Qui necessita una mentalitat de guerra?

La guerra a Ucraïna genera un indescriptible sofriment entre gent normal que mai hauria volgut veure’s implicada en una conflagració sagnant. És una obvietat amagada o dissimulada, perquè en el relat que rebem sobre el que passa en aquell país sovint es posa molt més l'accent en les posicions guanyades o perdudes en el territori per un o altre exèrcit, en els discursos oficials, les valoracions, les expressions patriòtiques, les proclames bel·licistes o en la desqualificació mútua dels enemics, que en les morts, la devastació, la pobresa, l'angoixa, el dolor i la por que provoquen i han provocat les accions militars.

La invasió ordenada per Vladimir Putin va sorprendre el món sencer. Gairebé ningú la preveia i qui la tenia en la seva agenda guardava els seus plans, pronòstics o informacions en el més absolut secret. Ara tampoc hi ha qui gosi fer conjectures sobre quan acabarà la destrucció i el vessament de sang. L'enfrontament sembla indefinit. Hi ha qui confia en què l'elevat nombre de baixes mortals i l'exhauriment de municions farà possible el desenllaç del conflicte amb la capitulació d’una part. De fet el que és evident és que els Estats Units i la Unió Europea han optat per l'escalada militar i s'abstenen de prendre qualsevol iniciativa diplomàtica o d’obrir alguna expectativa pacificadora.

“Necessitem una mentalitat de guerra”, va dir clarament i sense rubor l'alt representant de la UE pels Afers Exteriors, Josep Borrell, en reunió amb els ministres de Defensa d'aquesta organització hipotèticament dedicada a implementar la cooperació entre els seus estats membres i a servir els interessos de la ciutadania.

Borrell, que té adjudicada la responsabilitat de la "diplomàcia europea", va anunciar que Europa occidental ha de fabricar centenars de milers de projectils, ha de buidar els seus arsenals, i dedicar un pressupost extraordinari a la compra d'armament i munició a tercers països per donar suport a l'exèrcit d’Ucraïna.

Darrera d'aquest propòsit segurament hi ha una bona dosi de visceralitat creixent, i de brutalitat irracional, perquè no dir-ho. Freqüentment els comportaments d'alguns participants en cimeres i sales de reunions als més alts nivells de la vida política són molt més impulsius i vulgars del que es pensa des de la societat civil, però cal suposar que darrera de grans decisions, com la de la nova aposta bel·licista occidental, també hi ha estratègies pensades que s'oculten o es disfressen amb llenguatge aparentment humà. En aquesta guerra, com en tantes altres, la veritat és una de les primeres víctimes.

Tal i com es va explicar recentment en una trobada organitzada per aquest diari sobre 'Què pot fer Europa per a la construcció de la pau a Ucraïna', ens "falta informació fiable sobre el desenvolupament d’aquest conflicte", i qui procura realitzar una bona tasca periodística rigorosa "ho fa enmig d'un oceà de desinformació que en res ajuda a saber el que passa". Cada dia se'ns subministren "anàlisis" i "informacions" subordinades a la propaganda difosa per responsables de governs, exèrcits i aparells d'Estat en general.

"Una de les conseqüències immediates d'aquesta guerra, en la qual la informació sobre el conflicte està sotmesa a la censura primària dels estats majors, a la censura secundària de les corporacions mediàtiques i a les caixes de ressonància i propagació de les xarxes socials, és que l'acostament als fets no garanteix més que graus variables de certesa", explica l'assagista Raúl Sánchez Cedillo en un llibre (*) ple d'arguments en favor d’una "política emancipadora, en contraposició a la propaganda de guerra i la instauració d'un règim de guerra a les nostres societats".

Aquesta opacitat ha fet impossible conèixer, per exemple, el que preveuen els més alts responsables militars davant les al·lusions a la possible utilització dels arsenals nuclears. Analistes i experts en geoestratègia especulen sobre si arribarà un moment en què el règim de Vladimir Putin se sentirà arraconat pel bloc occidental fins el punt de recórrer a l'armament atòmic, sobre la mesura en què l'utilitzaria i sobre quina seria la resposta dels EUA, la UE o l'OTAN.

