Entrevista a Roger Pelàez"Pertanyo a una franja de gent que no ens podem permetre res, ni estar malalts del cap"

A aquestes alçades Roger Pelàez (La Roca del Vallès, 1972) no és ben bé un desconegut. Diu que no té "un seguici de fans a qui els importi el més mínim" el que opina, però a les seves espatlles –que també carreguen amb el pes de diversos projectes musicals i un dels programes radiofònics més antics de Catalunya, Màximum Clatellot, a Radio Pica– té uns quants llibres d'humor gràfic publicats. El darrer, Ejaculant diarrea (Males Herbes) , és un recull de les vinyetes que acompanyen el programa de mà que s'entrega abans del seu espectacle a l’Antic Teatre. Pelàez és molt difícil d'aturar un cop comença a parlar, però no fer-ho segurament és també millor que fer-ho (si l'espai ho permet).

No sé si ho sabies, però durant una temporada començava les entrevistes preguntant 'Saps qui és Roger Pelàez?' i, després d'escoltar la seva resposta (perquè no s'esperaven que aquesta fos la primera pregunta), citava una frase teva sobre actualitat política. I sempre en trobava una que veien molt encertada.

Bé, la veritat és que durant una temporada vam estar jugant a un joc que es tractava de veure qui citava més vegades l'altre en qualsevol article, entrevista, xistet o tira que publiquéssim. Era un joc ben divertit perquè ni l'un ni l'altre som persones gens famoses, ni som referent de ningú, ni tenim un seguici de fans a qui els importi el més mínim el què opinem sobre una cosa o sobre l'altra. Era un exercici de pelacanyisme i autobombo i, a la vegada, com que no som res ni ningú, ens podíem fer dir el que volguéssim perquè la gent deuria pensar: "Quina idea més estrambòtica, no m'estranya que a aquest paio no el conegui". A la vegada, era una parodia de tots aquests famosets de pa sucat amb oli que es passen el dia citant-se els uns als altres per conformar una mena de “sistema de penya guai a tenir en compte”. 

No recordo qui va guanyar, en tot cas i com diu el meu bon amic i periodista Àngel Ferrero: "L'important no és el guany ni el recorregut, l'important és no quedar-te sense dents pel camí". I és més que cert perquè arreglar-se els pinyos acaba sent sempre una ruïna. Suposo que sempre trobaries alguna frase meva encertada per allò que diu el refrany de "tantes en diu el boig que sempre n'encerta alguna".

Què és aquest llibre d''Ejaculant diarrea', editat per les Males Herbes?

És un recull dels xistets que hi ha al fanzine DELENDA EST BARCINO. Que és el programa de mà que donem a la gent que ve a veure el xou d'Ejaculant diarrea que mensualment fem a l'Antic Teatre amb el bo d'en Vidal Soler a la guitarrinxi. Hem fet unes 75 funcions, més o menys a deu per any. Cada fanzine porta com deu o dotze acudits, imagina't! No hem publicat ni la meitat dels acudits que hi ha! Vam fer la tria amb en Ramon Mas de les Males Herbes, ara un ell, ara un jo. Jo triava els més "intel·lectuals", per dir-ho d'alguna manera i ell triava els de polles i merda perquè, al cap i a la fi, és ell qui paga l'edició i el que vol és vendre'n. I sap millor que jo el què ven i el què no.

Per a la gent que no conegui el teu espectacle, en pots fer cinc cèntims?

[A l'espectacle] surto encabronat i començo a vociferar i la veritat és que ni m'escolto

Bàsicament surto allà encabronat i començo a vociferar i la veritat és que ni m'escolto. No sé ni què dic. Als cinc minuts ja he perdut el fil. Parlo dels llibres que he llegit, faig teories rotllo Mark Fisher de mercadillo, insulto tothom i, quan sembla que la cosa ja no dona per més, canto cançons inspirades en els antics cabarets i els antics espectacles tronats de varietés. A vegades també faig bibliomància, què és una ciència endevinatòria en la qual parles amb els morts a través dels llibres. A vegades surt bé i a vegades no hi ha qui entengui res. Però la gent sempre surt contenta perquè interiorment es diu: "Em pensava que era la persona més idiota de la terra però aquest paio em supera de llarg!". I així se'n van a dormir tranquils. I no emprenyen durant una estona.

