Si algun dia es confirma que hi ha vida racional més enllà del nostre planeta, Pau Riba seria un bon interlocutor per entaular relacions amb els marcians. Aquest músic, escriptor i també una mica actor té una gran curiositat científica que ha anat alimentant amb un munt de lectures i reflexions des que va aprendre a llegir. D’aquest interès n’ha sortit Història de l’univers (Males Herbes), una reflexió sobre el cosmos, l'aparició de la vida i l'evolució humana. Un llibre que té ciència i filosofia, però també poesia i que està explicat amb un to amè i divulgatiu.

El pare dels mítics Dioptria I i II (1970-1971), a banda de desenvolupar dotzenes d’espectacles musicals i de publicar diversos llibres, ha reflexionat molt sobre l’evolució de l’espècie humana. Per a Pau Riba, l’horitzó és còsmic i de tant mirar el cel i el mar s’ha adonat que allò que els grans es mengen als petits passa a tot arreu, amb els estels, als oceans i també a la nostra societat. Ara bé, amb mirada de poeta i amb ganes de rock’n’roll és optimista de mena i, com canta el seu company Jaume Sisa, és dels que creu que tot està per fer i tot és possible.

Recorda la primera vegada que es va trobar reflexionant sobre el cosmos?

No, no ho recordo perquè el cel l’he mirat sempre, vull dir que… (riu). I de nit sempre et quedes una mica així quan el mires, no? El que passa és que clar, vas adquirint coneixements… És com a l’Edat Mitjana, a l’època de Copernic i tal, es creien que era el sol el que donava voltes al voltant de la terra, i a poc a poc s’ha anat sabent que no era així. Anem aprenent i anem identificant el paquet de coneixements que tenim i la idea de què som i qui som. No sé si hi arribarem, però el gran problema que tenim és que no tenim amb qui discutir la nostra raó. Hem escrit un relat del cosmos, però, i si no és així? Amb qui ho podem discutir? Si ara descobreixen que hi ha marcianus i que som capaços de parlar amb ells, doncs les coses canviarien, perquè hi hauria un taca taca, un perquè això, perquè allò… Jo apostaria que no és creïble que siguem els únics éssers racionals del cosmos, però llavors la pregunta és, i si els marcianus són microbis que ni els veuríem però són l'hòstia d’intel·ligents? Crec que en aquest cas, l’àmbit en el que ens podríem entendre és la virtualitat.

El llibre arrenca amb les principals teories sobre la formació del cosmos, avança explicant l’evolució de la vida al nostre planeta i acaba dipositant moltes esperances en les màquines.

Hi ha un requisit i és que aconseguim que les màquines obtinguin la raó, en definitiva la capacitat de reflexionar d’emmirallar-se. Perquè les màquines, en fi… De moment, estan al nostre servei i són unes bèsties programades i les programem nosaltres, però hi ha una veritable obsessió a nivell mundial per aconseguir dominar la intel·ligència artificial. I coneixent una mica la tossuderia de la nostra espècie és de suposar que tard o d’hora s’hi arribarà i que les màquines pensaran, i llavors jo considero que aquestes màquines serien les filles de l’espècie humana.

I li agrada aquesta evolució?

És com si em preguntessis si m’agrada o em desagrada que els arbres facin fruites o flors, és així. Crec que és una dinàmica que hem posat en marxa nosaltres i que ja veurem com acaba tot plegat.

"Hem acabat convertint la terra en un planeta ciborg", afirma al llibre. La ciència ficció li agrada, oi?

Siiiiiiiiiií, m’agrada molt. N’he llegit bastanta. De fet, no és altra cosa que l’expressió del que nosaltres pensem del futur.

Seguint amb l’anàlisi que fa de l’evolució de l’espècie humana també diu que "l’economia és una bèstia salvatge". Hi veu alguna alternativa possible al sistema econòmic?

Jo, per entendre’ns estic en contra de l’economia. El que passa és que és difícil dibuixar un altre escenari que no sigui econòmic. Com ens podem relacionar i obtenir el que ens és escenari si no hi ha un intercanvi? Hi ha el troc, però també és una mica difícil, potser no hi estem acostumats perquè no s’ha practicat gaire. Però, posem un que ven peres i un altre que fa cançons, quantes cançons són una pera i quantes peres són una cançó? Suposo si portéssim fent això tants anys com portem de capitalisme ja s’aniria estructurant, però a la llarga també acabaria sent una mena de capitalisme, seria un sistema bastant similar. Jo intento portar una vida modestament anticapitalista.

