Amb l’humorista Òscar Tramoyeres com a mestre de cerimònies, un equip d’antenistes volta pel País Valencià perquè el senyal d’À Punt Mèdia arribe a tots els racons. És la iniciativa que unes setmanes enrere va engegar la cadena amb l’objectiu de solucionar problemes de recepció i sintonització dels nous mitjans públics valencians. No debades, la penetració d’À Punt a les vides dels valencians es revela encara feble i suposa un dels més urgents reptes a afrontar mig any després de l’inici de les emissions regulars de la televisió i un any des de la posada en marxa de la ràdio.

"Connectar amb la societat valenciana és molt complicat, perquè el conjunt majoritari d’aquesta societat no esperava la televisió, ni la demandava, ni la trobava a faltar, ja que l’anterior va suposar una decepció. Per tant, s’ha de crear la necessitat i, si no la crees, faces el que faces, es perdrà", sosté Mariola Cubells, periodista i analista de televisió.

Amb un pressupost de 55 milions —molt per davall dels 250 milions anuals a què va arribar l’extinta Canal 9, i per davall també de la mitjana pressupostària de les radiotelevisions públiques a l’Estat—, l’estabilització i la consolidació de les audiències i del reconeixement ciutadà del nou servei públic s’albira com un camí llarg. Una ullada als pics d’audiència de la darrera setmana projectats per Kantar Media mostren una quota de pantalla diària que oscil·la entre l’1 i l’1,8%, unes dades mitjanes encara lluny de la influència social que deixa franges del dia amb menys d’un miler de persones connectades. "NTC Nit" i "NTC Migdia" —els informatius de la casa— assoleixen les xifres d’audiència més estables. Una dada il·lustrativa: el documental Vox, la ambición de Santiago Abascal va obtenir a TV3 un 25,3% de share (675.000 espectadors); 48 hores després, l’emissió de la mateixa peça a À Punt recollia un 2,5% d’audiència (50.000 espectadors).

Uns números matisables, però, tenint en compte l’esperit transmèdia d’À Punt. Així ho subratlla Gemma Lluch, de l’Estructura de Recerca Interdisciplinar de Lectura de la Universitat de València, que considera que s’ha d’explicar bé el caràcter en xarxa amb què es presenten els nous mitjans públics. "No és la tele vella de fa uns anys; l’hem de mesurar en uns altres criteris. Pel que diuen les enquestes, consumim programes en diversos aparells i en diferents moments. Utilitzem les aplicacions i acudim als podcasts, que en el cas d’À Punt es pengen immediatament", expressa la professora. Per a Lluch, la clau rau a educar l’espectador en aquesta narrativa transmèdia per enfortir el lligam i l’experiència amb els mitjans actuals.

Reenganxar el públic

Percentatges a banda, quin és el balanç general de la primerenca graella que À Punt ha anat conformant durant aquest temps? "La nova tele és correcta per als recursos amb què compta, no està caient en els defectes en què va caure l’antiga Canal 9, però és cert que és una televisió plana, carregada de bones intencions, poc arriscada, amb una part de la programació que sí que està apostant per col·locar-se en el nou panorama audiovisual i una altra part que rotundament no", expressa Cubells, periodista que analitza la televisió al programa La ventana de la Cadena SER. La principal mancança per a la comunicadora és la inexistència d’un full de ruta més concret que potser ha contribuït a la desconeixença de la seua existència entre bona part de la població.

Cubells reconeix la preeminència a la graella de programes no purament informatius o de caràcter, si més no, mixt. En són prova fefaent els dos magazins —el matinal El matí À Punt i el vespertí À Punt directe— que vertebren i capitalitzen la programació diària de dilluns a divendres. "El model de magazins, amb prou apel·lacions al folklore no ha canviat massa respecte a Canal 9. Destacaria en el de vesprada, això sí, una part d’actualitat informativa on es fan coses periodísticament rellevants, fins i tot més que en els mateixos informatius", diu la comunicadora.

Vanessa Gregori i Adelaida Ferre, les cares del primer informatiu emès a la televisió d'À Punt el 10 de juny. FOTO: À PUNT

Sens dubte, la cultura i la seua difusió és el motor des del qual s’ha ordit la programació de la televisió i de la ràdio. Espais com Territori sonor, L’estudi o València, Califòrnia han dut la música valenciana a unes quotes d’exposició que l’anterior ens mai no va executar. Cal recordar que el col·lectiu de músics en valencià va protagonitzar durant molts anys una sonada protesta per la censura i el silenciament que va patir, tan sols reparat en el context de mínima obertura del darrer tram de Radiotelevisió Valenciana (RTVV). À Punt també ha fet una seriosa aposta per la literatura, amb la inclusió a la graella dels programes Una habitació pròpia i Plaerdemavida, i per a l’esperit creatiu de les noves generacions amb Emergents. Però potser el pas endavant més celebrat que marca una important diferència respecte de Canal 9 és el doblatge al valencià de tot el cinema i les sèries exhibits per la televisió, amb una preponderància de pel·lícules d’autor del continent europeu.

