Enric Soler (1964) és psicòleg, exalumne dels Jesuïtes de Casp de Barcelona i víctima d'abusos sexuals per part del sacerdot Francesc Peris, professor de religió en aquesta escola des de la dècada dels setanta fins al 2005, quan va ser apartat de la docència. Entre 1983 i 1984 Peris va ser traslladat al Colegio Juan XXIII de Bolívia, però mai va deixar de cometre agressions sexuals a infants, segons les investigacions del diari El País.

Soler va ser el primer "supervivent" que va alçar la veu el 2023, i ràpidament el van seguir altres exalumnes. Davant el degoteig de denúncies, 3Cat, El Periódico i la productora Ottokar van proposar fer un documental sobre la qüestió, La Fugida, que finalment es va estrenar aquest maig als cinemes de Barcelona.

Quan van aparèixer les primeres denúncies, els Jesuïtes van encarregar una investigació al bufet d'advocats Roca Junyent per xifrar el nombre de víctimes i determinar els greuges de la institució. Aquest juliol s'ha presentat l'informe resultant, que ha fixat en 145 el nombre de casos des de 1948. La Companyia de Jesús ha admès les denúncies i ha demanat "perdó", però Soler assegura que l'informe s'ha fet per "blanquejar" i que aquest setembre "hi haurà un tsunami de víctimes i de denúncies", algunes "estratosfèricament dramàtiques". 

Alguns exalumnes es van aplegar a la porta de la seu dels Jesuïtes on es feia la roda de premsa per presentar l'informe i van argumentar que era una acció "de cara a la galeria". Hi està d'acord?

El bufet d'advocats que ha presentat l'informe és el mateix que ens va fer creure que una persona tan instruïda com la infanta Cristina no sabia què firmava. Això ja genera dubtes. A més, hi ha qüestions de sentit comú. És com si el Real Madrid volgués jugar un partit amb un àrbitre en nòmina en una de les empreses de Florentino Pérez. És prendre'ns per idiotes i revictimitzar-nos.

Els Jesuïtes sempre han anat a remolc d'allò que nosaltres hem tret a la llum. A partir del moment en què jo denuncio els fets, que soc el primer a aparèixer a cara descoberta als mitjans de comunicació, comencen a sortir més supervivents que s'atreveixen a parlar. Aquest setembre hi haurà un autèntic tsunami de víctimes identificades i de denúncies interposades. Hi ha casos estratosfèricament dramàtics. 

Les investigacions del bufet Roca Junyent van començar fa un any. Creu que és casual que el presentin ara?

Aquest informe està fet per blanquejar, per fer veure que estan treballant l'assumpte ara que hi ha evidències. Al principi semblava que jo era un cas aïllat, però a partir de la denúncia el 3Cat fa un documental, La Fugida, que demostra que hi ha una sistemàtica organitzada que dura dècades, més de 50 anys. Nosaltres seguirem treient casos a la llum amb tota la cruesa que calgui perquè els Jesuïtes els reconeguin a poc a poc i s'adonin que la credibilitat de l'Església està feta pols. 

L'únic ciment que pot reparar les esquerdes de l'Església som els supervivents. No es pot fer un informe per veure com reparar les víctimes i que només hi participin ells. No tenim cap garantia que en els Jesuïtes en aquest moment no s'estigui operant de la mateixa forma. No es pot preguntar al violador o a qui l'ha encobert de quina manera s'ha de reparar la víctima. 

Quina ha estat l'evolució de la resposta dels Jesuïtes, des que va aparèixer un primer cas fins ara?

En el primer comunicat que van fer, quan encara érem només dues víctimes, es van limitar a dir que no ho havien fet prou bé i que demanaven perdó. No va ser una roda de premsa, no van admetre preguntes als periodistes. Justament aquell dia va aparèixer un altre cas i a les notícies van quedar retratats. N'han sortit molts més que no saben i no volen comptabilitzar. S'emparen en la prescripció el delicte.

Només sis dels 145 casos revelats a l'informe encara no han prescrit.

Efectivament, hi ha sis casos que no han prescrit i que seguiran el seu recorregut. Però ja se sabia que existien i han tardat tot un any per dir que seran ells mateixos els que ho notificaran a la Fiscalia. Ho haurien d'haver fet al cap de 30 segons. 

