El turisme massiu ha tornat a Barcelona, i si bé encara no estem en les mateixes xifres que abans de la pandèmia, hi som a prop i això ha reactivat el malestar d’una ciutadania que durant dos anys havia recuperat carrers i places. El debat s’ha reobert: els moviments socials es mobilitzen pel decreixement turístic i l’Ajuntament vol reduir el nombre de creuers. Però, realment es pot limitar el turisme massiu a Barcelona?

Experts i empresaris difereixen en el diagnòstic de la situació però coincideixen en què, malgrat els discursos a l’inici de la crisi sanitària, el sector no s’ha reconvertit: "En pos de la recuperació estem veient un creixement encara més accelerat que abans", afirma Asunción Blanco, professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigadora del Grup de Turisme i dinàmiques socioterritorials. Els acadèmics que defensen el decreixement discrepen en les maneres en què es podria fer efectiu, però el consideren fonamental en el context d’emergència climàtica i crisi energètica: "Si no el planifiquem, ens acabarà arribant de cop i volta", adverteix Blanco.

El 2019 Barcelona marcava un rècord històric en allotjar-s’hi 12 milions de turistes, un 5% més que l’any anterior, i rebre més de 28 milions de visitants. "La pandèmia no ha canviat el paradigma, al contrari. Tornem al mateix i amb moltes més ganes de créixer i restablir la mateixa dinàmica", afirma Claudio Milano, antropòleg i professor a la UAB.

Un pacte d’Estat per superar els obstacles competencials

Més enllà dels propis impactes negatius del turisme assenyalats pels experts, entre els quals la contaminació dels creuers, la congestió i la privatització de l’espai públic, la precarització laboral, la mercantilització de l’habitatge i la pèrdua del comerç de proximitat, el perill de no afrontar un decreixement planificat és que s’acabi imposant forçosament: "Les incerteses actuals ens haurien d’alertar; no podem tornar a reproduir el mateix nivell de dependència del turisme", apunta Ernest Cañada, investigador postdoctoral de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i membre d’Alba Sud.

La regulació, i en última instància el decreixement, és un escenari plantejat fins i tot per tal de preservar la pròpia indústria: "S’han de posar mesures o ens arrisquem a matar la gallina dels ous d’or", emfatitza Blanco. Fins ara, algunes de les mesures adoptades pels poders públics -principalment, l’Ajuntament- s’han dirigit a redistribuir els visitants, ja sigui amb la desestacionalització o amb la promoció de zones fora del recorregut turístic. Cañada titlla d’"eufemismes" aquests discursos i sosté que "la massificació no es resol portant els turistes a més llocs", sinó que contribueix a aprofundir el procés de pèrdua de l’espai públic.

Per afrontar el decreixement turístic, però, caldria un "pacte social" o d’Estat, entre el conjunt de les institucions i també el propi sector, que permetés avançar en una planificació consensuada i amb mesures a llarg termini. "El decreixement no és una frenada ni és abolir el turisme. La qüestió és com es gestiona", puntualitza Blanco. Per tal d’arribar-hi caldria un acord entre l’administració local, incloent l’Ajuntament i l’àmbit metropolità, Generalitat i Estat per pensar mesures a llarg termini, incloent una diversificació econòmica per rebaixar la dependència del turisme: "Al sector li va la vida en això, però enlloc de veure-ho com una opció d’estabilitat, parlen d’estancament", lamenta la geògrafa.

Aquest pacte hauria de permetre treballar en tres línies: d’una banda, reduir el turisme en les zones més massificades, amb processos pactats i coordinats entre les diferents administracions; diversificar l’activitat econòmica de les parts més dependents del turisme; i també transformar el propi sector per adaptar-lo als reptes que planteja la crisi climàtica, potenciant els recorreguts curts i repensant els àmbits d’oci de la majoria de la població. "No podem plantejar mesures que només tinguin en compte les competències de l’administració", defensa Cañada.

Revertir el monocultiu turístic

Una de les principals qüestions, a hores d’ara, és la dependència econòmica que hi ha del sector turístic, que representa un 12% del PIB tant a Barcelona com a Catalunya. "S’hauria de canviar el model de ciutat perquè no hi hagi monocultiu turístic, que ha fet que ciutats com Barcelona siguin les que més han patit en pandèmia", apunta Milano.