Consultat també per a aquest article, el catedràtic de Periodisme i Comunicació de la Universitat de València, Josep Lluís Gómez Mompart, alerta que el sobrepès de programes culturalistes pot suposar el lleu perill que tan sols s’hi arribe a un públic relativament minoritari. "S’ha de buscar la fórmula per reenganxar el públic que ha emigrat durant aquest temps sense mitjans públics valencians a altres televisions privades estatals i que s’ha acostumat a uns formats d’entreteniment més babau", remarca el catedràtic. Per a Gómez Mompart, la part positiva de tot això descansa en el restabliment del sector audiovisual valencià, especialment colpejat pel tancament d’RTVV el novembre de 2013.

Deixant enrere les mordasses

Canal 9, com se sap, va ser l’exemple de la manipulació informativa més descarada a l’estat espanyol. I no només per la misèria moral demostrada en la cobertura de l’accident en la línia 1 del metro de València el 2006. La intoxicació i el falsejament de la informació van ser continus i es van descobrir com una arma més de l’engranatge d’influències polítiques que, especialment el PP, va instaurar sobre el territori valencià. Des de les primeres resplendors d’À Punt, doncs, el focus s’ha situat sobre el tractament informatiu i la seua funció de servei públic.

“El canvi respecte de Canal 9 és obvi. La pluralitat és la nota dominant: a À Punt es parla de tots els temes, amb la presència de diverses veus en els programes que inclouen tertúlia, i també es pot parlar dels assumptes de presumpta corrupció que afecten el govern”, sosté Noa de la Torre, presidenta de la Unió de Periodistes Valencians. Aquesta entitat té interposat un recurs contra les borses temporals dels treballadors de l’empresa, per considerar que els barems van privilegiar els extreballadors de l’antic ens els quals, efectivament, representen a hores d’ara la majoria dels aproximadament 400 efectius de què disposa la casa. "La posada en marxa hauria d’haver sigut una oportunitat perquè tots els professionals tingueren l’opció de formar part d’eixa primera plantilla", diu De la Torre. La cita als jutjats s’espera a les albors de l’any vinent.

També Gómez Mompart celebra el que creu que són uns informatius equilibrats tant des del punt de vista del tractament com de la vertebració territorial. Un Consell Audiovisual encara per materialitzar tindrà l’encàrrec de vetllar per la independència respecte del poder polític. D’altra banda, amb la seua predisposició d’esdevenir altaveu social i àgora de debat, els espais Punt Docs i La qüestió han aterrat al prime time del divendres i completen una incipient estructura televisiva on la reflexió i l’anàlisi de l’actualitat comencen a obrir-se pas.

Una llengua per consolidar

I tot això amb el valencià com a llengua vehicular, després del fracàs rotund que Canal 9 va suposar per a la normalització de la llengua i la difusió del model d’estàndard. Enrere queda l’època en què el director general allà pel 1990, Amadeu Fabregat, va llistar una quantitat de paraules proscrites per als periodistes per ser considerades "excessivament catalanistes". Per a la posteritat també queden els atropellaments a la llengua que es van succeir en directe al llarg i ample dels anys.

Però a À Punt també s’ha revelat la realitat sociolingüística actual del País Valencià. Amb un llibre d’estil aplaudit en diferents sectors, les deficiències es troben, segons els experts, en la pobresa fonètica. "És molt difícil trobar locutors o presentadors en què es done la combinatòria de ser bons comunicadors televisius i radiofònics —que À Punt ja en té— i alhora sumar-hi la correcció lingüística", exposa Sandra Montserrat, professora de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant. El problema, a parer seu, és que les facultats de comunicació no formen lingüísticament; un debat que també s’està mantenint al si de la resta de mitjans de l’àmbit lingüístic català. "Si es vol fornir uns bons mitjans de comunicació que repercutisquen en la qualitat de la llengua, s’ha d’invertir en les facultats de comunicació i en una formació lingüística adequada", conclou Montserrat.