Cal suposar en qualsevol cas que ministres i comandaments militars contemplen aquesta hipòtesi i que cap d'ells frivolitza sobre el significat de fets tals com la suspensió per part de Rússia de la seva col·laboració en el tractat START. Ningú pot ignorar que el descontrol dels arsenals nuclears pot acostar la humanitat a escenaris indubtablement apocalíptics.

El dret de la població ucraïnesa a defensar la seva sobirania i a exigir la retirada de les tropes russes és indiscutible però, tal com van explicar en recent conferència Pere Ortega i Tica Font, investigadors del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, "quan hi ha possibilitat de guerra nuclear és impossible parlar de guerra justa". Cap persona assenyada pot creure que la resolució d’un conflicte com el d'Ucraïna pot venir donada per la utilització d’armes atòmiques de qualsevol abast. Costa imaginar els efectes terrorífics i devastadors d'un núvol nuclear en territori europeu. És una possibilitat que no es pot descartar. De moment, l'escalada militar que propicien l'OTAN i la UE no ofereix altra perspectiva que l'horror sense fi, el caos i la prolongació indefinida de la catàstrofe humanitària.

La confrontació militar a Ucraïna no va començar el 2022. Els prolegòmens cal situar-los en el 2014, però ningú pot dubtar que la guerra actual, que ha estat dibuixada per molts mitjans com una "guerra d'autodefensa", s'ha agreujat i internacionalitzat des de fa un any després d'una invasió criminal, la de l'exèrcit rus. Tot i així, encara que no es diu prou sovint, resulta evident per a qualsevol persona que no tanqui els ulls que milions d'ucraïnesos s'han vist obligats a buscar refugi lluny de casa seva i que desenes de milers de persones han perdut la vida com a conseqüència d'un xoc d'interessos i lògiques que poc tenen a veure amb els de la població normal d'Ucraïna i de Rússia. Xocs d'interessos entre oligarquies d'aquests dos països, entre els dirigents russos i els de l'OTAN i entre els Estats Units i la Xina.

"Totes les guerres tenen solució, si s'actua sobre les seves causes", explica Ortega, però fins el moment no s'ha pogut veure cap iniciativa governamental en aquesta direcció. Per no haver no hi ha ni tan sols una proposta d'alto el foc per part d'algun país occidental.

Tica Font i altres persones dedicades a la investigació i estudi en favor de la pau coincideixen en què "la invasió d'Ucraïna marca l’inici d'una nova era", "un canvi de cicle", "un horitzó d'imprevisibilitat sense precedents en el darrer mig segle".

Qui vulgui fer-se una idea sobre el que ens espera, cal que intenti filtrar la informació que rep i que no doni per bona la clarament esbiaixada que se'ns ofereix quotidianament. Cal interessar-se pels abundants episodis tràgics que ha patit el poble d'Ucraïna al llarg de la seva història sota els efectes del capitalisme, la guerra, el feixisme, l'estalinisme i la contaminació nuclear... I a més, cal escoltar i llegir atentament els estudiosos sobre el tema i no deixar de buscar en els seus textos i xerrrades respostes a un seguit de preguntes prou complexes:.

Perquè proliferen els governants apologetes de la guerra? A qui beneficia la prolongació del conflicte? Quin paper hi juguen i han jugat els oligarques russos i ucraïnesos? Quins recursos naturals i econòmics es troben en disputa? Representa Rússia una amenaça militar que es pugui fer desaparèixer? Perquè hi ha consens a la UE sobre la conveniència d'augmentar les despeses en Defensa? Quin sentit té l'ampliació de l'OTAN cap a l'Est malgrat l'oposició de Rússia? Quins efectes té el creixement d'aquesta aliança militar sobre el mercat de les armes? La Xina ha fet una proposta de 12 punts en favor de la pau. A qui han estat adreçades? Com cal interpretar les advertències dels EUA contra la Xina en els àmbits econòmic, tecnològic i militar? Quines noves formes de guerra i quines tecnologies es posen a prova en aquest conflicte? Es pot recompondre d'alguna manera el control sobre l'armament nuclear? Perquè el pacifisme no desperta davant la tragèdia ucraïnesa? Fins a quin punt podran arribar les autocràcies en la repressió de les llibertats a Rússia i Ucraïna? Per quin motiu es presenta el suport occidental a Ucraïna com una acció en defensa de la democràcia?

