El poeta, narrador i traductor Josep Piera, nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

El poeta, narrador, assagista, articulista i traductor Josep Piera (Beniopa, La Safor, 1947) ha estat distingit amb el 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural. L'entitat en destaca la seva extraordinària trajectòria literària, amb una defensa constant i persistent de la llengua catalana al País Valencià, des de la creació literària, la societat i l'escola. Piera pren el relleu de l'escriptora mallorquina Antònia Vicens. El Premi d'Honor està dotat amb 20.000 euros. 

Piera ha estat una veu poètica inconfusible i ha fet de la literatura la raó de la vida personal i col·lectiva, convertint el territori on ha viscut en un dels motius centrals de la seva obra. Així, ha fet de les muntanyes de la Safor, amb el Cingle Verd i la vall de la Drova, un escenari mític. Destaca, també, la seva veu poètica i la tasca com a traductor.

La seva vessant cívica a l'hora d'articular des del País Valencià el sistema literari català expliquen, en bona part, la seva trajectòria, així com les adaptacions i versions dels poetes araboandalusos, la traducció dels poetes italians i l'actualització i la difusió dels clàssics. Amb la seva militància i compromís amb la llengua, la literatura i el país, ha esdevingut una figura clau entre la Generació dels 70 i les posteriors.

Biògraf d'Ausiàs March

Piera ha donat una nova vida als poetes Ausiàs March i Teodor Llorente, biografiant-los i fent-los presents en recitals, en publicacions, i en projectes discogràfics. Com a poeta inicia les seves publicacions en català a principis dels anys 70, quan va ser seleccionat a l'antologia Carn fresca de joves poetes valencians, una antologia que va marcar un abans i un després en la creació, renovació i modernització de la poètica valenciana. Això va coincidir amb els inicis de la coneguda com a Generació dels 70, de la qual Josep Piera en serà un dels màxims representants.

En aquesta època també col·labora activament en la creació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), formant part del primer equip directriu juntament amb Josep Maria Castellet, Jaume Fuster, Josep Maria Llompart i Enric Valor, entre d'altres. També va participar activament en la represa del PEN Club català, del qual va ser-ne vicepresident pel País Valencià. Després d'ocupar una vocalia, del 1981 al 1985 va ser vicepresident pel País Valencià de l'AELC, i posteriorment ho va ser també del PEN català (1987-1995).

Alhora, va participar de la direcció dels Encontres d'Escriptors de la Mediterrània de principis dels 80 organitzats per l'Ajuntament de València. El curs 1985-86 va ser lector de català a l'Istituto Universitario Orientale de Napoli, a la càtedra del professor Giuseppe Grilli. D'aquesta experiència napolitana naixeria un dels seus llibres més celebrats, Un bellíssim cadàver barroc, publicat també en italià, i el qual la crítica el va considerar una aportació insòlita dins de la narrativa de viatges dedicada a la ciutat partenopea.

A la tornada de Nàpols se li agreujà una malaltia abans no diagnosticada que el mantingué ingressat durant més d'un any (1988) a l'hospital Francesc de Borja de Gandia. D'aquesta experiència publica Ací s'acaba tot, un viatge real i mental on la malaltia i la vella Europa, representada per l'illa de Sicília, en són protagonistes.

Un activista per la llengua

Activista incansable de la llengua i la literatura, va ser un dels fundadors de la revista literària Cairell a finals dels 70. Va participar en els actes i recitals poètics, tant en els territoris de llengua catalana com a l'estranger. Va col·laborar en revistes literàries –Èczema, L'espill i Caràcters- i en la premsa diària –Avui, El País, Levante-EMV-. Els seus llibres, tant en vers com en prosa, han estat guardonats amb alguns dels premis més importants, com l'Andròmina de novel·la, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla de narrativa, entre els més significatius.

En la seva trajectòria ha rebut premis com l'Andròmina de novel·la, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla de narrativa

El 1980 abandona el món educatiu per dedicar-se plenament a la literatura. Literàriament, els anys noranta del segle XX destaquen pels llibres motivats pel seu interès per la poesia àrab antiga i moderna, amb títols com El paradís de les paraules (1995), un assaig històric que converteix en protagonistes els poetes andalusins de la València islàmica (segles XI, XII i XIII), incorporant-los a la memòria culta dels valencians en concret i dels catalans en general.

Més tard publica diversos llibres dedicats a personalitats literàries i culturals del País Valencià. Piera ha cultivat la narrativa autobiogràfica i de viatges, inspirada en les experiències dels seus nombrosos viatges pel Mediterrani, amb llargues estades a Grècia, a Itàlia i al Marroc. A partir dels paisatges de la Drova, on estiuejava de petit i on es va instal·lar a partir de 1974, ha creat una prosa poètica capaç de convertir aquesta zona de la Safor en un indret simbòlic i literari. Ha fet diverses versions al català de poetes, destacant el clàssic àrab Ibn Khafaja d'Alzira, i l'italià Sandro Penna.

La seva primera i única novel·la, Rondalla del retorn (1977), va obtenir el Premi Andròmina dels Octubre, convertint-se en la primera que narrava a València la de la Guerra Civil vista des de la perifèria. Els seus llibres, a partir d'aquest moment, es mouran entre el relat intimista i les memòries personals per tal d'escriure i descriure viatges i paisatges mediterranis al mateix temps que exploren la natura de l'ésser humà.

La seva obra, en prosa i en vers, ha estat traduïda al castellà, l'anglès, el francès i l'italià, entre altres idiomes, i la seva poesia ha aparegut versionada en antologies col·lectives diverses. L'any 1991 se li atorga la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva aportació com a director de l'Any del Tirant. El 2005 és nomenat membre numerari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El 2010 és honorat com a fill predilecte de Gandia, la seva ciutat, i el 2013 la seva trajectòria va ser reconeguda amb el Premi Abril d'Acció Cívica Valenciana. Posteriorment, ha rebut el premi Lletraferit (2020) i l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana; també el Premi a la Creació Literària de les Universitats Públiques Valencianes (2021); i el premi Lluís Guarner.