També defensa la idea que tot té intel·ligència, tant les coses vives com les inertes.

Faig una diferència entre intel·ligència i raó. Els arbres i les pedres són intel·ligents, tot és intel·ligent, el que passa és que no tenen raó, la capacitat de reflexionar, que és reflectir-se a un mateix. I aquesta crec que és la gran diferència entre nosaltres i tota la resta. Nosaltres tenim un doble virtual amb el qual parlar, pensar no és res més que dialogar amb tu mateix. Però per dialogar necessites dos persones. Cada persona és dual.

El concepte de la divinitat, dels déus, és present ja des d’alguns dels seus primers poemes i cançons. En què creu?

No crec en un Déu barbut i castigador i vigilant, però per exemple la Bíblia és tota una altra història, perquè és un llibre de poemes. Si llegeixes la cosmogonia, tal com ho expliquen allà no es contradiu amb la ciència; primer Déu va crear el cel i la terra, després els elements, els animals i tot plegat. Allà hi ha resumida tota la teoria de l’evolució! i després hi ha una cosa que és que al setè dia va descansar (riu). Això sempre m’ha fet molta gràcia. Si hem de pensar que és un Déu omniscient i totpoderós no l’hauria d’haver cansat muntar tot aquest tinglado. Però es veu que necessitava un dia per a descansar, i aquí està una mica la cosa aquesta que als déus els hem creat a imatge i semblança nostra. Fa molts anys vaig escriure i dibuixar com una vinyeta Ainogomsoc, que és cosmogonia al revés i anava de com l’home crea Déu.

I aquesta necessitat de crear connecta amb tot això?

La voluntat de crear, gairebé diria la necessitat de crear, és un dels nostres trets definitoris, i crec que és una de les coses que ens identifiquen amb Déu, amb el creador. Algú va crear el món i l’univers i tot plegat, i nosaltres què hem de fer? Doncs també volem crear. Per altra banda, en el pol oposat, hi ha l’avorriment, és a dir, les persones humanes ens avorrim molt de pressa si no tenim res a fer. I fer, d’alguna manera vol dir crear. Els humans necessitem menjar, dormir i crear com una realitat bàsica.

Al llarg de la seva trajectòria ha fet coses molt diferents. S’obliga a fer una cerca constant?

Em surt així, no m’obligo. Si vaig a fer una cosa que m’adono que ja he fet, plego. A menys que sigui a l’escenari. Quan actuo m’agrada tenir un guió i fins i tot els parlaments i les introduccions a les cançons i tot això, ho tinc tot pensat. També improviso, però encarrilat.

Ara està fent la gira dels 50 anys del 'Diòptria'. Com es viu això de fer un cim creatiu tant bèstia sent tant jove i tenir tota la vida per endavant?

Bueno… també tinc un fill de 50 anys. De l’època tinc dos fills, un fill biològic i un fill intel·lectual. El Diòptria em va sortir molt de l’ànima, tinc un llibre que es diu Poemes i cançons de l’any 67 i ja hi són quasi totes les cançons. Vull dir que vaig tenir una precocitat i una urgència i una necessitat de… Crec que era perquè vivíem en una societat que ens ofegava molt. I a casa més, érem i som encara nou germans, i vivíem en un doble àtic i tal, però no ens deixaven sortir a jugar al carrer.

Per què? Els Riba no podien jugar al carrer?

Suposo que treien excuses de perillositat i no sé què, però ho diguessin o no era perquè no adquiríssim mals hàbits. Els xavals jugaven al carrer amb els carromatos que es feien ells mateixos i nosaltres de tot això res. Era aquesta cosa de petita o mitjana burgesia catalana. Vivíem molt ofegats. I sexualment no ens deixaven fer-nos palles, t’havies de casar sense haver fet res, i tot plegat era una cosa absurda i impossible.

