"Qualsevol descripció de la realitat és un posicionament polític"

Com vas arrencar en el món de l'escriptura?

Tenia molt clar que volia ser escriptora des dels 8 anys, però no tenia res a dir. Vaig dedicar tota la meva joventut a llegir compulsivament, sobretot literatura catalana i espanyola. De sobte, als 20 anys anava caminant per la Via Laietana i em va aparèixer una de les escenes cabdals de Terres mortes. La novel·la va ser un intent d'aproximar-me cap a aquesta escena i descobrir qui havia assassinat en Joan, que no és el protagonista però sí un eix conductor.

Com va ser exactament aquesta escena?

Seria desvelar coses de la novel·la, però era una escena molt colpidora i violenta, que d'alguna manera capgira la moral establerta i les relacions dins la família. Per mi va ser tan impactant, que vaig fer una recerca dels motius pels quals algú podia arribar a fer una cosa tan forta i ferotge.

Comentaves que amb 8 anys no tenies res a dir. Cal tenir alguna cosa a dir per escriure?

Jo crec que sí. Quan escrius et posiciones davant el món. Has d'haver pensat molt per poder escriure. Els escriptors som una mica pedants o narcisistes: hem de creure que tenim alguna cosa important a dir i que serà escoltada. Si no, no ens hi posaríem. Escriure requereix molt temps i esforç, són hores i hores diàries davant de l'ordinador, llegint, observant l'entorn. Si no creguéssim que és molt important el que estem fent, no perdríem el temps. Jo em dedicaria a fer altres coses seguríssim.

I l'art per l'art? El fet de simplement crear perquè és el que et surt de dins, el que et ve de gust i t'agrada fer?

Sento que escriure és més aviat com un deure, però, evidentment, quan tinc l'obra acabada sí que ho gaudeixo molt. Hi ha una satisfacció i una mena de patiment. Soc conscient que el lector estarà hores amb el meu text i hi ha un deute cap a aquesta persona. Crec que qualsevol visió i qualsevol descripció de la realitat és un posicionament polític, i, per tant, l'art per l'art no sé fins a quin punt és creïble. Jo tiraria més cap al realisme social, intentant, amb les paraules, la descripció i la narració de vides, influir en la matèria del món.

De quines fonts literàries beus o has begut?

Amb els anys vas canviant. Quan era molt més jove, amb 13 o 14 anys, qui més em va impactar va ser Víctor Català. Amb el pas del temps he descobert altres autors i el que més m'ha marcat i que des de llavors no respiro, penso, estimo, visc o narro la meva vida de la mateixa manera és William Faulkner. Cada peça seva és una obra mestra. Mai podré llegir una literatura més bona que aquesta, tot i que ho he intentat.

"Els escriptors som una mica pedants: hem de creure que tenim alguna cosa important a dir i que serà escoltada"

Després també hi ha el decadentisme català i autors com Vallmitjana i Víctor Català o alguns contes de l'editorial Males Herbes. Tenen un imaginari de putrefacció, de malaltia, de la bellesa en la mort, en el qual jo em sento molt a gust.

T'imagines qui pot ser el teu lector? Penses en ell quan escrius?

No, jo penso en mi i en fer alguna cosa que m'agradaria llegir. A vegades penso què diria Faulkner o Rodoreda, com formularien ells les oracions, si estarien satisfets de mi. Els hi dec molt, sense ells no podria escriure.

Com funciona el teu procés creatiu?

Quan em sentia prou segura em posava a l'ordinador a escriure Terres mortes. Ara em prenc molt diferent la literatura. Si vaig tardar cinc anys per escriure aquest llibre, perquè el vaig escriure dels 20 als 25, ara intento escriure cada dia. M'he adonat que funciona molt millor. Quan fa molts mesos que no escrius, perds tècnica. Aleshores agafo estructures sintàctiques que ja tinc molt arrelades al cervell i soc incapaç de crear-ne de noves. La lectura és un hàbit que mai he perdut, però l'escriptura em fa més por.

No és només que perdis tècnica, sinó que  en 5 anys la teva manera d'escriure i de veure les coses també ha canviat.

Sí, evidentment, la manera d'escriure canvia perquè vaig llegint altres autors. Últimament m'està al·lucinant Émile Zola, és una bestialitat. Després de llegir-lo he començat a escriure amb narradors en 3a persona, una cosa que no domino i amb la qual encara estic jugant. M'influencien, però jo tinc molt clares les novel·les que vull escriure i soc molt obsessiva. 

"La lectura és un hàbit que mai he perdut, però l'escriptura em fa més por"

Encara que no estigui escrivint, puc estar caminant pel carrer i, de sobte, pensar en aquesta escena i en una oració i guardar-la. És una oració que queda fixada i que serà escrita. El procés creatiu és una cosa molt obsessiva i no em permet molta variació. Sempre estic donant voltes a les mateixes imatges i escenes. Les vaig ornamentant, però la base és la mateixa per a mi. Hi ha escriptors que es posen davant del text i no saben què escriuran, per a mi això és impossible. Jo sempre necessito saber cap a on vaig perquè és tan pesat escriure, que no m'hi seuria mai.

És curiós que se't faci pesat quan alhora és el motor que et mou.

Sí, però és esgotador. També m'agrada molt viatjar, però és un gaudi absolut. Amb la literatura potser t'hi estàs dues hores per una oració.

Quan parlaves de què escriure és una forma de posicionar-se políticament, en el cas de la llengua, vas triar el català perquè el volies reivindicar?

