L'anunci d'una injecció de 482,4 milions procedents dels fons europeus per reforçar l'atenció domiciliària de dependents, juntament amb la inclusió en els Pressupostos Generals de l'Estat d'una partida de 566,39 per a desembussar el sistema d'Atenció a la Dependència i amb el compromís del Govern espanyol amb els agents socials per aportar 1.200 més en els pròxims dos anys situen al sistema davant el repte d'encaminar-se a la seva majoria d'edat estenent la cobertura a tots els afectats per una "pèrdua d'autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial", ja sigui "per raons derivades de l'edat, la malaltia o la discapacitat", que "precisen de l'atenció d'una altra o altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida diària", que és com defineix al dependent la llei aprovada el 2006.

Uns 15 anys després, al sistema atén més d'un milió de persones al mateix temps que manté a més de 370.000 en uns llimbs en els quals no cobren la prestació assignada o esperen a ser reconeguts, uns llimbs en els quals moren més de 30.000 persones grans cada any (més de 55.000 amb la pandèmia) mentre els desajustaments del sistema porten més d'una dècada generant un macabre negoci multimilionari als mateixos governs centrals que ho han infradotat i, amb això, obligant a les comunitats autònomes a fer un esforç econòmic tan desmesurat com insuficient.

Les aportacions econòmiques comencen a deixar a les administracions sense coartades amb les que argumentar l'abandó del sistema d'Atenció a la Dependència, per al qual diversos experts consultats per Públic proposen una sèrie d'ajustos que permetrien millorar el seu funcionament i acostar-lo als seus objectius.

"És un sistema amb molts pegats des del principi. Va néixer amb una bona intenció, però va patir molt amb la crisi anterior, quan s'estava implementant, i no s'acaba de normalitzar", assenyala Sergi Jiménez, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra i col·laborador de Fedea (Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada), entitat que manté un Observatori de la Dependència. Encara que, afegeix, "el sistema té 13 anys i ofereix marge de millora. Cal aprendre i consolidar-ho. El de les pensions té un segle i li continuem donant voltes...".

Un diagnòstic del sistema

"És necessari disposar d'un cens de residències i d'un estudi complet del sistema, una cosa per a la qual poden utilitzar-se fons europeus", indica Agustín Reoyo, adjunt a la Secretaria de Polítiques Socials i Moviments Socials de CCOO, qui assenyala com a punts clau a abordar després d'aquest diagnòstic l'eliminació de la llista d'espera i la millora i la professionalització de l'atenció, quelcom que requereix actuar sobre la qualitat de l'ocupació.

Al finals de l'any passat, i segons l'últim dictamen de l'Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, el sistema atenia 1.124.230 dependents mentre 232.243 es trobaven als llimbs de tenir reconeguda alguna prestació que no reben i uns altres 141.556 estaven pendents de ser reconeguts i/o classificats.

Aclarir les normes

Jiménez, per part seva, posa l'accent en la falta de claredat del sistema. "Cal deixar clar què es finança, a qui, de quina manera i amb quina prioritat. Consignar diners com a almoina en els Pressupostos no sembla un sistema adequat", anota, mentre reclama una norma que, a més d'establir un catàleg de serveis, buidi els dubtes sobre les fonts de finançament del sistema i del seu funcionament: "Cal saber com s'organitza, què es permet i com es corregeixen els errors que sorgeixen. La dependència no és un regal, és un dret; i, com a accés a un servei, comporta algunes obligacions".

Aquesta depuració de drets i deures hauria de ser, en qualsevol cas, bidireccional. "S'ha d'aclarir les obligacions dels dependents i de les seves famílies, però també les de les administracions", afegeix.

Aclarir el finançament i materialitzar-lo

L'Administració estatal va acumular una retallada de 6.321 milions d'euros entre 2012 i 2020, segons una estimació de les Directores i Gerents de Serveis Socials que inclou "la supressió del nivell acordat, la reducció del nivell mínim i la supressió de les cotitzacions de les cuidadores familiars", mentre que "la disminució del finançament a les comunitats autònomes en aquest període "suposa ja una xifra acumulada de 4.070 milions d'euros de quebrant per a les arques autonòmiques". Les primeres l'any passat, el 81% dels fons que va rebre el sistema, quan la llei estableix una participació del 50% amb l'altra meitat a canvi de l'Estat.

Les conseqüències d'aquest desori financer les paga l'usuari, ja que la quantia de les prestacions per cures de parents des de 2012 suma 2.190 milions en ajudes econòmiques que les famílies "han deixat de percebre", xifra a la qual se sumen uns altres 1.880 que han suportat "les persones usuàries en forma de copagament regulat".

Les aportacions aprovades i compromeses pel Govern estatal "permeten superar les retallades iniciades el 2012 i incrementar el finançament en 200 milions anuals", apunta José Manuel Ramírez, qui, no obstant això, adverteix que "la lentitud amb la qual avança la injecció econòmica és de tal magnitud que encara no s'evidencia que existeix aquesta injecció" malgrat que, almenys sobre el paper, va començar amb l'inici d'any i l'entrada en vigor dels Pressupostos Generals de l'Estat.

El marasme administratiu

La durada mitjana de tramitació d'un expedient de dependència arriba als 430 dies, un termini que duplica amb escreix el de 180 que estableix la llei i al qual només s'acosten Castella i Lleó, Euskadi, Navarra i les ciutats de Ceuta i Melilla. Per contra, a Andalusia, Astúries, Canàries i Extremadura depassen els 18 mesos.

