En molts llibres d'història es "van oblidar" d'explicar que la Declaració dels Drets de l'Home i el Ciutadà cuinada a la calor de la França revolucionària el 1789 només parlava justament d'això, de l'home i del ciutadà. A cap se li va ocórrer pensar que les dones eren dignes de ser reconegudes amb aquest elevat estatus, quan el seu paper era la subordinació. Al pare, al marit, l'home que més a prop tinguessin. Però que no aparegui a la història que ens van explicar no vol dir que no hagi passat. I sí, encara sort que va arribar Olympe de Gouges dos anys més tard per incloure la meitat oblidada de la població en la Declaració dels drets de la Dona i la Ciutadana.

"Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta". Així començava aquest document fonamental de la Revolució Francesa que va redactar De Gouges. Un text que, unit a la seva simpatia pels Girondins, l'enlairaria sense remei a la guillotina. La justícia, com explica la filòsofa i professora Ana de Miguel, és l'única instància que no discrimina per raó de sexe. Amb ella travessem les llums i ombres, les misogínies i les proclames feministes d'alguns dels principals pensadors que van escriure la història en masculí.

Rousseau s'endú la palma

Rousseau, teòricament un avançat a la seva època. 

"Conèixer la història del pensament patriarcal i com els grans pensadors i artistes han legitimat la superioritat dels homes i la subordinació de les dones és un imperatiu intel·lectual i moral, en terminologia de Kant", comença Ana de Miguel. El primer que puja a l'estrada, la icona de la democràcia moderna. "Ja en el segle XVIII passava per ser el príncep de la igualtat", ironitza. El gran pensador francès Jean-Jacques Rousseau, més igualitari que cap, ha defensat que sense equitat en matèria econòmica els homes no podien mirar-se a la cara els uns als altres.

Va ser un gran avançat del seu temps, entre d'altres, pel seu estudi de la democràcia participativa: "Per això té més delicte encara". Per què s'obvia aquesta cara, per a res oculta, de l'autor de l'Emili, el llibre de referència en matèria d'educació? Una obra en la qual, per cert, s'explica clarament que la dona ha de ser "passiva i feble" perquè "posa poca resistència" i perquè estan "fetes especialment per complaure l'home". Tota la resta, és secundari. "La major part de la gent no sap això i sembla que no es tingui intenció de saber-ho". La professora lamenta que segueixen sent minoria les que coneixen l'altra part. "No val l'excusa de pensar que en aquella època no hi havia debat, o que és un anacronisme cridar misogin; no saber això és pura ignorància", rebla.

Una mostra del masclisme de Rousseau. 

Justament en aquesta obra mestra, Emili, o De l'educació, l'últim capítol va dedicat a Sofia, en una mena de representació social de la dona, a la qual exclou de manera natural de l'espai públic per relegar-la a la rereguarda de la llar. Rousseau creia que elles havien de deixar-se guiar pel judici dels altres, i no perquè ell així ho hagués decidit, sinó perquè biològicament era així. Veritat irrefutable. Filla, esposa, i mare de ciutadans, però mai ciutadana. Diu el llibre:

"L'educació de les dones ha d'estar en relació amb la dels homes. Agradar, ser-los útils, fer-se estimar i honrar per ells, educar-los quan són nens, cuidar-los quan són més grans, aconsellar-los, consolar-los, fer-los grata i suau la vida són les obligacions de les dones en tots els temps, i això és el que, des de la seva infantesa, se'ls ha d'ensenyar. "

"L'home ha nascut lliure i per tot arreu es troba encadenat", pensava Rousseau, seguint a Kant, i queia en l'androcentrisme més absolut en identificar l'home i l'ésser humà neutral amb el baró. Ja era hora que els ciutadans formessin part important d'un contracte social que garantís els seus drets naturals per sobre de tot. Els ciutadans, això sí, solament els que l'hi permetien la biologia i estaven inclosos en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.

Mary Wollstonecraft contra l''Emili'

Mary Wollstonecraft mereix especial atenció ja que en el seu llibre Vindicació dels Drets de la Dona (1792), la filòsofa, escriptora i 'àvia' de Frankenstein, critica frontalment l'Emili de Rousseau, sobretot per aquesta naturalització que feia de la subordinació femenina. Wollstonecraft culpava precisament l'educació que Rousseau defensava com la principal responsable d'aprofundir en aquesta desigualtat. Ella sempre ha apostat perquè les dones adquirissin les "virtuts humanes pels mateixos mitjans que els homes, en lloc de ser educades com a éssers a mig fer". Va ser sens dubte una avançada a la seva època al donar una definició del feminisme que ens valdria també per a la nostra, ja que va puntualitzar que "les dones no volen poder sobre els homes sinó sobre elles mateixes".

