Barricades muntades a l’alba, al campus de la UAB. Milers de bates blanques desfilant per Via Laietana. Els bombers, lluint casc i uniforme antifoc, assetjant les portes del Parlament i fins i tot rebent alguns cops de porra dels Mossos d’Esquadra... Barcelona (i Catalunya) ha enviat aquesta setmana ressonàncies seixanta-vuitistes. Sous les violons, la plage. Les portades dels diaris coincidien en donar la benvinguda a la «tardor calenta». I una part de la societat, sense dubte, s’ha mirat al mirall i s’ha tornat a veure lluitadora.

Tanmateix, la veu del carrer estava adormida? O és que cridava, però no l’escoltàvem? "Jo crec que els mitjans no han informat del descontentament social; o sigui, han fet la seva funció", dispara el periodista Guillem Martínez, audaç (i molt crític) radiografiador del momentum català. "Però les convocatòries venien de feia setmanes, es podria preveure en certa manera". La sociòloga Iolanda Fresnillo hi coincideix: "A la sanitat feia mesos que hi havia petites mobilitzacions, els estudiants cíclicament es mobilitzen, els i les professores associades venen denunciant fa temps la seva precarietat.."», apunta, abans d’afegir: "El que passa és que ara s’ha vist amb molta força degut a un gran encert: que hagin coincidit en la mateixa setmana, cosa que ha fet que es retroalimentessin, a més a més que coincideix amb el moment en què s’estan negociant els pressupostos".

"No s’han revertit les retallades"

Igualment, el politòleg Jordi Muñoz matisa que descriure aquesta setmana com a tardor calenta "és més aviat un tòpic periodístic" (que nomena el període de lluites entre els sindicats comunistes i la Democràcia Cristiana de la Itàlia de 1969). Però no li treu valor. "Les condicions estructurals ho expliquen: aquí hi ha hagut retallades molt fortes als treballadors públics. I ara que estem en situació de millora econòmica, la gent percep que no es reverteixen". I per què no s’han revertit? A parer de Muñoz, hi ha dos handicaps que limiten les possibilitats: "Per una banda, estem sotmeses a les normes de dèficit, que venen de la Comissió Europea. I per l’altra, no hi ha pressupostos, tots estan bloquejats: a Barcelona, a la Generalitat i a Madrid. I sense pressupostos, poca cosa pot fer qualsevol govern...".

De manera que les lluites han estat generalitzades: vaga del professorat als campus universitaris, vaga de l’Atenció Primària de salut, aturades del funcionariat de la Generalitat, manifestacions de bombers, instituts de Secundària aturats pels estudiants... Entre les llambordes, la platja. "Tots són sectors que han patit les retallades iniciades el 2010, amb govern de Convergència", apunta Manel Márquez, president del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT). "Bé, de fet, des de la Transició que els pressupostos sempre han estat controlats per Convergència", afegeix, tot apuntant a l’espai neoconvergent com a responsable polític de les mobilitzacions.

Posant la mirada al retrovisor, Márquez destaca que de l’època precrisi s’arriba a l’any 2008, "amb un cicle de mobilitzacions baix". I és que el mainstream de la societat està en línia amb les tesis que "tots som classe mitjana" i "vivim en el millor moment possible". "O sigui, molta gent confonia allò possible amb allò real", sosté Márquez. Però les retallades encetades pel llavors president Artur Mas fan viure un intens cicle de mobilitzacions socials entre el 2010 i el 2012.

Professors universitaris en la protesta d'aquesta setmana. EFE / TONI ALBIR.

Ha tapat el procés independentista les lluites socials?

El periodista Guillem Martínez pren el relleu d’aquesta línia de temps: "El que passa és que arriba 2014 i les manifestacions es tallen. Per una banda, perquè van sortir partits polítics nous com Podemos i això va generar un petit retorn de la confiança en la política. I per una altra, en el cas de Catalunya, les mobilitzacions es van aturar pel procés". Així de clar. De la mateixa línia que el periodista culpabilitza clarament el procés independentista com a botxí de les lluites socials, l’historiador Manel Márquez ho contextualitza d’una altra manera: "A parer meu, les mobilitzacions queden tallades perquè un sector de les classes populars, favorables al dret a decidir i de l’òrbita de partits com Esquerra i la CUP, veuen que la sortida a la crisi pot venir de la consecució d’una República". Si per a Martínez el procés ofega les lluites, per a Márquez diguem-ne que només les deixa hivernant.

