València fatxa

Partits, sindicats i organitzacions d'esquerra van rebutjar la violència de la ultradreta a València el passat 9 d'octubre -- Biel Aliño / EFE

Miquel Ramos

Ens havíem acostumat ja a aquesta mirada condescendent i a escoltar en boca d'uns altres com de mal estàvem i com érem de fatxes. No culpe als qui ens veien així. Vint anys de govern del PP en la Generalitat. Vint-i-quatre anys de Rita Barberá en l'alcaldia de València. Les ciutats i les diputacions de Castelló i Alacant dirigides també per la dreta durant dues dècades. I una esquerra pràcticament extraparlamentària durant tots aquests anys, que sobrevivia gràcies a l'obstinació dels seus militants i dels moviments socials que continuaven picant pedra. Encara que sempre ens neguàrem a reconèixer que ens resultava difícil bregar amb els nostres fantasmes i els nostres cacics, sabíem que per baix rugia la lava i que qualsevol dia eixiria a la superfície.

La Transició va ser massa llarga per a tots, i cadascú la va viure en un context diferent segons el territori on es trobava i les característiques d'aquest. Al País Valencià, una de les característiques d'aquest llarg procés va ser la violència de l'extrema dreta, per a la qual, malgrat els anys i la suposada consolidació democràtica, va continuar com una gota malaia castigant els que no se sotmetien a la identitat prefabricada des de Madrid que ens va imposar el nom de ‘Comunitat’ (com si forem un bloc d'edificis) per negar-nos la categoria de País, i va mantenir viu el conflicte identitari que, com va quedar demostrat en les pròpies memòries de la dreta i dels artífexs de la Transició, havia estat confeccionat des de les mateixes clavegueres de l'Estat.

En poques paraules, segons el relat de la dreta, existeix una identitat valenciana única, reduïda a llò folklòric, sotmesa al marc espanyol, allunyada de la resta de territoris amb els quals compartim llengua (Catalunya i Illes Balears), i sota constant amenaça d'un suposat complot imperialista català. Segons aquest relat, qualsevol que admeta que compartim llengua, o que anomene ‘País’ al territori valencià, passa a ser un agent del catalanisme pagat des de Barcelona per a diluir la identitat valenciana i sotmetre's als designis dels independentistes. Ací entren des de totes les universitats (que han estat també víctimes dels atacs ultradretans), escriptors (atemptats amb explosius contra Joan Fuster o Sanchis-Guarner), llibreries (Tres i Quatre té el rècord d'atacs feixistes a Europa després de la II Guerra Mundial), professors (s'han repartit pamflets amb les dades de més d'un acusat de ser ‘catalanista’, i els neonazis han atacat les trobades d'escoles en valencià) i així, fins a l'infinit. Fins i tot el PP seria objecte d'aquesta acusació per part dels més fanàtics identitaris quan va signar la suposada pax lingüística amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que no va tindre més remei que admetre la unitat de la llengua i acceptar la normativa oficial del valencià.

A la dreta li ha resultat més que rendible aquest conflicte que ells mateixos van fabricar. Tant, que cada vegada que tenen ocasió, agiten el fantasma del catalanisme per mobilitzar als seus acòlits i assenyalar com a traïdora a l'esquerra. A més, els mitjans van regalar fa anys la paraula ‘valencianisme’ a la identitat valenciana que defensa la dreta, malgrat legislar constantment contra la normalització de la llengua i censurar qualsevol expressió cultural que s'allunye de la caricatura folklòrica d'aquest poble. Però tanta arrogància els va portar a cometre massa errors, i mentre s'obstinaven a atiar el conflicte, la societat que de veritat estimava la seua llengua, la seua horta, els seus barris, que no creia en aquest país de pandereta de grans esdeveniments i obres faraòniques que va caracteritzar el mandat del PP, treballava des de baix. Perseverant i malgrat tot. Per això, el ‘quina hòstia’ que va entonar Rita Barberá al maig de 2015 quan va perdre les eleccions, va mostrar que existia un altre país. I que, per fi, la societat ho va reconèixer amb els seus vots. I per descomptat, que el saqueig al qual havia estat sotmès aquest país mereixia un càstig.