I, sovint, els dependents moren mentre transcorren aquests absurds períodes de tramitació, als quals s'afegeixen els posteriors d'espera per rebre les prestacions o els serveis que els són assignats. Un total de 55.487 persones van morir l'any passat en una d'aquestes situacions.

"És necessari eliminar els llimbs de la dependència, que és un símptoma que el sistema no va amb les necessitats de la població", assenyala Jiménez, mentre Ramírez destaca que "el forat fonamental és la llista d'espera pels procediments administratius, d'una complexitat que no es compadeix amb la situació real".

Canviar de jurisdicció els conflictes

Reoyo advoca per traslladar a la jurisdicció social la resolució dels conflictes que puguin sorgir en matèria de dependència, que ara es dirimeixen en la contenciós-administrativa quan es produeixen entre l'usuari i el sistema i en la civil o la penal quan es donen entre aquest i els seus cuidadors. "La jurisdicció social és més àgil. Això evitaria que a vegades qui reclama es quedi en el camí", explica.

Professionalitzar les cures per crear ocupació i viceversa

L'ocupació en el sector de les cures és precari i sovint passatgera. I això és una cosa que pressiona a la baixa en la qualitat del servei que reben els dependents.

L'últim informe de l'Observatori de la Dependència de Fedea, tancat amb dades de 2019, descriu un sector amb "una certa consolidació" al voltant dels 584.000 treballadors (inclou els de residències i els d'assistència domiciliària) i en el qual l'ocupació fixa va començar a caure amb el començament de les retallades el 2012 per situar-se fa any i mig en el 68%, la fracció "més baixa de tot el període".

"L'estructura de l'ocupació està canviant" des de llavors, indica l'informe, ja que el de caràcter indefinit "no ha deixat de caure" mentre el temporal i el parcial "segueixen en una senda ascendent". "El grau de feminització, després d'un cert creixement durant la crisi, ha tornat als seus nivells inicials, entorn del 79,5%", afegeix.

"Cal buscar la professionalització de la gent que atén els dependents, que no siguin treballs puntuals, eventuals i amb jornades parcials, ja que això permetrà millorar la qualitat de l'atenció", indica Reoyo, que coincideix en l'apreciació amb Ramírez i amb Jiménez.

Aquest últim anota que l'atenció als dependents "és un sector amb molt de potencial de creixement de l'ocupació i que té avantatges col·laterals com alliberar els familiars. Prestar-ho bé genera sinergies i externalitats. Apareixen oportunitats en les dues direccions, ja que té efectes sobre l'ocupació i sobre l'ocupabilitat dels familiars que ara es dediquen a les cures".

Definir els formats

Tots els models de prestació de cures als dependents ofereixen possibilitats, encara que a l'Estat espanyol segueix sense haver-hi un catàleg que els defineixi, prioritzi i/o combini, una tasca que continua cridanerament pendent, sobre la taula, en un país en el qual, segons les Projeccions de Població de l'INE (Institut Nacional d'Estadística), a finals d'aquesta dècada viuran 8,2 milions de majors de 70 anys que suposaran més de la sisena part del cens, uns registres que vint anys després s'elevaran a 12,5 i a la quarta part.

Mentre això va passant, el sistema d'atenció a la dependència segueix sense desenvolupar figures com la de l'assistent personal ni quasi indagar en uns altres com el de l'habitatge compartit per a majors que no requereixen assistència.

"La teleassistència ha de ser un dret subjectiu, i no només un mitjà d'alarma, sinó una via de contacte i de desenvolupament d'altres figures d'assistència més avançada", assenyala Reoyo, mentre Ramírez recorda que "el 85% de les persones prefereix continuar vivint a casa sev", quelcom que convida a "reforçar l'ajuda a domicili i la teleassistència, i a implementar la robòtica i l'habitatge intel·ligent".

Aquests horitzons es perfilen des d'un present en el qual "només en les residències, amb la Covid, s'ha retrocedit a nivells de setembre de 2017. Tenim les mateixes places ocupades que fa quatre anys", anota Ramírez, president de l'Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, que afegeix que "no s'ha pogut posar gent nova i hi ha 96.000 grans dependents i dependents severs en llista d'espera".

En quin model fixar-se?

Cap dels tres experts consultats ho té clar, encara que sí que coincideixen a apostar per un canvi en la concepció dels geriàtrics. "Cal mirar als països europeus per entendre que són centres de convivència on els usuaris són atesos pel metge del centre de salut", explica Ramírez, que considera que a l'Estat espanyol "hem creat un sistema de residències molt sociosanitari i molt infantilizador". "Les residències no poden ser aparcaderos de crònics".

De fet, la majoria dels països europeus que poden considerar-se capdavanters en aquesta matèria, com Suècia i Finlàndia, estan virant d'un sistema basat en les residències a un altre més centrat en l'atenció domiciliària. Uns altres, com Holanda, aposten per un ampli catàleg de serveis, molt personalitzat, mentre que a Espanya una implementació així no passaria de quimera abans que pugui consolidar-se el finançament del sistema.

En qualsevol cas, coincideixen també en la necessitat d'adequar els formats a la realitat local. "Cal adaptar-se a les característiques socials del país –indica Reoyo–. Cada vegada la dona i els fills tenen un menor paper de cuidadors, que és una cosa que està canviant cap a la cura en la parella que va envellint, i hem d'adaptar-nos. Quin és el millor sistema? El que millor s'adapta a la nostra societat, pel clima, per l'estructura familiar, pels costums".