I en aquest context treu el 'Diòptria', se’n va a Formentera, i vinga…

A Formentera hi vaig anar perseguint la utopia hippy i l’LSD. Perquè crec que els anys 60 van ser els de la revolució dels joves, fins aleshores els joves no eren ningú, el pare deia a callar i callaves, érem petits esclaus. Els joves als 60 es van empoderar gràcies a dos factors concrets: l’LSD i el rock’n’roll. El rock’n’roll era una música basada en instruments nous que feien molt de soroll i els grans no ho podien suportar, era una música que tenia uns balls acrobàtics que els grans no podien fer i era una cosa jove. Això va donar molta força a la joventut, tanta que crec que encara dura aquesta cosa que la joventut és el que val. Quan veus un anunci de La Caixa veus un senyor i una senyora de seixanta però vestits de jovencitos i fotent-se unes copes, així que visca la joventut!

Li agrada la música que ara fan els joves?

Ara no canten, ara rapegen o trapegen. El meu fill petit té 19 anys, es diu Llull Riba March i està amb això. Bàsicament hi posen un ritme i a casa estic fins al monyo d’escoltar això, a més s’ha posat de moda rapejar com si estiguessis cansat o fastiguejat, i li dic 'home tio, espavila'. Però són els nous temps.

Tornant això de les cotilles familiars, li pesa ser el net del poeta Carles Riba?

I de Clementina Arderiu i de Pau Romeva.

Té raó, sempre li preguntem pel mateix avi.

Pau Romeva era el traductor de Chesterton i de molts altres, confeccionava diccionaris, saps l’ASPE? I no tinc més avis. L’àvia materna va morir parint la meva mare, i llavors he tingut una aviastra.

Potser no el deixaven jugar al carrer, però de llibres a casa no li’n devien faltar?

Doncs no n’hi havia gaires, eh? A casa eren tècnics. El pare era enginyer tècnic i la mare enginyera floral.

I com connecta amb tota l’herència literària i humanística dels avis?

Crec que gràcies a les cadenes informatitzades de l’àcid desoxiribonucleic, el de l’herència. Crec que m’ha arribat sanguíniament tot això, més que no pas… entre altres coses el meu avi Riba va morir quan jo tenia 10 o 11 anys.

Feia d’avi Carles Riba?

No. Però el Romeva sí. Vivia a la plaça Medinaceli i se’ns emportava a veure els barcos i a passejar pel port i canviava bolquers, l’altre no. En Riba passava pel teu costat, preguntava com va i ja, estava en un núvol, en un d'hel·lènic si tu vols.

La línia de vida i la mort són temes que ha escrit i cantat moltes vegades. Com afronta la mort?

No em preocupa gaire, però no ho tinc gaire clar. Per una banda penso que si ens podrim i ens desintegrem deixa d’haver-hi un cervell que funcioni, i per l’altra banda penso que potser sí que entrem en un punt més enllà, en una existència no biològica. Però de totes maneres em costa molt pensar-hi perquè seria una societat ideològica, només de relacionar-se amb idees, sense matèria, sense cos. La mort no m’angoixa però sí penso què deu passar, com deu passar.

Amb la pandèmia suposo que ha tingut més temps per pensar. Com porta aquesta situació?

M’agobia molt haver-me de posar la màscara, perquè me n’oblido. Però la pandèmia la porto amb serenor. Tot i que realment ens ha revolucionat la vida. Crec que això portarà canvis filosòfics, ètics i morals. S’està tornant a parlar de la renda bàsica universal, i jo quan sento universal faig OP! (I obre molt els ulls).

Així creu que arribarà una revolució filosòfica?

Crec que sí, que estem en un punt en què la necessitat comença a ser imperiosa i a poc a poc. El que necessitem és ampliar o posar al dia la nostra identitat. Fins aquí ens estem identificant com a éssers humans, com a terrestres i com a animals racionals, però a partir d’ara hem d’acceptar que som còsmics i que som homes amb màquines. I la revolució filosòfica passa per la reforma de la identitat. Cal reescriure la nostra identitat a partir del que la ciència i la filosofia ens han anat aportant.

I del nou Govern de la Generalitat què n’espera?

No n'estic gaire al cas, però anem per parts. Pel meu país desitjo el mateix que desitjo per a mi, que és independència. I llavors relacionar-me establint prioritats i dialogant. Però entenc que no podem ser independents, hem de ser el que proposava en Pasqual Maragall, federalistes. Tots hem d’estar federats. I això, amb ciència passa, descobreixen el Bosó de Higgs i no ho fa Espanya o Itàlia, ho fa un grup internacional de científics on tots col·laboren. I penso que aquesta seria la opció més desitjable.