Cal buscar respostes a totes aquestes i altres preguntes perquè la necessitat d'iniciatives pacificadores adequades a la situació resulta imperiosa, en defensa de la vida. Cal "sabotejar" d'alguna manera "les condicions que fan possible el règim de guerra", afirma Sánchez Cedillo en el seu treball. Aquesta guerra, pensa, no finalitzarà a Ucraïna, "llevat d’efímeres treves o solemnes acords de pau, violats tan aviat com siguin signats, perquè en ella es concentren contradiccions i antagonismes de tres tipus, tots irreconciliables sota l'actual estat del capitalisme: un conflicte d'independència nacional, un conflicte interimperialista i un xoc d'hegemonies en el sistema-món”.

Sánchez Cedillo considera “indecent prescriure a una població civil sobre com s'ha de comportar davant d'una agressió militar contra el seu territori”, però també es pregunta sobre si té algun sentit parlar de “guerres justes” en un “ecosistema biopolític dominat per les màquines de guerra ... que impedeixen el control polític de la guerra”. “Si volem seguir parlant de guerres justes, serà d'aquelles en les que es juga l'existència física mateixa de pobles i cultures sencers”, diu, i fa referència al poble kurd a Rojava, al palestí contra el militarisme d'Israel o al saharaui, però demana que es descarti per sempre més la idea segons la qual "d’una guerra moderna pot sorgir una democràcia emancipadora o que una democràcia pugui ser compatible amb una guerra moderna". Per il·lustrar clarament el valor que atorguen a la democràcia els dirigents de les parts enfrontades en la guerra a Ucraïna, l'autor assenyala reiteradament que tant les oligarquies russes com les ucraïneses s'acusen mútuament de feixistes i neonazis mentre uns i altres alimenten i utilitzen mercenaris i combatents nazi-feixistes en els camps de batalla.

En aquest context, l'activisme pacifista, l'antimilitarisme i les pràctiques no violentes es presenten com les línies d'acció política més realistes i assenyades per encarar el nou cicle obert amb aquesta guerra. Els partidaris de la desobediència civil s'han carregat un cop més de raons per eixamplar el seu moviment.

A Ucraïna, l'objecció de consciència va quedar derogada amb la llei marcial, però milers de joves han eludit el reclutament obligatori o han desertat de les unitats militars, explica i documenta Aitor Balbás Ruiz, en l'epíleg del llibre de Sánchez Cedillo.

A Rússia, la deserció també es presenta com una alternativa malgrat les penes de presó contra qui incompleixi les ordres de mobilització o de llei marcial previstes en la reforma del codi penal aprovada per la Duma. El grau de consciència antimilitarista no és majoritari, però molta gent va fugir, va confirmar la periodista russa i col·laboradora de Público, Inna Afinogenova, en la trobada organitzada per aquest diari. “Cal donar la mà a tots aquells que no volen agafar una arma a les seves mans”, va concloure. Ells no necessiten la mentalitat de guerra que exigeix Borrell.

En realitat només la veuen com a necessària els qui treuen profit directe o indirecte del negoci de les armes i els qui desitgen tenir més control sobre l'extracció de minerals i la producció d'aliments per acumular més i més capital, encara que aquesta ambició ens condueixi cap a la barbàrie.

(*) Sánchez Cedillo, Raúl. Esta guerra no termina en Ucrania. Katakrak, novembre 2022