Segons va admetre el delegat i portaveu de la Companyia de Jesús a Catalunya, Pau Vidal, aleshores predominava la "cultura del silenci". Quin és el protocol que seguia la institució amb els religiosos o professors que cometien aquests delictes?

Gràcies a la feina d'investigació dels periodistes que van treballar en el documental s'ha descobert que la dinàmica era tenir aquí el Disney World dels pederastes, però que quan ja no ho podien amagar més, la cosa feia massa pudor o hi havia alguna denúncia, traslladaven l'agressor a les colònies, a Bolívia.

Tenim documents de sacerdots de Bolívia parlant de sacerdots que venien des de Catalunya que deien: "No sé dónde meterlos porque aquí hay niños hasta en la sopa". Això demostra que ho sabien i que ho encobrien. Hi ha una xarxa criminal organitzada. 

Encara perpetua aquesta xarxa?

Estic convençudíssim, no en tinc cap dubte. Quan jo denuncio i soc conscient de les misèries i de la part més bruta de l'ésser humà que s'amaga sota la catifa, és quan moltes persones parlen després de molts anys de silenci perquè tenien por que no els creguessin. No explicaré detalls, però jo mai hagués sospitat que algú podria suportar segons quines coses.

A banda de la por a no ser cregut, què més provoca que les víctimes no denunciïn? El cervell bloqueja aquest record?

No és casualitat que jo sigui psicòleg. La meva vida ha estat molt difícil. El supervivent de l'Abadia de Montserrat, Miguel Ángel Hurtado, és psiquiatre especialitzat en infància. Porta anys lluitant per la imprescriptibilitat d'aquests delictes. Quan una persona pateix una agressió sexual i no té eines suficients per fer-se'n càrrec, quan no li pot posar paraules perquè té sis anys i no entén què és la sexualitat i no sap posar límits, activa el mecanisme de defensa del cervell. La seva personalitat es parteix en dues parts: d'una banda, la part emocional, que queda completament oculta, i, de l'altra, la part que et fa continuar endavant amb la vida quotidiana.

Jo, fins que no ho vaig recordar tot, presumia d'haver anat a una escola tan progressista. En època de dictadura, els capellans ens feien banyar a la piscina dels campaments d'estiu despullats. Ells també es despullaven.

Vostè va desbloquejar la seva part emocional arran d'una notícia a la televisió.

Hi va haver un grup de docents i exalumnes amb fills a l'escola que van demanar d'una manera molt ingènua que els Jesuïtes signessin un paper per garantir la seguretat dels seus fills. Jo ni tan sols sabia de l'existència d'aquesta carta, però vaig veure casualment la notícia. Hi havia rumors que dins d'aquells murs passaven coses de l'estil des de feia molt de temps. 

En el moment en què va sortir per televisió l'home que em va violar sistemàticament i durant molts anys, vaig convulsionar i vaig recordar tot allò que la meva ment havia amagat. Així, quan jo explico el que m'ha passat, altres persones fan el clic. És un fenomen semblant al de les fitxes del dòmino. Ara hi ha moltes veus que estan apareixent, no només de la institució catòlica, sinó també de la institució familiar. En aquest país s'ha exercit molta violència física, psicològica i sexual sobre criatures petites durant moltes dècades. 

És important generar una xarxa de suport entre les víctimes?

La xarxa es fa a poc a poc d'una manera molt orgànica. Som persones que estem unides per una mateixa tragèdia, que hem passat pel mateix i entre nosaltres hi ha un vincle que és impossible d'establir amb altres persones que no han passat per això.  

Per això resulta altament revictimitzador que gent que no ha viscut mai cap abús i no saben el que s'arriba a patir, es permetin ser els que vulguin organitzar de quina manera se'ns ha de restaurar. Ajudar algú implica primer preguntar-li de quina manera vol ser ajudat.

És possible reparar tot el que ha passat? Amb un perdó n'hi ha prou?

La qüestió és que aquest perdó verbal ha anat acompanyat d'una conducta de no acollir les víctimes que s'han presentat a la porta del carrer i que estan demanant escoltar què han fet durant un any d'investigació. I el mateix passa amb la classe política. 

