Paco Candel: el retratista de la Catalunya oblidada

"Cal recuperar la seva figura perquè és l'emblema del que ha de ser una Catalunya de respecte i convivència". Així reivindicava Paco Candel l'activista i professor universitari Jaume Botey en un acte celebrat a l'Ateneu Popular de l'Hospitalet de Llobregat el juny de 2014. D'ell, el traspassat acadèmic en destacava la capacitat per retratar aquella emigració que va establir-se al cinturó barcelonès a partir de la dècada dels 50, empesa per una pobresa de la qual només s'hi podia fugir. Generacions d'homes i dones, com els seus propis pares, dels quals va descriure'n les vicissituds i va ajudar a connectar amb la resta de sectors populars que suportaven els estralls de la postguerra.

Les paraules de Botey, pronunciades amb motiu del 50è aniversari de la publicació d'Els altres catalans, l'obra de referència de Candel, s'afegeixen a moltes altres que, des d'aleshores, han glossat la faceta humana d'un home sorgit de les capes més depauperades de la societat i que, entre les seves divises, hi havia convertir Catalunya en "un sol poble".

Candel va defensar que Catalunya havia de ser "un sol poble"

De Casas Altas a les Cases Barates

Francisco -o Paco- Candel Tortajada havia nascut el 1925 a Casas Altas, un municipi valencià situat entre Conca i Terol, i amb només dos anys, ja es traslladava a Barcelona amb la seva família, una de tantes que migraven cap a Catalunya a la recerca de feina. La majoria s'allotjaven als afores de la ciutat, sigui als barris de Verdum, la Trinitat, la Marina o a la zona suburbial situada a Montjuïc.

A la falda de la muntanya, submergit en un petit recinte de barraques, va romandre-hi un any, per tot seguit allotjar-se amb els pares i la germana a les Cases Barates de Can Tunis, com així es coneixien el miler de vivendes –d'entre 30 i 40 m²– que es van construir per reubicar els barraquistes amb coincidint amb l'Exposició Universal de 1929.

En aquesta barriada, Candel va créixer de la mà d'una família que aviat va poder sortejar la degradació que s'hi respirava. Com bé recorda el periodista Genís Sinca a Petita història de Paco Candel: De les barraques a les Cases Barates, el seu pare va entrar a treballar a la pedrera del Morrot, on avui trobem els jardins de Miramar, mentre la seva mare fregava terres de cases particulars i de la parròquia de Nostra Senyora de Port, una mena de centre d'acollida. Sinca també és el comissari de l'any Paco Candel.

Tot i ser pobres, doncs, no pertanyien a les famílies més colpejades per la misèria, cosa que li va permetre tenir una adolescència relativament normal: va poder escolaritzar-se a Sant Raimon de Penyafort, un centre progressista que hi havia a la Zona Franca, per després trobar feina en oficis tan diversos com els de ceramista, decorador, comptable, mecànic o dissenyador de bijuteria.

'Donde la ciudad cambia su nombre', es una de les primeres obres de referència de Candel

La seva autèntica vocació, però, era ser pintor, si bé el fet de contraure la tuberculosi el 1947, va acostar-lo a l'àmbit pel qual ha passat a la memòria popular: l'escriptura. Postergat al llit per la malaltia, va començar a devorar les obres del novel·lista holandès Maxence van der Meersch i el francès Abbé Pierre, fins a convertir-se en un lector empedreït, cosa que el va llançar a retratar les vides dels obrers que l'envoltaven.

D'aquest període destaquen dos llibres que encara son una guia per entendre el fenomen migratori que aleshores poblava la rebotiga de la Barcelona: Hay una juventud que aguarda (1956) i, ambientada al mateix barri de Can Tunis, Donde la ciudad cambia su nombre (1957), que gairebé li costa el linxament dels veïns que se sentin al·ludits en la novel·la.

