La transició energètica a Catalunya s'està convertint en un maldecap econòmic, ambiental i paisatgístic per a les comarques del sud. La primera onada de projectes ja es va fer a costa d'aquesta part del territori, que lamentava la manca de sensibilitat ecològica i cultural a l'hora de triar els llocs on implantar els aerogeneradors. Però la segona onada de l'energia verda, impulsada per l'aprovació del decret 16/2019, ha suposat una veritable allau de sol·licituds, també de plaques fotovoltaiques, capitanejades per les grans multinacionals com Acciona, Alstom o Naturgy, entre altres. De moment, la transició energètica s'està convertint en un motor de desigualtats territorials que mostren un problema endèmic de distribució d'infraestructures incòmodes cap al sud, com ja va passar amb l'energia nuclear o els abocadors.

El lliure mercat del sòl

"El decret 16/2019 és una desregularització del sòl que no aplica cap dels criteris de la Llei del canvi climàtic", introdueix el geògraf Sergi Saladié. La norma va aixecar les limitacions en hectàrees dels parcs fotovoltaics i va eliminar les Zones de Desenvolupament Prioritari (ZDP) de 2009, amb les quals es volia limitar la instal·lació dels grans parcs eòlics a determinats llocs. Si aquestes ja van generar polèmica en els territoris triats, l'última regulació permet que es puguin instal·lar aerogeneradors i parcs fotovoltaics en tot el territori sempre que no siguin reservoris de fauna o zones protegides, un criteri que també pot caure "mitjançant els estudis i anàlisis específiques". El decret també lamina les competències municipals per a decidir sobre els projectes.

El resultat són les 1.098 sol·licituds en tràmit per a instal·lar aerogeneradors i les 9.518 hectàrees sol·licitades per a plaques solars, majoritàriament a les comarques meridionals. Encapçalen la llista de sol·licituds de molins de vent la Ribera d’Ebre (203), el Segrià (155) i la Segarra (153), i de plaques fotovoltaiques el Segrià (1.500 ha), els Garrigues (1.016 ha) i l’Anoia (627 ha). A aquesta quantitat de sol·licituds s'hauran de sumar als aerogeneradors ja en servei, implantats sobretot al Baix Ebre (159), la Terra Alta (148) i l’Anoia (105).

Maltractament territorial del sud

"Col·loquen els molins de vent en regions pobres, amb un PIB baix, poca població i, per tant, poca oposició", afegeix Saladié, autor d'una tesi sobre la implantació de l'eòlica en el sud del país. "Les Terres de l’Ebre s'han convertit en el generador d'energia catalana. Sumant Vandellòs [amb la nuclear], produeixen un 75% del total. Amb l'energia eòlica és encara més bèstia: el 65% dels molins són a les Terres de l’Ebre, produint el 40% de l'energia, i un 25% la produeix la Terra Alta sola", afegeix.

Ho sap bé Marco Bernava, productor vinícola d'aquesta comarca que ha vist frustrat el seu projecte d'agroturisme amb la implantació d'aerogeneradors a només 200 metres de la seva casa: "Vénen aquí perquè la terra és més barata, només som 11.000 habitants i els ajuntaments són petits". De les set ZDP que hi havia projectades, es va suspendre una gràcies al rebuig que va generar a l'Alt Empordà, encara que la resta van quedar totes paralitzades per la crisi de 2008 i les empreses van acabar renunciant als projectes. Totes, menys Gas Natural, que tenia adjudicada la ZDP de la Terra Alta i que no va renunciar a ella, per al 2016 tornar a impulsar els aerogeneradors, als quals ara es podrien sumar un centenar més.

Pocs quilòmetres més enllà, la veïna comarca del Priorat té en actiu un terç dels aerogeneradors de la Terra Alta i hi ha tres sol·licituds noves. Però en el seu moment, la ZDP projectada a la serra del Montsant va provocar tot un terrabastall social: "El projecte tocava un espai tan emblemàtic com el Monsant, la qual cosa demostra el desconeixement i el menyspreu pel territori de qui va planificar", explica Roser Vernet, activista de la Plataforma en Defensa del Priorat.

Gràcies a l'oposició contra els aerogeneradors, la comarca va desenvolupar un fort moviment i actualment és candidata a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO. Vernet creu que es va començar a qüestionar "de quina manera es categoritzen els paisatges a Catalunya": "Ens vam adonar que els parcs naturals estaven en el nord, en la ‘Cataluya vella’, allò que es considera històricament el bressol de la nació". Creu que el que podria semblar una anècdota ha configurat "l'autoestima del territori": "Fins i tot nosaltres mateixos vèiem el valor del Montsant com una cosa domèstica".

Energies verdes en mans de pocs

Tot plegat es contradiu amb la llei per l'emergència climàtica catalana, que planteja des d'un inici la necessitat de generar l'energia prop dels punts de consum, com és l'àrea metropolitana de Barcelona (AMB): "Necessitem que les zones productores d'energia se situïn en zones degradades, industrials. Tenim 29.000 hectàrees de polígons, 13 a l'AMB. Aquestes també podrien aportar milions de sostres fotovoltaics", critica Xavier Jiménez, del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC). El motiu pel qual no s'ha impulsat aquesta visió, segons Jiménez, radica en el fet que s'està volent afavorir els interessos econòmics dels grans oligopolis. "S'ha deixat total permissibilitat perquè implantin projectes allà on els surt més barat".

En són coneixedors a les Garrigues, on es volen instal·lar unes 1.100 hectàrees de plaques fotovoltaiques en terreny agrícola sobre sòl que deixarà de sembrar-se. I no només quedaran coberts els llocs on s'instal·lin les plaques, tal com explica Ramon Queralt, de la Coordinadora les Garrigues SOStenibles: "També hauran d'instal·lar les línies elèctriques i altres infraestructures. Això implica moviments de terra i anivellaments". Queralt lamenta que una instal·lació així "canviarà la vocació de la comarca": "La gent no pensarà que aquí es fa oli, pensarà que aquí es fan watts".

Aquest aspecte no és l'únic que va en contra del plantejament inicial de la transició energètica, ja que la llei també apunta cap a un model més "democràtic", permetent que la ciutadania "passi a ser consumidora activa" i que "gestioni el seu consum". Però la realitat és molt diferent, ja que no s'estan promovent projectes de titularitat pública o cooperativa, com sí que s'està fent als països de referència en la implantació d'energies verdes, com Alemanya o Dinamarca.

Per contra, les grans empreses van arribar al territori amb grans promeses econòmiques que no s'han complert. Ho saben a l'Ajuntament de la Fatarella (Terra Alta), on es va acceptar en referèndum l'arribada dels primers projectes eòlics sota previsions de generació de treball, lluita contra la despoblació i beneficis econòmics: "Vam haver d'arribar al litigi perquè els oligopolis ens paguessin", explica l'alcalde, Francisco Blanch. Llavors van poder decidir, però ara Blanch veu com plouen les sol·licituds de projectes sense poder-hi fer res: "Vénen des de dalt i no tenim res a dir. Quants en tenen a Barcelona o a Girona?".