Llavors, són incompatibles? Per tal que una guanyi, l’altra ha de morir? Per a la sociòloga Fresnillo, de cap manera. "Fa temps que molta gent defensa que l’única manera de fer República és conquerint drets, que les dues lluites es retroalimenten, que cal fer un Procés Constituent, que la sobirania política sense garantir una vida digna no ens porta enlloc", argumenta Fresnillo. Una línia, doncs, de defensa de totes les sobiranies (habitacional, energètica, alimentària, etc), i no només la sobirania nacional.

El politòleg Jordi Muñoz també creu que és compatible tenir el carrer tensionat amb les lluites socials, alhora que l’independentisme manté un alt grau de mobilització. "De fet, històricament han conviscut. El segle XX ha estat el de les lluites obreres i el de la lluita per l’autogovern", apunta Muñoz. "Les dues dimensions del conflicte s’alternen, en cicles curts de temps". I remata: "Qui pensi que una cosa ofega l’altra, crec que està equivocat".

Una altra derivada de les lluites socials i el Procés ha estat l’enfocament dels grans mitjans de comunicació en la cobertura de les vagues d’aquesta setmana, en alguns casos centrada a desgastar l’executiu de Quim Torra. Per això, el que durant el procés eren considerades per part de la premsa com algarades quasi de kale borroka, ara són manifestacions exemplars. Una de les veus que ho ha qüestionat és la de David Fernàndez, exdiputat de la CUP al Parlament, tot apuntant al doble criteri de l’establishment polític i periodístic espanyol a l’hora de descriure l’agitació social. "Bombers, estudiants, funció pública i salut també van aturar-se el 3 d'octubre en una històrica vaga general. Per a El País, kafkianament, ahir eren delinqüents i avui herois", apunta en una piulada.

Nadal i el judici als presos: el calendari no ajuda

I ara, quina és la perspectiva a curt termini? "Tan de bo les lluites guanyin encara més visibilitat", apunta la sociòloga Fresnillo, "però la veritat és que el calendari no va massa a favor d’augmentar l’espiral, ja que arriba final d’any, Nadal... I al gener, el judici als presos polítics coparà l’atenció mediàtica, tot i que no hauria de ser excloent una cosa de l’altra".

Guillem Martínez coincideix en què la cobertura mediàtica del judici taparà les lluites socials, tot i que a diferència de Fresnillo, passa la factura sencera al PDeCAT: "La dreta catalana, com el processisme, reajustarà el seu discurs ben aviat, amb el judici. I depèn com vagi, recuperaran la iniciativa propagandística. I ho faran bé, n’estic segur". Però Martínez no veu tan clar com anirà el decurs de l’any 2019. "Tot és surreal ara mateix a la política catalana, és imprevisible, més fràgil. O dit d’una altra manera: tot és molt líquid. Pot passar que un tema judicial derivi en un escàndol i deixi un escenari incalculable. Com la moció de censura a Rajoy i la investidura de Pedro Sánchez".

I entre la creença i el desig, una pinzellada que el sociòleg Ivan Miró, expert en Economia Social i vinculat a la llibreria santsenca La Ciutat Invisible, ha compartit a xarxes socials: "Els conflictes socials d'aquests dies expressen una necessitat de país: Cal un espai constituent i plural on democratitzar l'economia catalana, on diferents àmbits (els sindicats, les cooperatives, la petita i mitjana empresa) consensuïn polítiques econòmiques al servei del bé comú".

I que així esdevingui -veritablement- una "tardor calenta" com que la que sacsejà Itàlia, del Piamonte a Sicília, en aquell llunyà 1969 de les vagues a la Fiat, les estrenes del recentment finat Bertolucci i les discussions sobre com aconseguir el poder entre copes de vi chianti.