Joan Subirats (Barcelona, 1951) és ministre d'Universitats des del mes de desembre passat després de la renúncia de Manuel Castells. Ara, la seva cartera enfronta els tràmits parlamentaris per aprovar la LOSU, la gran llei per a les universitats en què aquest ministeri ha treballat durant tota la legislatura.

Va entrar al càrrec a meitat de legislatura. Quines lliçons ha tret durant aquests mesos?

Després de tota la vida dedicant-me a la ciència política i a l'anàlisi de les institucions, passar de la teoria a la pràctica implica que el canvi d'escala és molt important. No tant per la pressió directa de relació amb la gent, sinó per la dimensió que té qualsevol cosa que fas.

Entre les coses que m'han sorprès hi ha el curt termini dels debats. Està instal·lada una lògica de molt a curt termini que impedeix que s'abordin els temes més estratègics i més difícils. Una mica aquesta frase "del llarg termini en política és el cap de setmana". Un segon element seria la significació molt forta que l'espai mediàtic té en la pròpia configuració de la política. Independentment que tu tinguis raó o no, no hi ha una vara de mesurar i són els mitjans de comunicació i les xarxes allò que t'està indicant que està passant.

La llei d'universitats està a punt del tràmit parlamentari per aprovar-la per canviar-la després de 20 anys. Com definiria la LOSU? Continuista? Rupturista?

Jo no la definiria com a continuista, en el sentit que em sembla precisament que una de les virtuts que pretén és evitar els problemes actuals, que és treballar el 2022 amb lleis fetes fa 21 anys. L'anterior llei no aborda gaires aspectes nous que tenim. En aquests anys, tot s'ha fet molt més heterogeni, hi ha universitats de molts tipus, no només les públiques i les privades, sinó que s'han consolidat les universitats que es van forjar i crear a finals del segle XX. A més, la política europea, que abans li dèiem política internacional, ara l'hem d'anomenar política interior. Fa 20 anys no sabíem ni què era la ciència oberta i la ciència ciutadana i avui formen part de l'escenari.

També som molt conscients que hem de compensar dues coses que no han quedat resoltes: la qualitat de l'educació universitària i la docència i la transferència d'aquesta investigació cap a la societat. Tot això sense parlar del que significa el canvi digital, les xarxes, el funcionament de les universitats durant la pandèmia... És a dir, hi ha moltíssims elements pels quals crec que anomenar la llei continuista és un mal descriptor.

A 'Público', el professor Miguel Andrés Llamas va escriure un article d'opinió en què analitzava la llei. Hi havia aspectes molt durs en la seva anàlisi: "La llei no conté elements substantius de dignificació salarial", "la carrera acadèmica seguirà marcada per la temporalitat" i fins i tot deia que la llei té un "caire neoliberal".

El vaig llegir al seu moment. Crec que els comentaris estaven fets força abans del redactat final de la llei. Pel que fa a la precarietat, passarem a contracte indefinit tots els professors associats, crec que és molt important. Hem de recordar que hi havia moltes universitats que tenien una quantitat enorme d'associats o d'altres figures de caràcter temporal i precari, aleshores hem establert seguint les directrius de la Unió Europea i de les demandes que ens fan per millorar la situació de mercat laboral. Pel que fa a la temporalitat, en deu anys una persona que inicia els seus estudis de doctorat es podrà estabilitzar a la universitat quan fins ara eren 20 anys.

Hem fet una cosa que no s'havia fet els darrers 20 anys, que és constituir la mesa de negociació sindical per fer un nou estatut de personal docent investigador que fixarà les condicions salarials i de treball. Per tant, és difícil pensar que aquesta llei pot ser "neoliberal" si tenim en compte que el que fa és consolidar drets. 

L'epicentre dels comentaris al voltant de la llei és que pretén augmentar la inversió a les universitats fins a l'1% del PIB. Page, president de Castella-la Manxa, ha dit que si això passa fins i tot no descarta acudir al Tribunal Constitucional.

Hi ha un acord a la LOMLOE, que ja està provada, i fixa que el 5% del PIB s'ha de dedicar a educació. I també hi ha un acord que d'aquest 5%, l'1% s'ha de dedicar a educació superior. La Llei de Ciència que ha entrat en vigor fa poc fixa l'1,25% del PIB per a inversió en ciència, per tant no ens estem inventant una norma ni ens traiem del barret de copa quelcom estrany. Ens situa a l'escala mitjana de la despesa mitjana a Europa.