Et consideres underground? Es pot seguir parlant d'underground o contracultura avui dia, quan ja tot circula mediatitzat per les xarxes socials?

Quan a en Jordi García li preguntaven si la revista Illacrua, en la qual vaig tenir la gran sort de col·laborar, era una revista "alternativa" ell sempre contestava "Illacrua és una revista minoritària". Et responc exactament el mateix, no faig un humor subterrani que complementa l'humor establert per dalt o per sota. Ni faig res que estigui pensat com a antagonista de l'humor que ofereixen totes les cadenes de televisions i de ràdio. Senzillament, faig un humor que, pel que sigui, arriba només a una minoria de gent. Pot ser perquè no tingui aspiracions socioculturals, pot ser perquè no se'm doni gens bé el tema de l'automàrqueting, perquè no crec en el meu suposat talent o, senzillament, perquè no en tinc gens.  

Faig un humor que, pel que sigui, arriba només a una minoria de gent

A vegades em sembla que tot el que s'anomena contracultura o underground només són els marges de la cultura oficial però em temo que, moltes vegades, aquests marges formen més part de la cultura oficial del que ells mateixos es pensen. Perquè una cultura oficial també implica sempre uns marges oficials. Pot ser que jo formi part o tingui un peu en aquest marge oficial. Potser preferiria no tenir-li, però és clar, com tothom, fas coses i esperes que hi hagi ni que sigui una mínima esperança d'arribar a gent més o menys com tu. I no sé, encara que pensi que el que penso jo és pensament absolutament majoritari, la gent no sol dir aquestes coses. No entenc per què.

El tema xarxes socials la veritat és que no tinc ni idea, està a petar de coses i propostes interessantíssimes. No sé a quin nivell de cultura pertanyen. Deu haver-hi de tot, com a tot arreu. (Riu.) Cap parrafada pretesament profunda sense la seva cunyadada final!

Quins autors t'han influït més? Parlo no ja no només de còmic, sinó en general, perquè a l'espectacle es barreja còmic, literatura, teatre i música, una mica, si em permets la pedanteria, com el 'kabarett' alemany dels anys trenta (no confondre amb el cabaret!).

A mi em feia molta gràcia unes columnes que sortien al primer Makoki rotllo "Pepe El Yogui" , crec que les deuria escriure o en Borrallo o en Mediavilla. Durant anys me les sabia de memòria i amb amics encara les recordem sovint, són el nostre catecisme. Vallés, Martí, Gallardo, Nazario, Pàmies... Tota l'edat d'or del tebeo anticultural. També m'han influenciat molt tots els autors del TMEO: Ata, Simónides, Álvarez Rabo, Abarrots, Piñata, Furrillo, Entrialgo... O d'humor en català, Manel Fontdevila, Apa, Xavier Nogués, Xots i Matauró, Lluïsot, Núria Pompeia... Em fan molta gràcia alguns escriptors russos, Ilf i Petrov, Zóschenko, Kharms, Berbèrova, Gògol, els germans Strugatsky, Dovlàtov... També m'interessa molt el cabaret, sobretot la cosa aquesta expressionista rotllo macabre i desagradós. Kurt Weill, Karl Valentin, els dadaistes, Rodolf Sirera, Maria Aurèlia Campmany, Nikolai Erdman... 

Una cultura oficial també implica sempre uns marges oficials

No sé, la veritat és que m'interessa tot això, inclús els artistes de la Bodega Bohemia, tot de coses tronades i decadents. Però que des d'aquesta estètica una mica fora de lloc, es permeten dir moltes coses que a altres llocs amb més pressupost i amb més recursos doncs no diuen. Potser és el preu a pagar per tenir més pressupost i més recursos, no ho sé. Sincerament mira, faig un xou en el qual em diverteixo. La gent em diu "no es tan el que guanyes de les entrades com el que t'estalvies en psiquiatres!" i és veritat, perquè pertanyo a una franja de gent que no ens podem permetre els psiquiatres. No ens podem permetre ni estar malalts del cap. No ens podem permetre res.