El 9 d'Octubre és la data en la qual més es visibilitza cada any el conflicte que alguns s'obstinen a eternitzar. En 2017, una setmana després del referèndum a Catalunya, la ultradreta va fer pagar a l'esquerra la gosadia de les urnes en el territori veí, convocant una cacera contra els manifestants que cada any desfilen de vesprada el Dia del País Valencià, i que aquell dia estava dedicada a la defensa del valencià. Les imatges de les brutals agressions van donar la volta al món, així com la indignació per la falta d'efectius de policia i la seua actitud durant els fets. Per aquestes agressions hi ha 28 ultradretans a l'espera de judici, després d'una llarga instrucció i una laboriosa labor de documentació per part de les acusacions. La televisió autonòmica valenciana va emetre la setmana passada un magnífic documental on s'explicaven els fets, i que es pot veure en el seu web.

Des de llavors, la data s'ha reconvertit en una protesta antifeixista. No és d'estranyar, perquè existeix un cansament generalitzat en l'esquerra valenciana davant la constant impunitat de la ultradreta, que miraculosament ha eixit sempre indemne de les poques vegades que han arribat a judici les seues malifetes. Des de l'absolució als neonazis de l'Operació Panzer en 2014, fins a les habituals desfilades i atacs ultradretans que acaben sempre amb antifeixistes detinguts i acusats de delictes d'odi contra els nazis. En 2009, fins i tot el Delegat del Govern del PSOE, Ricardo Peralta, va qualificar de ‘normalitat democràtica’ la llarga llista d'atacs feixistes que van denunciar partits i associacions que havien sofert aquells anys, alguns fins i tot amb explosius, i cap d'aquests resolts. Així que és normal que un dia es digués ‘prou’ i s'assumís que l'antifeixisme era allò que unia als demòcrates d'aquest país, encara que alguns ho esgrimisquen només quan els convé per captar vots atiant la por a que vinga la ultradreta que mai se’n va anar.

La passada jornada del 9 d’Octubre va tornar a tenir l'antifeixisme com a eix central de les protestes, tant des de la Comissió 9 d’Octubre, formada per partits i associacions progressistes, com des dels moviments socials anticapitalistes. Les dues marxes van reunir milers de persones dissabte passat a València, davant la impotent mirada de xicotets grups d'ultradretans que s'apostaven pels voltants agitant banderes d'Espanya. No obstant això, ni tan sols amb un suposat govern progressista a Espanya, ni amb l'Ajuntament de València governat per Joan Ribó, l'esquerra pot estar tranquil·la a València. Durant la processó cívica del matí, diputats i regidors de Compromís van denunciar que la policia els va impedir participar en els actes oficials esgrimint un problema de protocol, quedant reclosos en una cantonada i envoltats d'ultradretans. A la vesprada, un enorme dispositiu policial identificava i escorcollava a qualsevol que portés pintes d’esquerrós. Vaig ser testimoni de com fins i tot es fotografiava el DNI de diverses persones, i fins i tot al meu mateix, junt al meu carnet de premsa, quan vaig advertir a un agent de les amenaces que estava rebent per part d'un energumen obstinat que no gravés els seus udols.

Tots aquests símptomes podrien fer-nos pensar que València continua sent un bastió de la dreta i un bufet lliure per a la ultradreta, però res més lluny de la realitat. Malgrat tot, no sols les urnes continuen condemnant a la dreta a l'oposició, sinó que els moviments socials i culturals que han sobreviscut a tanta adversitat saben perfectament reciclar qualsevol anècdota (encara que siga fruit d'un problema estructural) i transformar-la en un nou impuls. Així va ser després dels atacs de 2017, que van convertir aquesta data en una demostració de força antifeixista des de llavors. Com va ser també la Primavera Valenciana, una enorme mobilització social després de les càrregues policials contra estudiants de secundària en 2012, la constant mobilització per l'horta, els sindicats de barri que proliferen en tota la ciutat o la cada vegada més internacional i prolífica escena cultural valenciana en llengua pròpia.

València ja no és el que era. En realitat, mai ho va ser, per molt que encara la vulguen pintar tan fatxa com la van pintar sempre. Alguns continuem insistint que existeix un problema estructural, i destaquem cada episodi que així ho demostra, encara que això supura també en altres territoris de l'Estat. Però obliden-se d'aquella València presa per neonazis i saquejada per mangants. Encara queda molt per fer, si, però si alguna cosa s'ha demostrat aquest últim lustre, és que existeix una societat diversa i democràtica que resisteix malgrat tot, i uns moviments socials i culturals que, si han sobreviscut al Dracarys de la dreta tants anys, sobreviuran al que encara queda per fer i a tot el que vinga.