Hi ha un problema general de finançament autonòmic, tampoc és que jo descobreixi res nou. L'Estat no finança directament les universitats, per tant, no hi ha un finançament finalista, sinó que allò que fa l'Estat és, en les transferències generals dels serveis que presta les comunitats autònomes, transferir uns fons i són les comunitats les que decideixen quina part d'aquests fons dedicaran a universitats. Hi ha comunitats que per decisió pròpia són molt a prop d'aquest percentatge a què aspirem i es nota en el funcionament.

Hem dit en una disposició addicional que, en un termini d'un any, les comunitats autònomes s'han de reunir amb l'Estat per fixar els criteris per avançar en aquesta línia. És perfectament raonable que la comunitat autònoma digui, fixem-nos objectius concrets. Hem de ser conscients que aquest és un sistema en què les autonomues tenen les seves pròpies competències i les han d'assumir. He visitat 25 universitats personalment a Espanya i no he tingut la sensació que sigui un problema generalitzat.

Canviant de tema, ara que s'acaba de celebrar la Diada a Catalunya, hi ha avenços amb la taula de negociació entre el Govern de Catalunya i la Moncloa?

És un tema que porta directament el president del Govern [espanyol] i per tant el que em consta és que hi ha hagut avenços i que s'ha tornat a activar la taula amb el Govern de la Generalitat i que està pendent la fixació d'una nova reunió d'aquesta taula. Les declaracions que hi ha hagut en relació amb aquesta nova reunió apunten a la necessitat de recuperar el diàleg i de cercar elements que recondueixin una situació que ha tingut una lògica molt judicial i judicialitzant cap a un àmbit més polític.

Quin paper hi poden jugar els Comuns en aquest nou temps polític? Hi ha banderes clàssiques del seu espai polític com ara la transició energètica o la justícia social, que són els grans temes del moment.

Sí, jo crec que en aquest moment les posicions que han anat adoptant els Comuns en relació amb els grans temes d'aquest nou segle coincideixen molt amb les preocupacions generals.

L'altre gran tema també que els Comuns han destacat és el paper dels governs locals i del municipalisme. Ara amb les eleccions properes de maig del 2023 tornarem a tenir un debat també molt important sobre quin és el paper de les ciutats i del municipalisme en aquests grans temes. Jo crec que els Comuns formen part d'una esfera política en la qual, Unidas Podemos estpa actuant, on Yolanda Díaz està avançant amb Sumar i per tant amb la idea de contribuir i d'ajudar que aquest espai pugui consolidar-se i contribuir al manteniment del govern progressista a Espanya.

Fins a quin punt és important per a aquest espai que Ada Colau conservi l'alcaldia a les properes eleccions?

Sobretot és important per a Barcelona. L'important és veure si les polítiques que s'han iniciat aquests vuit anys, que tenen una lògica molt diferent de les que s'havia plantejat anteriorment, poden acabar de consolidar-se i marcar un canvi radical en el plantejament de la ciutat. Els temes d'habitatge, els temes de mobilitat, els temes de sostenibilitat ambiental...

L'Ajuntament de Barcelona no només té competències en això. En aquest sentit per a mi seria clau que per al futur de la ciutat i per aconseguir que la ciutat continuï tenint aquest caràcter innovador que tothom li atribueix, Ada Colau segueixi governant. Els moments històrics en què la ciutat ha tingut canvis importants, com va ser l'època Maragall, van ser precisament tres mandats.

Seria partidari d'un canvi d'aliances a la ciutat, per exemple, amb un govern amb ERC?

Si mirem el que ha passat aquests darrers quatre anys, en el 70% dels casos els acords entre el Govern d'Ada Colau en coalició amb el PSC s'han aconseguit a través de l'acord amb Esquerra Republicana. Per tant, en aquest espai d'esquerra progressista hi ha moltes coses compartides, encara que d'altres no tant. No crec que hi hagi grans canvis en aquest sentit.

El documental d'HBO, 'Salvar el Rey', relaciona Joan Carles I amb el cop d'Estat del 23-F. Què us suscita?

