Este artículo se publicó hace 6 años.
El que passa al Mediterrani central no és un caprici de Salvini
Els governs europeus i la UE impulsen des de fa dos dècades acords entre Itàlia i Líbia per impedir l'arribada de les persones migrades i refugiades a Europa a través de deportacions sumàries i detencions arbitràries al país africà.
Laura Safont
Madrid--Actualitzat a
L'actual emergència que afronten les persones migrants i refugiades que intenten arribar a Europa a través de la ruta del Mediterrani central, que surten principalment des de Líbia amb destinació a Itàlia, ha començat a rebre cobertura mediàtica i política després del tancament de ports anunciat pel nou ministre d'Interior italià, Matteo Salvini. El seu discurs anti-immigració i xenòfob ha cristal·litzat en mesures que, davant la inacció de les institucions i governs europeus, atempten contra la vida de les persones que pretenen arribar a sòl italià en trànsit des de Líbia. No obstant això, el que fa Salvini és posar de manifest una política de contenció migratòria que els governs europeus, en concret l'italià, han impulsat des de fa prop de dues dècades al país libi, quan aquest es va convertir en el principal lloc de trànsit de les persones en desplaçament d'Àfrica cap a Europa.
Va ser a partir dels 2000 quan el Govern de Silvio Berlusconi va començar a restringir les entrades de persones migrades, procedents en la seva majoria de països de l'Àfrica subsahariana, a través d'acords amb el líder que va governar el país durant més de 40 anys, Muammar Al-Gaddafi. Tots dos dirigents van arribar a un seguit de pactes en matèria de migració entre els anys 2000 i 2004, d'acord amb els quals es proporcionava material logístic a Líbia a canvi de contenir els fluxos migratoris, reforçant el control de les seves fronteres, i amb els quals s'incloïa finançament per a la construcció de camps de detenció de persones migrades en territori libi que s'han mantingut i reproduït fins a l'actualitat. Migreurop, l'observatori de fronteres format per activistes europeus i africans, informa que entre el 2004 i el 2005 Itàlia ja va finançar la creació de dos centres de detenció a les ciutats de Sebha i Kufrah.
Per això, acords com el vigent Memoràndum d'Enteniment (MoU) de febrer del 2017 al que va arribar l'anterior Govern de Paolo Gentiloni amb les autoritats libies tampoc inaugura una nova política migratòria, sinó que intensifica la posició de fa anys. Es tracta d'un acord que reedita el "Tractat d'Amistat" que van assumir una dècada abans, a l'agost del 2008, Berlusconi i Gaddafi per impedir l'arribada a Europa de persones migrades a través del desembarcament a sòl libi d'aquelles que transitaven a través de la ruta del Mediterrani central. No només a través del reforç dels guardacostes libis, sinó amb la participació activa dels vaixells italians en aquestes devolucions contràries al principi de no-devolució, recollit a la Convenció de Ginebra de 1951 que tots els estats europeus han ratificat, i a partir de la qual Itàlia va ser condemnada per vulnerar el dret comunitari del Tribunal Europeu de Drets Humans fa sis anys.
S'estima que l'any 2009, no menys de 1.400 migrants van ser interceptats en el mar per les autoritats italianes i retornats a Líbia, on molts van ser detinguts durant diversos mesos i altres van ser retornats als seus països d'origen. Com denúncia Amnistia Internacional en el seu recent informe La fosca xarxa de col·lusió de Líbia. Abusos contra refugiats i migrants amb destinació a Europa de 2017, aquest tractat podria considerar-se "el primer pas cap a la institucionalització de la detenció il·legal de migrants a Líbia".
Líbia, model d'externalització de les fronteres
Sota el règim de Gadafi, el Govern italià, sempre recolzat per la UE, va assumir acords de cooperació condicionats al control migratori sense que cap govern europeu denunciés la vulneració de drets humans que aquests suposaven per a les persones en trànsit retingudes a Líbia. Després de l'enderrocament de Gaddafi el 2011, aquests acords bilaterals s'han anat intensificant fins l'actualitat amb autoritats i fins i tot amb milícies criminals líbies, ja que que des de llavors no existeix un interlocutor vàlid que controli tot el territori libi, sense que tampoc cap institució o govern comunitari denunciï els efectes d'aquestes polítiques per a les persones migrades i refugiades retornades o retingudes a Líbia en centres de detenció. Aquests acords no es fan públics, per la qual cosa les autoritats líbies actuen amb total impunitat, i s'assumeixen amb líders locals o milicians que actuen d'acord amb les xarxes de contraban i tràfic de persones al Mediterrani.
