Este artículo se publicó hace 7 años.
“El país que suposadament t’ha d’acollir es converteix en una presó”
L’Estat espanyol denega set de cada deu sol·licituds de protecció internacional. El procés al qual s’enfronten les persones sol·licitants és llarg i complex i algunes decideixen renunciar-hi.
Barcelona--Actualitzat a
L’Estat espanyol es va comprometre el setembre de 2015 a rebre 16.231 persones en cerca de refugi estancades a països europeus com Grècia, Itàlia o França en el marc del compromís de quotes de la Unió Europea (UE). Segons les últimes dades del Ministeri d’Interior de finals de gener, fruit d’aquests compromisos han arribat 745 persones i d’aquestes 609 ho van fer el 2015. La situació humanitària a Europa ha posat en dubte el sistema europeu d’asil i la gestió que en fan els Estats membres. Més enllà dels programes de reubicació i reassentament establerts dins el marc de la UE, l’Estat espanyol, com tots, rep sol·licituds de protecció internacional cada any.
El 2015 ha tancat amb un 150,12% més que el 2014, un rècord: 14.887 persones van demanar protecció a l’Estat espanyol, segons dades que mateix ministeri recull al informe Asilo en España 2015. Sovint s’oblida que totes aquestes xifres són persones que el sistema no escolta. Algunes decideixen renunciar a obtenir l’estatut, principalment per dos motius: perquè decideixen retornar al seu país d’origen o perquè contrauen matrimoni, explica Anna Figueras, advocada de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). Hi ha, però, qui ho fa perquè suposa seguir un procediment llarg i costós, tant a nivell emocional com econòmic que no volen assumir. És el cas de Maria del Rosario Vázquez, una gracienca d’origen colombià. “No és una decisió fàcil perquè el més important de l’estatut no només és que aconsegueixes estar protegit, sinó que des de la teva militància has pogut demostrar que al teu país s’estan vulnerant els drets humans”, explica.
Hi ha persones que decideixen renunciar a obtenir l'estatut de refugiada perquè retornen el seu país, es casen o pel que suposa seguir procediment llarg i costós
Vázquez treballa al grup Eirene en temes d’educació per la pau fent de tallerista a centres educatius. Tot i ser metgessa, el seu activisme polític a Colòmbia com a defensora de drets humans la portat a dedicar-se a això. Ella va ser coordinadora de la campanya antimines de l’àrea de Caldas, a Colòmbia. El 2008 va arribar a Barcelona amb una beca de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona per estudiar el màster de Cultura de pau i resolució de conflictes i amb l’objectiu de protegir-se de les amenaces que patia al seu país. “No vaig venir amb la intenció de quedar-me, sinó amb la voluntat d’estar un any, però la situació es va complicar. Em van dir que no podia tornar”, relata.
Des de llavors va començar el procediment per demanar protecció internacional, de manera que es va convertir en sol·licitant d’asil durant gairebé quatre anys fins que va decidir renunciar i regularitza-se per la via de la Llei d’estrangeria: “sentia que no avançava i que enlloc de ser quelcom del qual sortiria guanyadora, anava a passar un procés que m’esgotava”, explica Vázquez, i afegeix que un dels motius que la va empènyer a prendre la decisió és la retirada el passaport: “el país que suposadament t’ha d’acollir es converteix en una presó”.
Un sentiment que també comparteix Feras Al Malat, actual sol·licitant d’asil: “un cop em van donar la targeta vermella em van treure el passaport. No em sento lliure aquí”. Al Malat va fugir de Damasc (Síria) perquè no volia entrar a l’exèrcit i ha passat per Turquia i Grècia abans d’arribar a Barcelona. Quan els sol·licitants aconsegueixen la targeta vermella –aproximadament un mes després de fer la demanda— que vol dir que l’Estat està estudiant la seva petició, se’ls retira el passaport i no poden sortir del país. Un cop s’atorga l’estatut s’obté un passaport de refugiat que permet viatjar per Europa, però no al país d’origen, i per anar a altres països extracomunitaris dependrà de la relació de cada Estat amb el país nacional de la persona, explica Anna Figueras de CCAR.