Curiosament he vist el segon i el tercer capítol de la sèrie i no el primer, que és on crec que apareix aquest tema. Hi ha parts de la història d'Espanya que encara estan per aclarir-se. Qualsevol avenç que es faci a la línia de clarificació, doncs benvingut sigui.

Han aconseguit reduir el preu de les taxes universitàries a través d'un acord amb les comunitats, però no apareix reflectit a la LOSU. Per què?

El fet que la regulació de les taxes no sigui a la LOSU és que s'ha de fixar per Decret i ve d'una relació amb el Ministeri d'Educació. Tant els preus dels graus com dels màsters habilitants han tingut un descens aquests anys. A més a més, hi ha una voluntat de considerar que les beques no són un premi al mèrit, sinó un dret i una necessitat social. S'ha doblat la quantitat de recursos dedicats a les beques, s'ha incrementat el valor de les beques completes, s'ha incrementat la dotació de les beques... La idea de democratització està molt clara. Aquest esperit és a la LOSU.

Quina herència van deixar Rajoy i Wert a les universitats?

Hi va haver una barreja de reducció de despesa pública i inversió en serveis públics. Davant això, vam veure la reacció de moltes universitats que no tenien recursos per pagar les nòmines dels professors, el que van fer va ser augmentar les taxes i precaritzar el professorat. L'herència és un traspàs dels costos de l'educació pública a la ciutadania, un augment de les taxes i una precarització de les condicions de treball. L'herència, doncs, és terrible.

Incorporaria la idea que segurament, a diferència del que va passar amb la sanitat i amb l'educació, on la reacció social va ser de defensa, a la universitat no es va aconseguir que això fos tan clar. Una de les coses que la LOSU vol és reforçar moltíssim el paper social de la universitat perquè els aliats siguin més siguin més forts i que aconsegueixin salvaguardar d'alguna manera els recursos públics i que no hi hagi un cert desaferrament.

La universitat espanyola té un problema d'endogàmia?

Bé, en alguns casos n'hi ha hagut. De manera justa, en molts casos s'ha denunciat que hi havia situacions que no eren correctes. Qualsevol cosa que fem per evitar que això passi és important. La idea que hi hagi transparència en la convocatòria de places i que hi hagi persones externes a les universitats que també participin als concursos són elements que poden afavorir-ho.

El mes de març passat, a 'Público' explicàvem que la Universitat Politècnica de Madrid havia muntat una comissió pantalla i incloïa l'ordenança del seu Ministeri per repartir gairebé 11 milions d'euros.

Ara no tinc exactament al cap de la notícia que em comenta. En tot cas, un dels avantatges de la nova situació que tenim després d'aquests 20 anys és que moltes d'aquestes coses que pesaven desapercebudes abans, ara hi ha molta més capacitat des del punt de vista de les xarxes de fer més transparent aquesta situació i generar aquestes denúncies.

Cal frenar la creació d'universitats privades a Espanya? No és l'exemple més gran de desigualtat que hi pot haver?

Hi ha hagut un creixement molt alt en pocs anys d'universitats privades, però no a tot arreu, s'estan concentrant en algunes comunitats autònomes més que altres. No respon a una política pròpia de l´Estat, hem de ser conscients que les competències sobre universitats les tenen les comunitats autònomes. El que podem fixar són els criteris sobre els quals es pot fer aquesta creació i ho hem fet amb el decret de creació d'universitats. Dels cinc grans àmbits de coneixement han de desenvolupar-ne com a mínim tres, han de tenir un nombre bàsic de doctors, han de tenir un 5% dedicat a recerca...

Hem tingut reunions amb universitats privades com la Universitat de Deusto, de Comillas, la de Navarra, la Ramon Llull... i aquestes universitats ens han pressionat perquè en el projecte de llei, la part d'inversió del 5% en investigació que era només per a les universitats públiques, la féssim extensible a totes les universitats, perquè precisament volien evitar aquesta situació. No tenim capacitat des de l'Estat per evitar que es creïn universitats privades. Volem posar condicions perquè un estudiant quan s'apunti a una universitat sàpiga que estarà trobant un producte de qualitat.

Sobre la desigualtat, és que això passa en molts altres àmbits de la vida. El que nosaltres hem de pretendre i aquest és el meu objectiu, és que les públiques siguin les de més qualitat, que ho continuen sent i que siguin el més accessibles possibles des del punt de vista de matrícula. La resta és molt complicada.