D’altra banda, les vies que permetrien implementar un decreixement turístic de facto serien reduir la planta d’allotjament de la ciutat, restringir les vies d’accés, és a dir, limitar el transport aeri i marítim, i reduir la promoció internacional. Aquesta última és una reivindicació llargament reclamada per moviments com l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic però, tanmateix, a hores d’ara l’Ajuntament al·lega que ha diversificat la promoció per incloure zones menys visitades. "No s’hi pot destinar més diners públics quan ens està desposseint de la ciutat", afirma Cañada.

Reduir la planta d’allotjament o restringir les vies d’accés es plantegen, a hores d’ara, com un escenari complicat a nivell de competències i legislació, motiu pel qual els acadèmics aposten per pactes polítics que puguin superar aquestes limitacions.

Jordi Ficapal, director de la Càtedra de Turisme responsable i innovació de l’Institut Químic de Sarrià (IQS), considera el decreixement turístic "un concepte teòric" que no es pot aplicar amb l’ordenament jurídic actual, però sí que defensa que cal regular els impactes negatius del sector per evitar la "saturació" de la ciutat: "En el moment en què no hi ha vida de comunitat, perd interès turístic i això és un límit que s’ha d’evitar".

Destinar la taxa turística a millorar els serveis en els barris més tensionats, com el Gòtic o el Raval, així com un reforç de la convivència i l’ordre públic, són mesures proposades per l’expert. "Promoció turística també és millorar la vida dels veïns en zones turístiques", sosté.

L'Ajuntament, sota el mandat d’Ada Colau, aposta per decréixer en visitants però davant dels obstacles plantejats ha impulsat mesures per, almenys, trencar amb el creixement i regular el sector. En són un exemple la nova guia per regular els recorreguts dels grups turístics, el Pla especial urbanístic d'allotjaments turístics (PEUAT) o la moratòria hotelera.

Aquestes propostes són vistes, almenys parcialment, com a solucions massa a curt termini, tot i que han permès trencar en certa manera amb la dinàmica de creixement sostingut. "Les eines hi són però cal desenvolupar-les. Ara s’hi està passant per sobre, i així no podem continuar", assenyala Blanco.

D'altra banda, el sector també afronta problemes interns, com la manca de personal, especialment a la restauració, degut a les males condicions laborals. Posar-hi solució podria suposar una oportunitat per tal de revaloritzar-se com a "generador de riquesa i benestar" a ulls de la ciutadania, defensa Blanco.

El turisme de qualitat i els perills de pagar entrada

El debat que hi ha a Barcelona no és únic i ciutats com Venècia o Amsterdam també estan explorant les vies per reduir els impactes negatius del turisme. Són ciutats que estan impulsant polítiques concretes tot i que parcials. "No hi ha referents clars", reconeix Cañada. La ciutat holandesa ha prohibit els pisos turístics al centre i també ha reduït la promoció, mentre que a Venècia s’ha plantejat -tot i que no ha tirat endavant- que els turistes hagin de pagar per entrar-hi. "Es busca l’elitització com un mecanisme de control dels problemes que ha causat el sector", rebutja l’investigador.

Es tracta d’una mesura que a la llarga aprofundeix en la privatització de l’espai públic i que entronca directament amb les crítiques a l’anomenat "turisme de qualitat", defensat actualment per la indústria com a manera de minimitzar-ne els impactes negatius. "Atreure un turisme d’alt poder adquisitiu no garanteix que es redistribueixi millor", assenyala Cañada.

El director general del Gremi d'Hotels de Barcelona, Manel Casals, reconeix que la voluntat del sector és escollir i potenciar aquest tipus de turisme: "Volem un turisme de qualitat, que deixi diners", afirma. Casals emmarca el creixement en nombre de visitants en una tendència mundial i explica que ja s’ha produït un augment dels preus als hotels, en part degut a aquest objectiu i també per fer front a la inflació. En cas que això provoqui una elitització del turisme, defensa que no és negatiu: "No deixem de ser una indústria, i com a empresaris volem treure el màxim rendiment de les nostres inversions".

Els acadèmics alerten que aquesta elitització reverteix en un sobrecost, també, pel veïnat, a nivell de comerços i també d’habitatge, però Casals no ho comparteix. "El sector s'ha de regular. Hem de governar el turisme abans que ens governi a nosaltres", conclou l'antropòleg Claudio Milano.