El reconeixement per part de la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, que enguany no hi haurà revisió del model de finançament autonòmic i que tampoc hi ha cap calendari clar ha desfermat una nova picabaralla entre els diferents partits valencians. El PP ha aprofitat per pressionar Ximo Puig a acceptar l’oferiment del president andalús, Juanma Moreno, per formar un front comú davant el Govern espanyol, mentre que PSPV i Compromís –aliats al Botànic- s’han embolicat en la penúltima bronca sobre quina ha de ser la resposta adequada a Montero i Unides Podem ha apujat el to de la reivindicació amb expressions com "espoli fiscal".

Però més enllà del posicionament o reposicionament momentani de cada partit, hi ha una qüestió de fons que sembla impossible de resoldre. Com ho pot fer el País Valencià per aconseguir un finançament just, tenint en compte la seua situació socioeconòmica?  O dit d’una altra manera: fins quan li tocarà pagar com a "comunitat rica" quan el seu PIB es troba per sota la mitjana estatal?

La solució no sembla senzilla. Antoni Infante, portaveu de la Crida pel Finançament –una plataforma que agrupa diverses entitats i sindicats valencianistes- reclama que "s’entenga que no ens trobem davant d’un problema de govern, sinó d’Estat", ja que l’infrafinançament "fa almenys 121 anys que es manté, amb una mitjana anual del 19% del PIB i no ha canviat malgrat que han passat tot tipus de governs".

El professor de comunicació política, Guillermo López, no es remunta tan lluny en la història, però recorda que en la darrera dècada "ja s’ha vist moltes vegades". I s’han donat "totes les combinacions polítiques possibles: el PSOE al Govern Madrid i el PP al de València, el PP als dos, el PSOE a València i el PP a Madrid, i ara el PSOE als dos, i el resultat sempre és el mateix. Tampoc la pressió negociadora de Compromís ha fet avançar massa el tema", detalla López. A parer seu, el problema és que "si cal treure-li recursos a altres autonomies, la resistència serà molt gran, així que l’única opció seria augmentar els recursos totals, que com no es trobe un pou de petroli o una mina d’or, no sé com pot passar".

Fins i tot el conseller d’Hisenda, el socialista Vicent Soler, reconeix que hi ha "inèrcies molt profundes entre els alts funcionaris de l’Estat que porten governant 500 anys". O el diputat de Compromís Joan Baldoví, qui va arrencar la promesa de tancar un acord de reforma del model de finançament abans d’acabar l’any –a canvi del seu vot favorable en la moció d’investidura i els pressupostos- assegura que l’incompliment de l’acord "no li suposa una sorpresa".

Pressió o negociació?

La reivindicació d’un millor finançament sembla encallada en el dilema entre els qui defensen una major pressió cap a la Moncloa, i els qui creuen que cal carregar-se d’arguments per convèncer als responsables estatals. "Al final sembla que cap dels dos models funciona, ni els bons propòsits ni els acords signats a canvi de suport parlamentari –analitza López- i l’explicació probablement la trobem en el fet que la societat valenciana és poc conscient del problema i a Madrid perceben que el tema no té un cost electoral, així que tenen pocs al·licients per obrir un meló molt complex, que generaria molts conflictes". Aquest professor, però, admet que si bé, ara mateix no hi ha una consciència social sobre les conseqüències de l’infrafinançament, no vol dir "que en un futur no n’hi puga haver".

Precisament, Infante defensa que "la societat valenciana comença a ser més conscient del problema", encara que també alerta que "l’infrafinançament no afecta a tothom per igual. És molt més dramàtic en els sectors més precaris, mentre que és un problema menor per als grans empresaris. Per això és tan difícil aconseguir una unanimitat en la reivindicació, encara que siga més probable arribar a un mínim comú denominador dels diferents interessos". "Cal confrontar la situació en clau de país", rebla Infante.

Però mentrestant, des de la Crida pel Finançament, reclamen una solució d’urgència parcial: que l’Estat assumisca els 50.000 milions de deute valencià que defineixen com a "il·legítim i impagable". "Si la UE pot assumir el deute dels estats, seria de justícia que l’Estat assumira el valencià, ja que ha estat creat precisament per culpa de l’infrafinaçament històric", explica Infante. Una solució que considera "senzilla, ja que la major part d’aquest deute és amb el mateix Estat".

Joan Baldoví també entén la dificultat de modificar tot el sistema, ja que "cap comunitat vol baixar l’escaló, la solució no passa tant per redistribuir els diners que hi ha, sinó per posar-ne més". Per això reclama una "solució assequible" en forma de 2.500 milions del fons d’anivellament. És una solució similar a la que planteja Vicent Soler. Pel conseller, els 16.000 milions no reemborsables que el Govern espanyol va transferir a les autonomies per fer front a la crisi sanitària "marquen un abans i un després i han trencat dos tabús primordials". El primer tabú ha estat el fet mateix de repartir els fons entre les administracions autonòmiques, que ell atribueix a "una visió de l’Espanya autonòmica que el PP no té". El segon tabú seria que aquests diners s’han repartit segons criteris de població ajustada. Això significa que els fons Covid van repartir-se segons la població de cada territori, ajustant-ne una sèrie de paràmetres, com l’envelliment, dispersió rural o incidència de la pandèmia.

"Ara necessitem que aquesta transferència no reemborsable deixe de ser circumstancial i passe a ser estructural i que a més es repartisca seguint aquest criteri de població ajustada", defensa Soler. Una reivindicació que Soler veu "possible", ja que permetria a Pedro Sánchez "tancar una ferida històrica" i, a més, "la mateixa ministra no va tancar la porta a una solució del finançament, sinó que va deixar un missatge ambigu assegurant que hi hauria alternativa".