La segona part de la pregunta és d'on treus l'energia per haver fet i seguir fent tot això...

La veritat és que no ho sé. En realitat no tinc tanta energia. Plego de currar i moltes tardes estic tirat damunt l'estora i no tinc forces ni per obrir un llibre. No sé si és la dieta de Phoskitos i carn clembuterolitzada, o que l'aire de la comarca és un dels més contaminats d'Europa però, en general, sempre estic cansat. Cansat corporalment i cansat de mi mateix. És curiós perquè quan ets jove i tens la capacitat per dormir 48 hores seguides el que vols és estar sempre despert i quan ets un iaio podrit i el que voldries precisament és estar el mínim d'estona despert possible ja no tens la capacitat de fer clapades XXXL. Per això els dic a les meves filles: "No aneu a l'escola, no aneu a treballar, quedeu-vos clapant-la ara que podeu! Si no, als 65 anys us en penedireu!" : Elles no em foten ni cas. Es pensen que jugo a algun joc de psicologia inversa dels meus.

T'han intentat encaixar en la categoria de "monologuista". T'hi sents còmode? No hi ha massa monologuistes ara mateix?

[Riu]. M'han intentat encaixar a la categoria de "monologuista"? No ho sé, la veritat. Jo crec que el que faig no són exactament monòlegs. No m'escric un guió ni me l'aprenc, no porto una llibreta amb diferents gags que puc anar triant, encara que porto la llibreteta, però entre que no m'hi guipo i no em deixo ni espai per mirar-la, no em serveix massa de res. No estic dient que em consideri millor que la gent que fa això, compte, el que vull dir és que no faig exactament el mateix. No sé si m'hi sento còmode, en general no perquè ara està molt de moda i la penya diu "Tu fas Està nap?" i jo dic "Jo què sé el què faig! Et penses que no tinc altra feina que dedicar-me a saber què faig?". 

De la cultura no en visc, no en trec ni per les ortodòncies

Vaig començar a fer un espectacle que es deia "Roger Pelàez canta SAU" a Robadors 23 deu fer com 15 anys o així. Diria que no hi havia ningú enlloc que fes res semblant i menys, en català. A més, cantava sense acompanyament musical, cosa que feia de veure el xou encara més una experiència propera a la mort. Ho vam deixar de fer perquè les 15 o 20 persones que venien van deixar de venir. Ara tocaria dir allò de "allà vaig aprendre molt" però si t'he de ser sincer, allà no hi vaig aprendre res. M'ho vaig passar molt bé, això per descomptat. L'Ali cobrava entrada i en Joan ens servia roms a mi i a la mànager fins que quèiem rodons. Tornàvem tant borratxos a casa que anàvem amb el cotxe a 15 per hora. Un cop ens van posar una multa per anar tan lents.

Una de les teves dianes preferides és el món de la cultura i l'espectacle. Vist des de dintre, el seu estat és pitjor del que intuïm els que ho veiem des de fora?

Bé, jo no em considero una persona de dintre del món de la cultura, eh? Vull dir, no només no en visc, és que no en trec ni per les ortodòncies. Però vaja, parafrasejant el meu amic i ídol Àngel Ferrero podria dir: "Són tots uns fills del grandíssim ministre! Podria escriure un capítol sencer d'un llibre parlant del tema".

"Roger Pelàez parla sempre com si faltessin 20 segons perquè l'afussellessin", ha dit de tu Joan Ferrús. La veritat és que no et mossegues la llengua a l'hora de donar noms i cognoms. T'ha afectat en la teva trajectòria professional?

No, home, no. Si jo soc conserge d'una escola! A ningú li importa el que digui o el que pensi.