En una línia semblant es pronuncia Josep Enric Escribano, president de l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir, que té el seu àmbit d’actuació principalment a Elx, la tercera ciutat més poblada del País Valencià. Hi afig, en aquest cas, la necessitat que À Punt redoble els seus esforços en representar la pluralitat i la diversitat del país. “La parla del sud o del nord del país no acaba de reflectir-s’hi. La gent del sud, per exemple, té eixa idea equivocada que parla malament el valencià i, per enfortir l’autoestima, necessita veure reflectit el seu parlar a la televisió", raona. Escribano admet que encara hi ha una presència massa forta de gent del centre del país i, tot i que és una televisió que naix, s’haurien de consolidar estructures i delegacions arreu del territori.

L’opció pel model neoliberal d’empresa

Amb tot, més enllà de la graella desplegada per l’equip de la directora general de la Societat, Empar Marco, el camí cap a la recuperació del dret col·lectiu d’uns mitjans públics per al poble valencià té el seu origen en la llei aprovada el juliol de 2016 per les Corts Valencianes, sense cap vot en contra. Un marc legal que ha permès que hui puguem parlar d’À Punt Mèdia però que ha estat el pecat original d’un model d’empresa pública fortament privatitzat que ha suscitat recels i controvèrsies. De fet, l’estructura pública d’À Punt es redueix a la producció d’informació, i tota la resta dels continguts i serveis s’externalitzen i es deixen en mans del sector privat. “Això és el que haguera fet Reagan o Thatcher o la dreta francesa. De fet, la dreta britànica no s’atreveix a això quan governa al Regne Unit; ningú toca la BBC. Per tant, és una opció conscient per un model neoliberal que el PP no es va atrevir a fer", afirma Toni Mollà, periodista i autor de diverses obres al voltant de la comunicació i la sociolingüística.

Quines conseqüències se’n deriven? Segons Mollà, el model escollit, sumat als pocs recursos amb què compta l’ens, va en contra de la petita i la mitjana empresa valenciana, en tant que la demanda és molt feble i l’audiovisual valencià, ressentit pel desmantellament d’RTVV, no pot fer múscul. A més, Mollà recorda que la part de la demanda més sucosa ha recaigut en empreses de fora del País Valencià, com és el cas dels dos magazins esmentats anteriorment. L’aterratge a À Punt de grans patums de comunicació com Lavinia o Secuoya, que s’han quedat amb el gruix de les franges horàries, revelen el perill de concentració empresarial en el tauler comunicatiu del nou canal. "El resultat és que la major part del benefici que podria generar la demanda de continguts de la televisió valenciana se’n va fora del país", diu Mollà.

En relació a aquesta concepció de quina és la funció del sector públic en l’àmbit econòmic, han sorgit també les primeres veus discordants en matèria laboral. Recentment, Comissions Obreres (CCOO) ha denunciat davant Inspecció de Treball incompliments en matèria retributiva i excessos de jornada i hores extres del personal tècnic. El sindicat reivindica, a més a més, l’homologació dels salaris del personal tècnic de la Corporació, que cobra 180 euros menys al mes, als del personal tècnic de la mercantil, que realitza les mateixes funcions.

Fet i fet, les ulleres de realitat augmentada sotmeses sobre l’arrencada d’À Punt dibuixen un horitzó de desafiaments de gran mida. D’entrada, la consagració del sistema comunicatiu valencià passa irreductiblement per ampliar segments de població en l’audiència i superar el minso abast actual que fa d’À Punt una televisió poc competitiva i més propera a l’autoconsum. Potser això es resol amb una major dotació de recursos que permeten invertir en qualitat, com ja s’ha demanat a les Corts, amb contundents negatives de bona part de l’espectre parlamentari. Però potser també s’hauran d’explorar nous grups de receptors, lluny de l’òrbita del folklore i millorant una plataforma multimèdia clau per al flirteig dels més joves amb el servei públic.

Al marge d’un model d’empresa que no ha satisfet amplis sectors, la irrupció dels nous mitjans públics també hauria d’afrontar la idea del futur d’aquest poble. Inventar una proposta de país, en paraules de Mollà. Un país desacomplexat que guanye reciprocitat amb la resta dels mitjans de l’àmbit lingüístic —circumstància no materialitzada malgrat les promeses de principi de legislatura— i que aposte per plataformes digitals integradores com Bon Dia TV —a la qual À Punt no s’ha afegit—, o, al contrari, un país que festeja amb programació especial el quarantè aniversari de la Constitució i "l’esperit de la transició" i que sopa la nit de Nadal amb el missatge de Sa Majestat Felip VI a les pantalles d’aquest món interconnectat.