Al documental, en Francesc Jufresa, advocat que va defensar Alessandra [exalumna dels Jesuïtes de Sarrià - Sant Ignasi i víctima que va denunciar el sacerdot Lluís Tó per abús sexual], reconeix haver rebut pressions per no seguir amb el cas, que finalment van guanyar.

Ara fa molt poc, vam anar al Parlament a demanar que reconsideressin la decisió d'entregar la medalla d'or a l'Abadia de Montserrat, que és l'epicentre de la pederàstia a Catalunya. Mentre fèiem la roda de premsa, els mitjans digitals ja estaven publicant la negativa a la nostra petició. Els polítics diuen que els hi sap greu, que "pobrets" de nosaltres. Tenen una actitud molt paternalista, però la veritat és que ni tan sols es van llegir el document de quatre pàgines que vam lliurar. Això és molt dolorós. I després es pregunten per què cada vegada les esglésies i les urnes estan més buides. Els supervivents de la pederàstia catòlica hem aconseguit que en 30 segons PSC, ERC i Junts arribin a un acord. Fa set o vuit anys que no es veia quelcom així, ningú ens pot treure aquest mèrit. 

Les víctimes també reclameu un pla català integral de reparació. Com hauria de ser aquest pla?

En primer lloc, liderat pels supervivents. Si no, és impossible. No pots ajudar amb una altra persona si abans no li preguntes com pots fer-ho. Això ho sap qualsevol educador, psicòleg o pedagog. Cadascú viu les seves circumstàncies, perquè hi ha molts tipus d'abusos i de personalitats diferents.

S'han dit autèntiques bajanades, que si el Govern central vol fer un fons per reparar les víctimes dels delictes prescrits. Això implica que tots els espanyols han de pagar les orgies de l'Església. I quan dic tots, em refereixo també a les víctimes. Jo m'hauria d'autoindemnitzar amb els meus impostos. Els polítics van molt perduts i l'Església està completament estabornida. Els únics que tenim les coses clares i que hem tingut molts anys de psicoteràpia per fer-nos forts som nosaltres. Fins i tot fundacions que es dediquen a atendre víctimes de pederàstia infantil participen en el blanqueig dels Jesuïtes, conjuntament amb Roca Junyent, seient a la mateixa taula. El que no podem fer és pensar que les víctimes som persones tan destrossades que no tenim criteri ni ànima. No val revictimitzar-nos cada vegada que obren la boca.

Quina és la perspectiva en els pròxims mesos? Creu que ens encaminem cap a un canvi real, en el sentit de prevenció i d'actuació en tots aquests casos que s'han destapat?

La societat segueix amagant el cap sota l'ala. Resulta una cosa tan extraordinàriament dolorosa per a tothom que el que fan és mirar cap a una altra banda.

Creu que la societat no en vol parlar?

A una mare d'un nen de sis anys no li pots dir que en aquests moments poden estar abusant del seu fill en uns campaments d'estiu. Ha de ser extraordinàriament dolorós. La cultura del silenci no és una cultura, és un encobriment. Si no mirem aquest càncer social, no li podrem aplicar els tractaments que calgui. Ens toca mirar cara a cara les misèries que aquesta, entre cometes, democràcia, amaga sota la catifa.

No crec que hi hagi un canvi immediat ni una reacció política. Els polítics se senten molt còmodes mastegant el mateix xiclet durant anys i fent lleis a mida dels seus interessos, a esquena de la realitat. El partit que va guanyar les eleccions aquí a Catalunya i que governa a Espanya ens ha dit coses molt boniques: "Trabajemos por lo que nos une". Doncs el que els ha unit és menystenir dos representants de les víctimes de la pederàstica catòlica d'aquest país. 

Després de picar diverses portes, vostès no han rebut cap mena d'ajuda?

No ens ha ajudat ni ens ha trucat ningú. Els hem anat a buscar nosaltres. Hem fracassat estrepitosament amb totes les entitats i formacions que hi ha, excepte amb la Sindicatura de Greuges de Barcelona, que té una comissió específica de reparació per a les víctimes de pederàstia que ja estan prescrits. 

Hi ha un estudi recent que s'ha fet a Anglaterra que indica que el 70% dels usuaris de salut mental d'allà han patit abusos sexuals infantils. No es tracta d'un problema ètic o jurídic, és un problema de salut pública.