la recuperació de la Generalitat de Catalunya després de més de 200 anys d’haver estat abolida", assenyala Vall, que qualifica aquell 14 d'abril de moment "fundacional", ja que va portar fins i tot a la creació "d'un nou sistema de partits polítics". "La fi de la monarquia borbònica i l’adveniment d’un règim republicà fou fruït bàsicament de les esquerres", defensa. Un desplaçament polític del centre de gravetat del catalanisme que també apunta Sallés: mentre "ERC es va erigir en la substituta de la dreta catalanista, la Lliga Regionalista, en la defensa de les reivindicacions del poble de Catalunya", la Lliga "va mantenir una oposició frontal a les esquerres i al Parlament de Catalunya, fins al punt que va acabar donant suport a la sublevació franquista".

La modernització del país, la reforma agrària, l’establiment d’un nou marc de relacions entre l’Església i l’Estat, la reforma militar o la reforma de l'estructura de l'Estat, fites de la República

El llegat de la Segona República és, no cal dir-ho, ampli i difícil de resumir, i "en aparença va quedar molt poc", explica Sallés. La raó? Els 40 anys de dictadura franquista, i la seva repressió "sobre els partits i les organitzacions que van proclamar la República i també sobre la immensa majoria de la població", van "facilitar l’oblit". Malgrat tot, "a partir del 1978", i "no sense dificultats", va arribar "el record i el reconeixement del que va ser aquella experiència". L'intenta resumir amb qüestions com "el gran esforç encaminat a modernitzar el país", amb mesures com el reconeixement dels drets sindicals, la reforma agrària, l’establiment d’un nou marc de relacions entre l’Església i l’Estat i la reforma militar. També cita "la reforma de l’estructura de l’Estat, que va passar, en primera instància, per l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, el setembre del 1932", però "de manera molt especial la reforma educativa", que va "afectar tots els nivells de l’ensenyament", amb "la creació d’escoles, formació de mestres, laïcització i ensenyament mixt".

Una valoració que comparteix amb Pagès, per a qui la Segona República "fou la primera institució que acabà restablint les llibertats en sentit més ampli: va establir el sufragi universal, el masculí, però sobretot el femení, va intentar modernitzar l’Estat, concedint les autonomies a Catalunya i Euskadi, va portar a terme la reforma agrària, va voler sotmetre l’exèrcit al poder civil, etcètera". En aquest sentit, el president de la Fundació Andreu Nin emfatitza "que la Generalitat fou l’única institució republicana que es va restablir l’any 1977".

Pagès la considera "la primera institució que acabà restablint les llibertats en sentit més ampli" 

Més enllà de la política, Pagès recorda també com la cultura republicana que tot ho impregnava "era sobretot laica, plural i tendia a resoldre problemes educatius importants". "Cal recordar", segueix, "que el primer ministre d’instrucció pública de la República, Marcel·lí Domingo, es va fer famós per l’eslògan que va popularitzar en un moment en què l’analfabetisme estava molt extens: ‘Sembrar escoles, sembrar escoles, semblar escoles’".

Vall hi suma a tot l'anterior l’enèrgica vida cultural de la Segona República, que va donar llum a tota una generació d’escriptors, filòsofs, acadèmics, músics i artistes, entre els quals esmenta, només a Catalunya, a "Mercè Rodoreda, Josep Ferrater i Mora, Pompeu Fabra, Pere Bosch i Gimpera, Pau Casals o Margarida Xirgu". Per al director executiu de la Fundació Irla, aquesta generació va ser "sense dubte la més brillant que ha donat el país" i "continua sent font d’inspiració i exemple per a les generacions posteriors". Avui no hi ha evidentment la mateixa, però sí una certa remor de negres tempestes, alimentada per la incertesa provocada per la pandèmia. Potser no sigui mala idea ajustar el retrovisor per descobrir, en les ruïnes, escenaris de futur.