L’atorgament de l’asil depèn de la voluntat de l’Estat
La veïna de Gràcia, però, remarca altres qüestions per les quals va decidir renunciar, per exemple, l’alt percentatge de negació. La competència per decidir qui rep protecció i qui no és estatal. “L’asil hauria de ser una qüestió supragovernamental, humanitària i obeir al dret internacional. No hauria de tenir res a veure amb les bones o males relacions entre països”, reclama Vázquez, que sabia que aconseguir un estatut com a colombiana seria molt complicat a Espanya. “Un exemple clar són els sahrauís que busquen l’estatut d’apatrídia. Al final l’Estat n’ha concedit perquè hi ha hagut sentències judicials”, diu l’advocada.
Només tres de cada deu persones obtenen una resposta positiva a l’Estat espanyol, denuncia la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) en el seu darrer informe anual 2016 “Les persones refugiades a Espanya i a Europa”. Això vol dir que gairebé un 70% de les sol·licituds són denegades. “El més greu és que si del 30% de concessió traiem la gent de Síria i l’extensió familiar, el grau de concessió per a la resta de nacionalitats és ridícul”, valora Figueras.
Espanya té 16.432 sol·licituds pendents de resposta i els processos s’allarguen una mitjana de dos anys, quan hauria de durar com a molt sis mesos
“Sento que ara, amb l’actual govern, les polítiques són més conservadores. Espanya i Colòmbia són amigues”, diu Vázquez. El 2015, de 129 sol·licituds d’asil de Colòmbia, només es va acceptar una per 20 denegades, la resta segueixen en espera. De fet Espanya té 16.432 sol·licituds pendents de resposta i els processos s’allarguen una mitjana de dos anys, quan hauria de durar com a molt sis mesos, descriu l’advocada. Les principals nacionalitats de les persones demandants d’asil són Síria, Ucraïna i Palestina, i les primeres de la llista que obtenen l’estatut, amb nombres molt baixos, són Pakistan, Afganistan, Palestina i Síria, amb dades de 2015. Això passa, segons Rosario Vázquez perquè es volen respectar relacions diplomàtiques entre països: “el missatge més important del refugi és dir-li a l’altre país que no ha estat capaç de cuidar aquesta persona i que ell sí que n’assumirà la cura”.
Per a Figueras cal tenir en compte els motius de persecució perquè la valoració positiva o negativa també en depèn segons el país: “l’Estat pot concedir l’estatut per motius religiosos i no per polítics a gent d’un mateix país.
Un procediment complex que victimitza
Per a Vázquez, a més, és un procediment que victimitza a la persona. Tot i entendre que s’han de narrar i documentar les vulneracions de drets humans, motiu pel qual es demanda el refugi, la forma no afavoreix la persona. Quan se sol·licita l’asil a les dependències policials es fa una primera entrevista. Aquesta, a vegades i segons la voluntat de l’instructor/a del cas, es repeteix més endavant. “La segona trobada pot ser decisiva. Aconsellem fer-la perquè qui ha fet la primera entrevista no té cap capacitat de decisió sinó que és l’instructor/a i per tant està bé que el pugui escoltar”, diu Figueras.
Rosario Vázquez, però, crítica que s’hagin d’explicar tants detalls i mostrar-se afectada perquè sigui creïble: “estàs en un procés per voler oblidar-ho tot i aquest mecanisme et recorda tota l’estona que ets una víctima”. Al Malat critica que durant l’entrevista les preguntes no tenen sentit: “Vaig estar dues hores i em van preguntar, per exemple, què havia de fer si volia anar d’Alep a Damasc, és a dir, quin transport havia d’agafar i per quants pobles es passa”. A més, la complexitat del procediment fa que sigui difícil fer-ho sense l’ajuda d’un advocat.