Vaig escriure Terres mortes en català perquè penso i em relaciono en català. Sí que és veritat que quan comences a escriure t'adones dels castellanismes, de la invasió colonial del castellà que fa que ja no es puguin crear mots nous i que tot siguin manlleus. T'adones que la llengua es va modificant sintàcticament o que no tens paraules. No sabia com es deia retortijón en català, que és revencillada o revinclada. Quan escrius t'adones de la pèrdua i et radicalitzes políticament.

Quan trobes una paraula que no has utilitzat mai o que no sabies que existia, l'inclous igualment o busques un sinònim perquè no la sents com a teva?

Un cop les he trobat, per a mi són tresors, les faig meves i les integro en el meu dia a dia. Utilitzar paraules que s'estan morint és una mena de militància. La qüestió política ha de passar per la llengua. A poc a poc vas fent la teva arquitectura política i a través d'arguments et vas solidificant.

En una entrevista en què parlaves de les traduccions del teu llibre, vas dir: "Mai em vaig plantejar traduir jo la meva pròpia obra perquè, a pesar que conec bastantes llengües, no domino cap tant com domino el català. Soc una enamorada de la meva llengua. I una aprenent, també. No s'acaba mai".

El castellà, encara que no ens l'haguessin ensenyat a l'escola, l'hauríem après, perquè és al carrer i als mitjans de comunicació. És una llengua amb molt de pes polític i que es menjarà les llengües minoritàries. Quan comences a pensar la teva obra de forma castellana o la tradueixes, modifiques la teva escriptura catalana. Com que tinc aquesta facilitat per ser colonitzada, no volia anar-me'n cap allà. No volia pensar ni els títols de les meves novel·les en castellà perquè no modifiqués la meva decisió a l'hora d'escollir-los en català.

Continuant amb 'Terres mortes', he llegit que deies que "l'angoixa que volies expressar és l'angoixa de la joventut. L'angoixa que sents quan no saps viure i et trobes davant un món hostil que et fa patir". A què et referies?

L'angoixa fonamental que hem tingut tots és la de saber que som mortals. Quan ets petit ho saps, però no ho reflexiones. Hi ha un moment en què t'adones que la teva vida és finita i, quan vaig escriure Terres mortes, hi reflexionava molt. També hi ha l'angoixa de sortir del niu i de veure un món que no es correspon amb el que t'ha regalat la teva família.

L'altra és el món dels llibres. Soc una persona infantil, somiadora, que es passa el dia llegint i que passa més hores en la ficció que a la realitat. El món dels llibres està molt ben articulat i, en canvi, la realitat a vegades no té sentit. No hi ha explicació pel mal o la brutalitat.

Pel que fa a les angoixes més terrenals, deies: "Vivim ofegats per lloguers inassequibles, en cases que s'han convertit en mercaderia; estem empresonades per cànons de bellesa que mai aconseguirem... En aquest panorama, la rebel·lia no és violència, sinó una obligació política i moral". Escriure és el teu acte de rebel·lia?

Escriure en català sí. Soc d'esquerres perquè la meva família és d'esquerres. Tota la vida he tingut la política a casa i he estudiat Filosofia, que m'ha reiniciat el cervell i m'ha permès entendre moltes més coses que intuitivament copsava, però que no podia articular amb paraules. Qualsevol tipus de proposició davant el món, qualsevol llenguatge o descripció és un acte polític, perquè ja prové d'un subjecte que l'ha expressat i que té una cosmovisió.

Has estudiat Filosofia i també has viatjat bastant. Quines portes t'ha obert?

L'avantatge fonamental de viatjar sol és que quan vas a un lloc on ningú et coneix, pots ser qui vulguis. Et pots reinventar. És una mena de consol pensar que sempre puc anar a qualsevol part del món i començar de nou. M'allibera i em permet viure la vida amb menys narcisisme i profunditat. Si marxo a un altre país, se m'acaben gran part dels meus problemes. Treu gravetat a les meves accions aquí.

Sents que aquí no tens la mateixa llibertat que quan viatges.

Quan marxes fora no tens lligams, els has de crear de nou. Sempre que te'n vas uns mesos i tornes, tu has canviat molt, però la gent que es queda no. Quan vius en un lloc hi ha uns mecanismes lògics i unes maneres de pensar, la gent et contamina. En sortir fora, t'alliberes d'això. L'ésser humà té una gran capacitat de canvi i de resiliència. No has d'aguantar a ningú. A Catalunya he començat a escriure i la gent esperarà tota la vida a què jo escrigui la següent obra. Si me'n vaig a Mongòlia jo sola, sé que ningú esperarà res de mi.

T'aventuraràs de nou al món de la novel·la?

Sí. Ara estic escrivint contes, que són difícils per a mi. Estic fent provatura d'escriure, que és la part xula. Jo em sento molt còmoda amb la 1a persona, narrant des de les emocions, amb una mirada parcial de la realitat, però ara he rebut la 3a persona de Zola. Encara que sembli que un narrador omniscient que coneix els pensaments dels personatges mentre els descriu és més fàcil, per a mi és molt complicat.

Els contes acostumen a ser més breus. És un altre repte?

També hi ha contes llargs, de 80 pàgines. He après a no cenyir-me a criteris o demandes editorials, perquè això sí que modificaria la meva manera d'escriure. El que em funciona és permetre'm estar 5 hores amb un fragment.

*Aquí puedes leer la entrevista a Núria Bendicho en castellano.