La veu dels sectors populars

De Can Tunis ja no es mouria mai més. Per bé que sempre es desplaçava amunt i avall, allà hi havia conegut la Maruja, amb qui es va casar i va tenir dos fills, la Marujita i el Paquito, un territori silenciat del qual volia narrar com les famílies intentaven prosperar en la nova societat d'acollida. Així queda recollit a Els altres catalans (1964) un llibre que, a mig camí entre el reportatge i l'assaig, va consagrar aquell home afable com la veu "dels altres": la gernació d'immigrants que, entre l'aïllament i la incomprensió, maldaven per llaurar-se un futur a la primera corona de Barcelona.

L'enyorat Manuel Vázquez Montalbán deia de Candel que era "un dels millors representants del denominat realisme social, amb escenes lúdiques i poderoses que són una excel·lent descripció dels àmbits i condicions de vida dels cinturons urbans, els qui que van créixer salvatgement sense cap altre impuls que la fam, les mancances de tota mena i l'emigració".

'Els altres catalans' va consagrar Candel com la veu dels immigrants que maldaven per llaurar-se un futur

Van ser aquells escrits, directes i propers, que van convertir-lo en un dels cronistes més apreciats i prolífics de l'època. De fet, entre 1956 i 1975 va publicar 35 llibres, entre novel·les, assajos, contes i altres gèneres literaris, encara que va ser amb Els altres catalans i Ser obrero no es ninguna ganga (1968), parcialment censurat pel règim franquista, els que van obrir-li les portes al periodisme.

Primer a la revista Destino i, successivament, a El Correo Catalán, Tele/eXprés, Avui, Diario de Barcelona, Serra d'Or, Canigó o Primer Acto. En aquestes i altres capçaleres, Candel va polir un estil que, com apuntava Josep Maria Espinàs, "trencava amb la tradició més culta de la literatura en català, però per explicar de manera precisa i tranquil·la les històries de dignitat i humanitat que s'amagaven als suburbis de Barcelona".

Un peu al carrer, l'altre a la política

La faceta de Paco Candel no es va limitar a observar les vicissituds d'aquella Zona Franca on els drames familiars eren inevitables. Les biografies ens recorden el dol per la mort de la seva mare o la difícil relació que va mantenir amb la Maruja, a qui li retreia els deutes que contreia amb els comerciants del barri.

També, a l'escalf d'una Catalunya que es desempallegava del franquisme per abraçar la democràcia, va deixar-se convèncer per entrar a l'esfera política. Va encadenar el càrrec de senador per la candidatura unitària Entesa dels Catalans (1977-1979), experiència que va quedar reflectida a Un charnego en el Senado (1979), amb el de regidor de Cultura a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat (1979-1983), càrrecs que va ocupar pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), formació de la qual se sentia plenament identificat per la seva labor en defensa de la cohesió i la justícia social.

Candel va ser senador i regidor de Cultura a l'Ajuntament de l'Hospitalet

Ja passada l'etapa política, va continuar narrant les inclemències que suportaven els obrers de la perifèria barcelonina. Des del seu pis de la Zona Franca, i amb la tradicional Olivetti sempre a punt per a esculpir aquella realitat, va seguir posant rostre al quart món que s'amagava als gratacels poblats de famílies que, en ple procés autonòmic, encara feien mans i mànigues per sortir de la misèria.

Així va passar Candel els seus últims anys, amb aquella fragilitat física que mai no va impedir-li estar al costat de les iniciatives altruistes i aprofitar qualsevol oportunitat per reclamar drets pels més desvalguts. Una actitud insubornable que va ser reconeguda per tothom, des d'entitats veïnals fins a la mateixa Generalitat de Catalunya, que després de guardonar-lo el 1983, va atorgar-li el 2003 la Medalla d'Or.

Abans de morir el 23 de novembre de 2007, a l'edat dels 82 anys, Candel encara va tenir temps per crear la Fundació que porta el seu nom, des d'on es promouen estudis sobre la immigració, i captivar l'opinió pública amb altres píndoles d'un periodisme que l'ha entronitzat, en l'imaginari col·lectiu, com l'escriptor dels obrers.