Una altra diana: els polítics. A tort i dret. I prou més a l'esquerra que alguns dels teus col·legues professionals. Creus que no s'atreveixen a anar més lluny en la crítica a l'esquerra institucional(itzada)?

Mmm, el cas és que de la dreta no cal que en parli perquè no només no m'importa gens si no que, a sobre, em fot un fàstic fantàstic. Em fa gràcia com molta gent de centre o ex-socialdemòcrata han acceptat el marc mental de l'extrema dreta i es passen el dia parlant de que ens estan envaint els africans, que esmolen catanes als soterranis, que cal fer-se una assegurança privada i portar la canalla a escoles de l'Opus. Tot això amanit amb una política de concessió total a exterioritzar serveis públics per regalar-los a fundacions que són entitats parabancàries o als Florentinos Pérez de torn. 

Una opinió socialdemòcrata que fa 50 anys era una merda normal i corrent avui en dia sembla una crida fanàtica a les armes i a l'ecoterrorisme

També et vull dir una cosa, que, al final, tot aquest impàs de l'espectre polític cap a l'extrema dreta no l'han fet perquè la gent ens prenguem els de centre o els liberals humanitaris com a moderats. Tothom sap que aquesta gentussa pensa i fa exactament el mateix que l'extrema dreta. Tota aquesta esllavissada de l’arc cap al feixisme l'han fet perquè una opinió socialdemòcrata que fa 50 anys era una merda normal i corrent avui en dia sembli una crida fanàtica a les armes i a l'ecoterrorisme. Ho han fet per aïllar i criminalitzar el discurs d'esquerra. Per prohibir-lo i convertir-lo en una quimera dement. Quan, en realitat, el discurs que és una merda esquizo-paranoide és el dels racistes i feixistes. Que campa amb normalitat per tots els mitjans.

Et veus algun dia en algun espai amb més audiència, a la ràdio o a la tele, com el salt que han fet altres?

La veritat és que no. A mi m'agrada viure en pau. M'agradaria més no currar. Però per no currar has de treballar molt. I currar no m'interessa.

Vull repetir-te una pregunta que et va fer Oriol Amat per a 'BCore' anys enrere perquè potser ara la resposta és diferent: "Per molt que no en facis ostentació en les coses que fas, ets un dels tios més llegits que conec (encara que no segueixis el cànon universitari perquè, com tothom sap, no has trepitjat un campus en ta vida) i tot i així dones molta importància als acudits dolents, la escatologia i l’humor barroer en general. Això et surt així de natural o és algun tipus de reacció contra alguna cosa?"

Ser deixeble de l'humor idiota, enmig de tan espavilat i saberut, sempre ho he tingut per una cosa bastant revolucionaria

Que bo i necessari el gran Uri Amat! Que trist no poder-lo llegir habitualment en alguna tribuna d'opinió o merda per l'estil. En fi, et contestaré exactament el que li vaig contestar a ell aquell dia, o sigui, potser es una reacció contra cert recatament i estiramenta moral de la qual també en soc fill. Però a casa mai ningú s’ha escandalitzat per cap acudit groller ni de mal gust. Potser més que reacció sigui fruït només d’una tradició, doncs. En tot cas, ser deixeble de l'humor idiota, enmig de tan espavilat i saberut, sempre ho he tingut per una cosa bastant revolucionaria. Així ho procuro.

De què no faries mai un acudit?

No faria mai un acudit sobre una opressió i que fes riure als opressors

Val, jo faria un acudit sobre totes les coses que em passen i que passen a la gent del meu voltant. No és que el faria, és que la gent del meu voltant sap que ho faig encara que poques vegades els fa ni mica de gràcia. El que no faria mai és un acudit, posem per cas, sobre un abús i que fes gràcia als abusadors. No faria mai un acudit sobre una opressió i que fes riure als opressors i no faria mai un acudit sobre repressió que fes riure a un madero de merda. Això és el que intento i aquesta és la meva guerra. La meva i la de la meva gent. A la qual pertanyo.