Marx i sobretot Engels, se salven

Des de la Revolució Francesa, "poques però suficients" van continuar la lluita fins que el 1848, en la Convenció de Sèneca Falls, promoguda per sufragistes nord-americanes com Lucretia Mott i Elizabeth Cady Stanton, van signar una denúncia per escrit contra les restriccions -polítiques sobretot- a les quals estaven sotmeses les dones: no podien votar, presentar-se a eleccions, ni ocupar càrrecs públics.

Sobre aquestes qüestions reflexionaria Engels en el seu llibre L'origen de la família, la propietat privada i l'estat; per a molts, la primera declaració del marxisme sobre la qüestió de la dona. Aquí el filòsof alemany equiparava la dominació de classe amb la dominació de la dona per l'home. El Manifest comunista ja concedia que, com les dones són persones, també seran treballadores en la nova república comunista. "Engels va ser molt més feminista que Marx", assegura Ana de Miguel, però aquest últim també assumeix que la dona té dret a un treball assalariat, tot i que bona part del moviment obrer en els seus inicis pensaven que havien de "protegir" a les seves dones del treball assalariat i fins i tot prohibir el treball femení.

Marx carregava contra el patriarcat i la concepció de família que d'ell se'n derivava, potser sobretot per la seva necessitat de destruir el vell, d'"eliminar la brutícia dels segles" des de baix. Però segons De Miguel, "Engels, com va passar amb Condorcet i altres feministes, va tenir una dona al seu costat que li va confirmar la idea que elles també eren éssers humans igual que els homes". A Marx, potser per la seva condició de senyoret burgès i els seus primers passos amb les criades, li va costar una mica més. "Els homes que han vist la igualtat és perquè han tingut en el seu entorn dones que ja eren feministes", dones amb força i grapa, com Harriet Taylor Mill, qui li va exigir al seu marit, el famós economista John Stuart Mill, un matrimoni entre iguals. Una veritable revolució per a l'època.

La veritat va ser que, en les albors del marxisme, la lluita de les dones havia de subordinar-se a la lluita de classes. El problema, segons alguns corrents feministes, radica que la segona es menjava la primera. És una obvietat que no tots els obrers eren feministes, ni totes les comunistes ho eren. De fet, el gran ideòleg de la classe obrera, Pierre-Joseph Proudhon, va arribar a dir que una dona igual a l'home significaria "la fi de la institució del matrimoni, la mort de l'amor i la ruïna de la raça humana". El lloc ideal per a la dona era la llar o el bordell: "No hi ha una altra alternativa per a les dones que la de ser mestresses de casa o prostitutes". Sort que dones com Clara Zetkin s'expandirien la llavor del feminisme durant la Segona Internacional.

La lluita de classes i el feminisme

La relació entre esquerranisme i feminisme va ser un matrimoni infeliç, gairebé de conveniència. "El marxisme ho considera una lluita de segona i, sobretot, burgesa". Per això, la Unió Soviètica va prohibir el feminisme directament. Al maig model 68, el debat sobre l'avortament va passar a un decorós segon pla per no crear enemistats amb l'opinió pública. El mateix Daniel Cohn-Bendit, un dels líders de la revolució de les llambordes i exeurodiputat, reconeixia que les dones es van enfrontar al masclisme dels homes d'esquerres de l'època perquè l'eix fonamental que va articular aquells esdeveniments va ser la reivindicació de la autonomia en la vida de cadascú.

En paraules de l'escriptora Núria Varela, "el que fa una malament, ho paguem totes, i no passa el mateix a l'inrevés, quan alguna fa alguna cosa bé, no passa al compte de resultats". Com a exemple, el mateix cas de Thatcher. "La crítica dels que no pensaven igual que la primera ministra del Regne Unit no anava cap a ella sinó cap a totes les dones", i llança la pedra sense amagar la mà: "A ningú se li ocorre pensar que després d'un Calígula, un Hitler, un Franco o Pinochet estiguin tots desacreditats per governar".

El feminisme sempre té un però. I si no és un però, és un senyor donant lliçons. "Margaret Thatcher era antifeminista militant", recorda Ana de Miguel. Una altra cosa és que, des del feminisme, "no tolerem que se la desqualifiqui acudint a la misogínia", que es defineix com l'odi específic que va en contra de les dones només pel fet de ser dones. I recorda aquesta frase que es va dir en algun rotllana esquerrana en la qual un home amenaçava amb anar a Brussel·les baixar-li les calces a Thatcher. Podríem canviar 'Thatcher' per un altre cognom: Cospedal, Merkel, Aguirre ... "El feminisme no et compromet a donar suport a una dona pel fet de ser-ho però sí a ser conscient del segon pla que han ocupat elles sempre en qualsevol ideologia ( i no només)".

