Municipalització de l'aigua"A París hi havia un fort suport per a la municipalització de l'aigua, com hi ha a Barcelona"

Anne Le Strat (Lorient, 1968) es troba aquests dies presentant el seu llibre Una victoria contra las multinacionales: la batalla por el agua de París (Icària) a Catalunya i a "Barcelona, com a altres ciutats que visito, bec l’aigua de l’aixeta i a Barcelona és...", fa una ganyota, "la veritat és que no és molt bona...". Però com explica detalladament el llibre, la municipalització de l’aigua –un procés que va tenir ressò a tota Europa– no és una qüestió només de tast. El pols amb les privades és difícil de sostenir, com demostra la sentència del Tribunal Suprem del dimecres que manté la concessió d'Agbar a Barcelona malgrat totes les controvèrsies que l'envolten i pràcticament tanca la porta a la municipalització del servei. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va refermar, amb tot, la seva intenció de seguir endavant amb la idea. "De cap manera renunciem a la municipalització de l'aigua, que compta amb el suport del 80% de la població, seguirem treballant per fer-ho possible", va declarar Colau el divendres a RAC1.

"Amb l’aigua en mans públiques no hi ha dividends per als accionistes", el que significa que "aquests diners es poden destinar a finançar la investigació i la recerca"

"Abans de la municipalització teníem tres operadors privats" i "dues de les companyies, dedicades a la distribució de l’aigua i la facturació, eren subsidiàries de Suez", de la qual Agbar, per cert, n’és filial. Aquesta situació "no era molt eficient", ja que "una gota d’aigua podia passar d’un operador a un altre, i d’aquest a un altre, abans d’arribar a l’aixeta del consumidor". Com a conseqüència, "no hi havia cap transparència financera" ni "control democràtic". Ara, en canvi, hi ha una "avaluació dels processos de contractació". A més, "l’aigua es va abaratir al voltant d’un 8%" i es va impulsar "un Observatori de l’Aigua de París", que descriu com "una plataforma de debat oberta a tothom". "Hem guanyat en termes de transparència", reivindica Le Strat.

Però més enllà del preu de l’aigua, "amb l’aigua en mans públiques no hi ha dividends per als accionistes", el que significa que "aquests diners es poden destinar a finançar la investigació i la recerca" o a "millorar les condicions dels empleats de la companyia". "Com que no hem de satisfer als accionistes de manera immediata, també podem tenir projectes a llarg termini", afegeix. Per exemple, "vam parlar amb els agricultors dels voltants perquè milloressin les tècniques de cultiu i fer que fossin més eficients amb l’ús d’aigua". Gràcies a això es va millorar "també en sostenibilitat".

Pressions de les privades

Arribar fins aquí, però, no va ser fàcil. La política francesa recorda que a l’inici l’objectiu de la coalició de socialistes, comunistes i verds de la que formava part no buscava la remunicipalització, "sinó augmentar el control públic i renegociar els contractes per obligar a les empreses privades a complir amb les seves obligacions i invertir més en la xarxa d’aigua". Ben aviat van veure "que era insuficient", i van "decidir crear una companyia de propietat pública, Eau de Paris, que s’ocupa de tots el cicle de l’aigua" i de la qual la mateixa Le Strat va ser presidenta del 2009 fins al 2014.

La seva creació va ser un repte. "Era una situació complexa, plena de qüestions tècniques, jurídiques, administratives", assegura en suggerir algunes similituds amb el cas de Barcelona. Per començar, per les dimensions de la ciutat. "A París viuen més de tres milions de persones", senyala Le Strat. Pel que fa a les qüestions administratives, "el contracte d’una empresa s’acabava el 2011, el de l’altra el 2009", una "diferència de dos anys" que obligava a accelerar les gestions. I evidentment, també va ser complicat per l’oposició de les empreses privades. "França és el país que més delega els seus serveis a les empreses privades", que, com a tot arreu, "tenen vincles amb la classe política, però també amb alguns sindicalistes i acadèmics".

"La privatització també és una qüestió ideològica que obeeix a una manera de veure el món i a una visió política"

La mesura va ser "molt difícil" de defensar perquè, entre altres coses, "a vegades era difícil tenir una entrevista perquè els mitjans tenien publicitat d’aquestes mateixes empreses". Le Strat fa memòria i, de tots els arguments emprats, diu que el que més l'emprenyava era el que sostenia que tot era una qüestió d’ideologia. "La privatització també és una qüestió ideològica que obeeix a una manera de veure el món i a una visió política", destaca.

La pressió era enorme, però "hi havia una forta voluntat política" i el procés de transició es va portar endavant, tot i que les empreses "no el van facilitar". "Suez no estava contenta, per descomptat", comenta. Els resultats els van convèncer que l’esforç havia pagat la pena. "A escala nacional va ser una revolució", afirma. "Després d’això Brest, Niça, Montpelier o Lille van decidir engegar iniciatives semblants o renegociar els termes dels contractes", indica Le Strat en agregar que les energies recobrades pel sector públic van "augmentar la pressió sobre el sector privat" i "el mercat es va transformar profundament". "Si París decidia remunicipalitzar, això significava que la gestió pública no era tan dolenta", argumenta.

De París a Barcelona?

"Conec el cas de Barcelona, he parlat amb força gent que porta aquesta reivindicació", contesta a la pregunta sobre la qüestió de Públic. "Però no el conec en profunditat", admet Le Strat, que també esquiva la qüestió del referèndum sobre aquest assumpte i contra el qual va votar la CUP la passada legislatura argumentant que l’accés a l’aigua era un dret humà universal i, en conseqüència, no era necessari sotmetre’l a un plebiscit.

"No vull donar consells polítics, Barcelona és un cas complicat, també políticament", respon. "No vull immiscir-me en qüestions polítiques", insisteix. En qualsevol cas, "és una reforma que no es pot fer sense suport social". En el procés a "París hi havia un fort suport per a la municipalització de l’aigua molt fort, com hi ha a Barcelona", continua, "i qui seria alcalde, Bertrand Delanoë, ho va portar al seu programa durant la campanya". En aquest cas, "els ciutadans sabien que hi era al programa i que hi havia voluntat política, no va ser necessari cap referèndum".

Invertim la perspectiva i passem del plànol local a l’internacional. No va posar la Unió Europea, coneguda pel seu afany privatitzador, cap trava? "És una bona pregunta", respon Le Strat. "Molta gent creu que Brussel·les demana una privatització de l’aigua, però en realitat això no és cert", assevera abans de matisar que "sí que passa a altres sectors, però no aquest". També les empreses privades afectades per la municipalització de l’aigua a París "van intentar fer una campanya en aquest sentit i no ho van aconseguir". Fins i tot l’oposició formada pels partits de dreta "va decidir portar-ho als tribunals, demandar a l’ajuntament contra aquesta decisió" amb l’argument "que les regulacions de Brussel·les no ho permetien". Al final, és clar, "vam guanyar el cas perquè no hi ha cap directiva comunitària". "Ho vaig dir també a Itàlia, perquè Berlusconi defenia la privatització amb el mateix argument", observa.

A propòsit d'això, com és la qualitat de l’aigua de París? Millor que la de Barcelona? "Honestament, en això a París no va haver-hi molts canvis: era bona aleshores i ho és ara."