Samuel i la societat de l’odi

Antoni Aguiló

Filòsof de el Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

Hi ha un cèlebre quadre de Pieter Brueghel titulat La caiguda d'Ícar (1558) que parla de la indiferència davant el patiment aliè. Des de la perspectiva de la part alta d'una badia, es veu un paisatge plàcid i assolellat en el qual els protagonistes realitzen la seva feina quotidiana: el pagès llaura el camp, el pastor té cura del ramat i el pescador pesca. En un tercer pla es pot veure el mar amb alguns illots entre els quals naveguen alguns vaixells. Mentrestant, enmig de la calma i la indiferència generalitzada, el jove Ícar s'ofega mar endins sense que ningú faci absolutament res per evitar-ho: el pagès, impassible, continua amb l'arada; el pastor, que contempla el cel, li dona l'esquena i el pescador segueix llançant la seva xarxa. Cadascú a la seva. Res ni ningú és alterat per la tràgica mort; la vida segueix el seu curs, impertorbable.

Allò interessant del quadre, tècnicament parlant, és que Brueghel situa la mort d'Ícar en un racó, de manera que passa gairebé desapercebuda. Per què Brueghel va adoptar una perspectiva espacial tan descentrada respecte a la caiguda d'Ícar? Potser, més que en la mitologia clàssica, al pintor renaixentista li interessava fixar l'atenció sobre una condició humana distreta, indiferent i apàtica. Sigui com sigui, la imatge d'Ícar morint a la costa de Grècia no és ni més ni menys que la imatge d'un ésser humà ofegat en un mar d'indiferència. La mateixa indiferència letal que l’any 2015 banyava el cos sense vida del petit Aylan Kurdi, ofegat en un naufragi en aigües de Turquia quan la seva família, fugint de la guerra de Síria, intentava arribar a la costa grega. Després de la mort d’Aylan, la guerra de Síria va continuar (i continua avui) i va seguir provocant la massacre d'innocents.

De manera anàloga, en els últims dies hem estat bregant distretament amb diversos casos greus de racisme, sexisme, homofòbia i fractures a la democràcia. Els magistrats de l'Audiència Provincial de Madrid asseguren que el cartell de Vox de les autonòmiques madrilenyes sobre els menors no acompanyats no és un problema perquè "amb independència de si les xifres que es proporcionen són o no veritables, representen un evident problema social i polític".

Durant els propers sis mesos, Janez Janša, president d'Eslovènia, assumirà la presidència de la Unió Europea. Janša és defensor de l'Hongria de Viktor Orbán, que acaba de legislar sobre la prohibició d'esmentar res sobre l'homosexualitat a les escoles, en altres àmbits públics i en la televisió. Janša argumenta que la imposició de "valors europeus imaginaris" (diversitat, igualtat, tolerància...) podria conduir al col·lapse de la Unió. Per si això fos poc, els membres de la manada de Callosa han confessat la violació en grup d’una jove de 19 anys. També hem conegut l'agressió homòfoba a un jove al districte de Platja de Palma per part del seu pare i del seu germà menor i hem sabut que l'atestat policial de l’assassinat de Samuel Luiz parla d’una atmosfera de crits i insults per part d'una munió de gent mentre Samuel era apallissat.

Aquesta última dada és especialment alarmant. Ja no es tracta d'indiferència ni de complicitat silenciosa, sinó d'odi i fàstic, d'aprovació activa de la barbàrie. Tenim un greu problema amb les manades que violen, agredeixen i cometen feminicidis, però també amb les que callen, animen o miren a una altra banda. Correm el perill de lliscar cap a una democràcia aparent en la qual l'odi sigui autoritzat, banalitzat i fins i tot legitimat jurídicament.

Sembla que l'extrema dreta s'està organitzant i promovent atacs per mitjà de plataformes digitals com Twitter i Twitch. L'assenyalament de Vox a l'editor d’El Jueves va en aquest sentit.

La veritat és que cap d'aquestes mostres indignants de complicitat amb el racisme, el sexisme i l'homofòbia és un fenomen accidental. Tampoc es poden comprendre únicament com l'expressió d'una emoció o d'un sentiment negatiu per part de grup o individu. Són molt més que això, són manifestacions d'enemistat profundament arrelades en el funcionament normal del capitalisme, del patriarcat, del racisme i de l'heterosexisme predominants. L'odi i les seves múltiples formes de violència són un factor sistèmic, estructural, en la nostra societat. Són, en particular, un instrument polític basat en la desigualtat, l'exclusió i, en el pitjor dels casos, en l'eliminació de l'altre, del diferent. Fenòmens com el colonialisme, Auschwitz i els camps d'extermini no van ser fets excepcionals. Van ser la manifestació més violenta i perversa de formes centenàries de relació social que, sota altres configuracions, segueixen vigents.

Nelson Mandela deia: de la mateixa manera que aprenem a odiar, també podem aprendre a estimar. Necessitarem molta resistència, molta articulació política, molta empatia i molta memòria col·lectiva a fi de vèncer el discurs de l'odi i superar la cultura de la indiferència. Necessitem recuperar amb urgència la premissa d'Antígona: "No vaig néixer per compartir l'odi, sinó l'amor".