Quan en els últims cinc anys la ruta del Mediterrani central s'ha tornat la més transitada i mortífera per accedir a Europa (com mostren les dades del gràfic), la UE i els governs europeus han recolzat –i continuen fent-ho- polítiques que afavoreixen el procés d'externalització de les fronteres europees a països d'origen o trànsit de les persones que es desplacen, com Líbia, sense preocupar-se per la garantia de respecte dels Drets Humans en aquests països amb els quals estableixen els acords.
Com denuncien des de fa més d'una dècada organitzacions com Amnistia Internacional, CEAR, Metges sense Fronteres, CONCORD Europe o Human Rights Watch (HRW), aquestes polítiques permeten les devolucions sumàries a Líbia de les embarcacions al Mediterrani (sense respectar el dret a sol·licitar asil de les persones que es desplacen), les detencions arbitràries als centres de detenció libis (finançats amb fons europeus), l'omissió del rescat de les embarcacions en perill en la ruta marítima (imposada sobre les ONG que realitzen operacions de socors) i les devolucions als països d'origen dels quals escapen les persones migrades i refugiades. Tot això a través de l'ensinistrament de les autoritats libies, tant dels guardacostes que efectuen les devolucions cap a Líbia com dels agents que controlen els centres de detenció, tots dos grups responsables dels maltractaments i les tortures a les persones migrades.
L'aplicació d'aquestes polítiques explica que, malgrat que la ruta central continua sent la més mortífera del Mediterrani per accedir a Europa, es produeix una disminució de morts i desaparicions a partir del 2018, relacionada amb l'aplicació d'acords com el MoU i amb les devolucions a Líbia. Fins el 2017, ACNUR informa que 19.333 persones van ser retornades a Líbia pels seus guardacostes i, de gener a abril del 2018, s'ha produït el desembarcament de 4.500 migrants i refugiats. A més, com ha admès la Comissió Europea aquest any, el Govern d'Itàlia també destina recursos per instal·lar un Centre de Coordinació de Rescat Marítim a Líbia amb l'objectiu que el país pugui establir la seva pròpia zona de cerca i rescat, la qual cosa permetrà que la Guàrdia costanera líbia pugui interceptar més embarcacions i realitzar més retorns a Líbia.
Els centres de detenció a Líbia, una idea de la UE
Tal com reporten des de fa anys ONG i agències humanitàries, existeixen més de 20 centres a Líbia en els quals es priva de llibertat a persones interceptades en la seva ruta migratòria a través del país nord-africà. Els governs europeus van ser els primers interessats en la construcció d'aquests centres, ja que des de principis dels 2000 van facilitar el seu aixecament amb suport financer al règim de Gaddafi. El Govern de Berlusconi va ser un dels més actius per a l'activació d'aquests camps, com el donat a Gaddafi a la regió de Bou Rashada.
En l'actualitat, s'estima que prop de 20.000 persones refugiades i migrants es troben retingudes en les instal·lacions de la Direcció per Combatre la Migració Il·legal de Líbia (DCIM), unitat que depèn del Ministeri de l'Interior. No obstant això, com reconeix el Consell de la UE, hi ha desenes de centres controlats de facto per milícies locals. El projecte Global Detention Project (GDP) ofereix una llista més detallada de les instal·lacions de detenció operatives i en desús a Líbia, tant les que controla la DCIM com altres llocs administrats per grups criminals, milícies o altres persones privades (interessades en el contraban de migrants). En total, el projecte reporta l'ús de 50 centres de reclusió de persones migrants operatius al país i un (Kufrah) temporalment tancat.
Nacions Unides expressa des del 2017 la seva preocupació per la situació de les persones migrades i refugiades a Líbia, i apunta als governs europeus, i especialment a Itàlia, com a còmplices d'aquesta desprotecció en assistir a les autoritats líbies per retornar a aquestes persones a Líbia. Després de la visita dels supervisors de Drets Humans de l'ONU a quatre centres de detenció de la DCIM a Trípoli, l'ACNUDH va emetre una declaració pública el 14 de novembre del 2017 en la qual va confirmar que "les majors intervencions de la UE i els seus estats membres no han fet res fins ara per reduir el nivell d'abusos que pateixen els migrants (…) El nostre monitoratge, de fet, mostra un ràpid deteriorament en la seva situació a Líbia”.