Schopenhauer, un "pocavergonya de consideració"

Si Schopenhauer fes música avui en dia seria reggaeton masclista. 

Tota la intel·ligència i comprensió del que és humà d'Arthur Schopenhauer, tot el seu "pensar fins al final" s'acaba quan arriba a les dones i llança contra elles tota el seu reguitzell de prejudicis. La filòsofa i professa de la Universitat Rei Joan Carles destaca la idea que més odia del pensador alemany: "Les dones són l'astúcia de l'espècie perquè l'ésser humà real, que és l'home, es reprodueixi, cosa que per la seva intel·ligència no faria". Això, traduït al cristià, podria visualitzar-se com la típica imatge d'una noia jove i d'aspecte luxuriós que atrau un home gran incapaç de resistir-se a la seducció dels seus encants. Encara que ella, l'únic que vol és reproduir-se.

Schopenhauer, fent gala una vegada més del seu pessimisme, creia que perpetuar l'espècie era perpetuar la vida i el sense sentit de la cadena de dolor que representa. Una cosa com Adam i Eva i la Bíblia: "La noia és la temptació perquè l'home faci el que en el seu seny no faria", completa Ana de Miguel.

Kant no se'n lliura

Kant deia que les dones estaven mancades de racionalitat. 

Celia Amorós es preguntava, en què coincideixen Kant i el fruiter de la cantonada? En la seva concepció del que és una dona i per a què serveix, es responia a si mateixa la famosa filosofa. "Kant és patriarcal perquè legitima la subordinació de la dona a l'home en el matrimoni en considerar-les inferiors i també és androcèntric ja que identifica l'ésser humà amb l'home". En canvi, l'autor de la Crítica de la raó pura no va ser tan misogin com el seu compatriota Schopenhauer.

Kant es limitava a assenyalar que les dones no tenien la racionalitat necessària per al deure moral: "La virtut de les dones és ser bella; la dels homes, ser noble. Les dones eviten el mal, no perquè és injust, sinó perquè és empipador, i les accions virtuoses són per a elles accions moralment belles. no els parlem de necessitat, de deure, d'obligació ... Jo gairebé no crec que el bell sexe es condueixi per principis ", va deixar escrit Kant en Observacions sobre el sentiment de el bell i el sublim el 1764.

Aristòtil, patriarcal però no misogin

A l'estil de Kant, la pensadora feminista Ana de Miguel considera al grec Aristòtil, patriarcal però no misogin, perquè és condescendent amb les dones. El seu paper era estar al gineceu cuidant dels nens encara que mai pensant i estudiant. Aristòtil defineix la polis com l'associació sobirana, final i més perfecta, en oposició al domèstic, considerat com l'altra. En aquest allò altre habiten els "febles per naturalesa", els que mereixen més indulgència perquè tenen la negra: a part d'una qüestió d'inferioritat biològica, els costa horrors resistir-se als vicis, que ja sabem que són la causa de tot els mals del món clàssic.

El fal·locentrisme malaltís de Freud

No se salven de la crema noms potser una mica més desconeguts per al públic en general com Locke o Hume. ¿I què passa amb Plató? "El deixem fora de la llista negra perquè en la seva utopia no deixava a les dones ser filòsofes però sí guerreres". A qui no perdona és al creador de la psicoanàlisi. Sigmund Freud tenia a les sufragistes sota de casa i les considerava unes desviades enfrontades a la seva feminitat perquè la realització de la dona segons ell es produïa només sota dos preceptes: un, amb el matrimoni, i l'altre, tenint un fill que, això sí, sortís home. Si era noia no valia.

"Freud va donar legitimitat a la desigualtat i la inferioritat de la dona en termes laics i, a sobre, era progre", ressalta Ana de Miguel. En un dels seus textos, Freud explica que quan un nen veu per primera vegada a una nena nua es queda horroritzat en veure a aquest ésser castrat i notablement inferior que suggestiona al futur home a sentir pena i compassió o directament horror i disgust.

Autores com Kate Millett es referieron al famós psicoanalista com "la major força contrarevolucionària de la ideologia que sustenta la política sexual". Per Juliette Mitchell, en canvi, la gran aportació de Freud al feminisme va ser haver descobert la sexualitat com a força vital bàsica, també molt a pesar, per a les dones: aquests éssers que esquerden la idea freudiana que la principal característica de l'ésser humà és el penis.