La Llei Reguladora del Dret d’Asil i de Protecció Subsidiària espanyola es va aprovar el 2009 i segueix sense un reglament que la desenvolupi, fet que la fa més restrictiva
La Llei Reguladora del Dret d’Asil i de Protecció Subsidiària espanyola es va aprovar el 2009 i segueix sense un reglament que la desenvolupi tot i haver-hi un termini de sis mesos des de la seva aprovació per fer-ho. Aquesta disfunció fa que tot sigui més restrictiu: “la llei remet al reglament i això fa que alguns supòsits no s’apliquin i d’altres que s’utilitzin amb criteris més restrictius sense base ni fonament”, diu Figueras. A més, fa que no es puguin aplicar mesures que facilitarien l’accés a l’asil diplomàtic i que estan recollides a articles de la llei (art.38), és a dir, demanar protecció o visats en ambaixades i/o consolats en origen i trànsit, fet que evitaria el trajecte a través de xarxes de tràfic de persones i situacions d’irregularitat. Vázquez, a més, destaca la relació d’inferioritat que es genera: “quan no tinc papers, quan estic en uns llimbs jurídics, no em considero un subjecte amb drets i per tant la meva relació amb l’Estat és amb condicions de desigualtat. Estic sota sospita i li he de demostrar constantment que sóc algú amb qui pot confiar”.
Ser ciutadà no és fàcil
Ella al final ha regularitzat la seva situació a través de la llei d’estrangeria i això vol dir tres anys d’arrelament i un contracte de treball per un any per obtenir el permís de residència, però sense el permís es complicat aconseguir un contracte. Com molta gent en la mateixa situació, va trobar la manera per reunir les condicions fins a poder-se regularitzar i fer-se autònoma. Ara està pendent que li atorguin la nacionalitat després de fer un examen que titlla de car i “ridícul” ja que, com diu, el 99% de la ciutadania no l’aprovaria.
Decidir sobre un mateix
El Feras Al Malat, però, no ha renunciat a demandar l’asil tot i que si que ha desestimat el programa d’acollida que l’Estat delega a set entitats gestores i que compte de tres fases: entre sis i nou mesos d’acollida en un centre residencial o pisos, on les persones són tutelades i tenen totes les necessitats cobertes; uns sis mesos més d’integració en un pis de lloguer, tot i que es pot allargar; i sis més d’autonomia amb ajudes puntuals. Un programa que ja ha rebut crítiques per la falta de coordinació i flexibilitat.
Això crítica Al Malat: “sis mesos en un lloc on no vull estar, tot i semblar poc, és molt. Els meus amics estan a Barcelona”, juntament amb la manca de possibilitats de treballar: “tothom espera la segona fase on ja tens permís de treball. Volem fer la nostra i ser autònoms”. Vázquez, en aquest sentit és clara: “vaig tenir la sort de no tenir la necessitat d’entrar al programa estatal perquè els defensors de drets humans tenim un teixit de suport fort, però si ho hagués hagut de fer segurament ni presento la sol·licitud d’asil” i afegeix: “que un altre decideixi on viuré, amb qui, quant temps i quina ajuda rebré, és a dir, la meva quotidianitat, em sembla irrespectuós”. Paraules que corrobora Al Malat: “vull pensar i triar sobre la meva vida. Si algú ha de decidir per mi com als camps de Grècia, torno a Síria i que l’exèrcit decideixi per mi”.
Aquests casos posen de manifest que el sistema d’asil i acollida espanyol, “tot i no ser dels pitjors d’Europa” segons Figueras, és poc flexible. Difícilment llavors podrà respondre a les expectatives de totes les persones que arribin, que poden ser ben diverses. A més, s’ha de tenir en compte la situació socioeconòmica per poder trobar l’equilibri entre el que s’espera i el que s’ofereix. Aquest és el repte que tenen ara iniciatives com el Programa Català de Refugi de la Generalitat.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..