Són moltes les organitzacions civils i humanitàries que han denunciat públicament les condicions d'aquests centres des de l'època de Gaddafi i també les violacions tant físiques com psicològiques a les quals són sotmeses les persones migrades, que són obligades a ingressar en aquests llocs. La major part de testimonis reporten cops i pallisses dels guàrdies, insalubritat, falta d'aliments i aigua, falta d'accés a una atenció mèdica, entre altres vulneracions dels seus drets com a persones. El 2018, la Missió de Suport de les Nacions Unides a Líbia (UNSMIL) continua registrant violacions greus de Drets Humans i abusos tant dins com fora dels centres de detenció, perpetrades per agents estatals, grups armats, contrabandistes, traficants i altres grups. En molts casos, la UNSMIL va recaptar dades sobre homicidis i tortures de les quals ningú es responsabilitza, perquè es produeixen en centres no oficials.
Fons de cooperació condicionats
L'estratègia d'externalització de la UE i els seus estats membres no només es dirigeix als països africans de trànsit cap a Europa com Líbia, sinó que s'està estenent cap als països d'origen de les persones migrades o susceptibles de demanar asil a l'exterior de les seves fronteres. El Fons Fiduciari d'Emergència de la UE per a l'Àfrica (EUTF per les seves sigles en anglès), malgrat finançar-se a través dels fons de desenvolupament de la UE, sembla tenir l'objectiu polític de contenir la migració irregular cap a Europa, ja que la majoria dels fons van destinats a països com Líbia (158 milions), Níger (190 milions) i Etiòpia (158 milions), considerats socis estratègics de la UE per evitar les sortides cap a Europa, doncs són els principals punts d'origen o trànsit en la ruta del Mediterrani central per a les persones migrades d'origen africà.
Les responsabilitats europees
La UE i els governs europeus, com sostenen la majoria d'ONG, organismes de Nacions Unides, tribunals populars (TPP), juristes europeus i italians i altres organitzacions de drets humans, haurien de complir la legalitat pròpia i internacional i deixar de cooperar i finançar a tercers països com Líbia on la vida i la llibertat de les persones migrades i refugiades estan en perill.
El procés d'externalització, accelerat durant l'última dècada des dels despatxos dels líders europeus, busca allunyar i ocultar les morts de les persones migrades que tracten d'aconseguir arribar a Europa, més enllà de les aigües del Mediterrani. Per això, la reducció de les morts i desaparicions en la ruta del Mediterrani central d'aquest últim any es corresponen amb més morts, desaparicions i maltractaments silenciats en territori libi.
Tant la UE com els seus estats membres, en particular Itàlia, tenen responsabilitats directes sobre les greus violacions de Drets Humans de les persones migrades i refugiades a les quals deneguen l'entrada i l'accés a l'asil, i es troben detingudes a Líbia o retornades des d'allà als països d'origen dels que escapen (els anomenats retorns "voluntaris" assistits per l'OIM). A més, són responsables dels reportats maltractaments i les tortures als centres de detenció libis, de les morts ocultes al desert del Sàhara, i de les morts i desaparicions diàries a la ruta del Mediterrani central.
És la falta d'informació, també buscada per les autoritats europees, en no fer públics els acords, el que dóna popularitat al discurs xenòfob i anti-immigració a Europa i que permet a l'actual vicepresident d'Itàlia, Matteo Salvini, tancar els ports italians a milers de persones atrapades en el Mediterrani, deixant-les morir davant la inacció dels dirigents europeus, responsables silenciosos dels crims associats a l'externalització de fronteres. És aquest discurs contra la persona migrada amb el qual es pretén justificar, al cap i a la fi, les polítiques d'externalització europees.
Però, fins quan Europa es pot permetre no responsabilitzar-se dels crims a les fronteres? Com sostenen la majoria d'organitzacions i analistes, l'única sortida compromesa amb el respecte dels Drets Humans suposa avançar amb fermesa cap a una política migratòria europea comuna que inclogui l'obertura de vies legals i segures d'entrada a Europa per evitar les morts a les rutes irregulars cada vegada més perilloses, -a través de les quals les xarxes de contraban mantenen el seu negoci-, i per protegir el dret a demanar asil a països que el recullen, com els europeus. Els canals legals, com ha defensat l'Agència dels Drets Fonamentals de la UE (FRA), contribuirien a reduir les morts al mar, els abusos perpetrats per les xarxes de contraban i el risc que les persones siguin víctimes de tracta, especialment les dones.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..