Terra Cremada

Elizabeth Duval

Crema el Mediterrani mentre l'informe de l'IPCC adverteix que els efectes del canvi climàtic ja són irreversibles i modificaran el planeta on vivim durant els pròxims segles o fins i tot mil·lennis. Mentrestant, la dreta s'entossudeix en llançar polèmiques estèrils sobre la incorporació d'una perspectiva socioafectiva a l'estudi de les matemàtiques, sense parar atenció ni a decrets, ni a lleis, ni informes, ni plans: en tenen prou amb la seva simple ignorància per a ser felices en el seu món i escandalitzar-se, ja no per un planeta que crema, sinó davant buits i ninots de palla, petites mentides i petits escàndols feministes. Grècia es crema i el gran problema de la humanitat és que algú vulgui que hi hagi més dones que vagin per branques de ciències. Podríem dir que han perdut el nord, però mai han tingut res que se li sembli: el seu centre de gravetat permanent sempre ha estat el buit, amb els ulls plens de pampallugues i les columnes repletes de banalitats. Li donen l'esquena al món i discuteixen sobre l'indignant que és el sexe dels àngels: qui dóna més?

Avui em preguntaven com veia jo el futur i jo pensava en les imatges de fa un mes de l'incendi al golf de Mèxic, en la sonda de Campeche, a pocs metres d'una plataforma petroliera. Aquestes imatges, de violència inaudita, em semblarien absolutament captivadores: el mar en flames era el sublim dinàmic, l'enorme, immens, excessiu, monstruós; la bellesa que es fica enmig de la mort, quan l'existència respon silenciosament en obediència muda. El problema és que som nosaltres els responsables i ens hem elevat —com a raça humana— fins semblar també una força sobrenatural, un impuls dinàmic projectat a l'infinit, un mecanisme que s'activa i no pot arribar a aturar-se. Tot això no ho ha fet Déu, sinó que ho hem fet nosaltres, tan potents, violents i colpidors, perquè en la nostra desmesura ens hem concebut a nosaltres mateixos prou importants com per hipotecar l'existència de totes les generacions futures. I a més a més se'ns exigeix que tinguem esperança.

Cada cop penso més i amb més força que necessitem idees per viure, les que siguin; una d'elles és l'esperança que el món no s'acaba aquí, que no estem condemnats a que tot es redueixi a una confederació de hubs aeroportuaris amb capacitat de dinamitar la naturalesa. Desitjaria que aquesta última es cobrés la seva venjança, però no només això: voldria creure que, encara que sigui massa tard, la civilització acabarà adonant-se del significat del mot urgència. Necessitem un món en el qual regni l'esperança i no la mort, la multiplicació efervescent de possibilitats i imaginaris, la idea que encara podrem no superar els 1,5 graus centígrads “si fem reduccions dràstiques”. Necessitem poder pensar que hi haurà altres maneres de ser, altres formes que tinguin poc a veure amb les nostres; confio, malgrat tot, que ens salvarem d'alguna manera o una altra del desastre climàtic. Però després escolto la conversa, tan centrada en el melic, i gairebé es dissipen les meves esperances: miro a cap al cel i penso que serà vermell, com si un cometa li arrenqués els núvols.

Què li va dir la serp a l'Eva? No morireu, no; sinó que Déu sap que el dia que mengeu d'això, s'obriran els vostres ulls, i sereu com Déu, sabent el bé i el mal. Com podríem morir? Entre un búnquer estrafolari, escapades a Nova Zelanda o intents d'imaginar-se en l'espai exterior, els irresponsables prossegueixen amb les seves irresponsabilitats de tota la vida. A la resta ens pertoca la tasca d'imaginar com desfer-nos de la irresponsabilitat; als altres ens pertoca menjar del fruit que ens permeti negar la mort, separar el bé del mal. Ho donarem tot per no acabar com Creont; ja no en terra despoblada, sinó morta, sense reis ni capital que superin els límits físics de l'existència. No són forces, no és el sublim, no són infinits, i donem gràcies; només gràcies a això podrem estar segurs que el món de demà no seguirà amb la seva política de terra cremada, de morir tots en terra sense sembrar.