Què se n'ha fet de l'esquerra?

L’esquerra sembla sovint avergonyida d’haver defensat en algun moment polítiques igualitàries. L’esforç que han fet i fan nombrosos dirigents d’esquerres per dissimular i fer veure que no ho han estat mai, o que ho són en una mesura no massa molesta pel poder econòmic, els ha portat a assumir com a pròpies les formes d’intervenir en política de persones i partits que tenen o van tenir a la seva dreta.

Es poden trobar abundants exemples a la història contemporània. Algun entre els més recents s’ha posat de manifest entre actors polítics que a principis de la passada dècada van participar en la creació de més d’una plataforma amb voluntat d’impugnar el règim del 78 i que es reivindicaven com a capdavanters de la “nova política”. Fa un cert temps però que molts d'ells tanquen files amb qui havien volgut desplaçar del poder.

Es resistien a identificar les seves noves formacions com a partits polítics, però volien entrar amb força a les institucions. No van trigar gens ni mica en donar un cop de timó a la seva orientació inicialment subversiva i no van estalviar gestos per significar que si passaven a compartir responsabilitats de govern amb qui havien identificat fins aquell moment com agents de la dreta no farien cap estrall en el sistema.

Van parlar sobre la inutilitat de distingir entre esquerres i dretes i es van autocensurar en la utilització de simbologia roja i/o republicana. Els semblava, així ho deien, que la tricolor, la vermella i el que representen podien posar la “nova política” del costat dels “perdedors”. Van sobreactuar amb l’assumpció del concepte “patriotisme” espanyol, amb un contingut ben difós, per no deixar-lo com a patrimoni de la dreta. Amb aquesta mateixa intenció es van solidaritzar significativament amb les aspiracions corporatives d’estaments militars i funcionarials i van elogiar reiteradament la tasca dels cossos policials. Aspiraven a “guanyar” i pretenien fer-ho amb la complicitat dels votants tradicionals de l’esquerra però també amb gestos de comprensió i d’assumpció de sentiments reaccionaris. Es tractava, així ho explicaven, de construir “una màquina de guerra electoral”, amb una direcció homogènia, basada en lideratges inqüestionables i en la transmissió de missatges senzills, allunyats de referències a idees socialistes i de línies estratègiques emancipatòries.

Lluita contra "la casta"

Van posar molt d’èmfasi però, durant prou temps, en la seva voluntat d’acabar amb les prebendes d’uns no massa ben definits sectors o estaments socials privilegiats. No articulaven discurs sense parlar de la necessitat de lluitar contra “la casta”.

En molt poc temps van obtenir resultats espectaculars a les urnes i van insistir en la seva voluntat de governar. Van celebrar el trencament del bipartidisme, perquè això havia de servir, van dir, per aplicar correctament la Constitució.

Els càrrecs que van aconseguir en algunes institucions, després d'algunes conteses electorals i de diverses disputes, van cridar l’atenció. Vicepresidències, al govern de l’Estat i en algun govern autonòmic; ministeris, alcaldies en ajuntaments de les principals capitals, places a les meses i comissions dels parlaments... però el preu per obtenir-los va ser el del pacte amb forces d’esquerra moderada o socioliberal que inicialment havien desqualificat rotundament, a banda dels tractes per aconseguir suport d’alguns actors centristes o directament dretans. La “casta” va desaparèixer del seu llenguatge, es van instal·lar en el possibilisme i es van esforçar en demostrar que des de les institucions, encara que fos en posicions subordinades, es podien aconseguir millores substancials “per a la gent”.

Especialment significatius van ser uns aplaudiments a la família reial al Congrés dels Diputats, justificats precipitadament en nom d’una millora en el salari mínim. Van fer mal als ulls de no pocs demòcrates, però van servir per deixar clara, ‘de facto’, la lleialtat al règim del 78 i l’acceptació de l’autoritat d’una institució hereditària com la Corona.

Progressisme, en quin sentit?

L’aspiració a l’assoliment d’alguna mena de societat socialista, que les esquerres havien mantingut de diferents maneres durant moltes dècades, feia temps que havia quedat abandonada i tancada en l’armari de les idees obsoletes. Qui se’n recorda? Els dirigents i seguidors del partit que s’anomena socialista fa molt de temps que van arraconar la idea del canvi social i que van donar per consagrat el lliure joc de l’oferta i la demanda com "la mà invisible", reguladora inqüestionable de les relacions socials i econòmiques. Comparteixen amb la dreta neoliberal la consideració del creixement econòmic i del mercat com a axiomes immutables del "progrés" humà.

Darrerament, per parlar de si mateixos, els portaveus “socialistes”, postcomunistes i de les formacions que havien anunciat l’arribada de la “nova política”, quan construeixen discurs, els agrada identificar-se tots ells com a “progressistes”, defensors de projectes polítics "amplis", d'idees “modernitzadores”, "diferents" i "noves", com si aquestes expressions servissin per marcar alguna línia estratègica alternativa a les de les forces de la dreta i per generar algun tipus d’esperança col·lectiva en un futur socialment just.

Quan parlen de “progressisme”, i ho fan reiteradament i constant, convindria que expliquessin quin sentit atorguen a aquesta paraula, perquè en les darreres dècades hem conegut un progrés tecnològic extraordinari i un creixement econòmic gairebé permanent, acompanyat d’enormes destrosses en la naturalesa, irreversibles, que atempten contra la supervivència de gran part de la humanitat. Prediquen incansablement, impúdicament, en favor del creixement econòmic indefinit, com si els recursos materials fossin infinits, com si el nostre planeta ho pogués aguantar tot.

Fora bona cosa que els “progressistes” es pronunciessin algun dia sobre si és progressista o no el qüestionament del dret il·limitat a la propietat privada; sobre com es pot avançar cap a la democràcia econòmica, com es pot evitar la concentració progressiva de la riquesa en poques mans i l’empobriment extrem de més i més gent, sobre si cal canviar la titularitat dels mitjans de producció de bens essencials, sobre les garanties públiques d’assistència sanitària universal igualitària i de qualitat, independent dels interessos de la indústria farmacèutica, de mútues, hospitals i residències privades; sobre com fer efectiu el dret a l’habitatge i als serveis públics en condicions dignes per a tothom; sobre si tenen o no voluntat d’implantar en algun moment un sistema d’ensenyament totalment públic, per a tothom, separat de qualsevol possibilitat de negoci; sobre la manera de garantir a totes les persones uns ingressos suficients per poder viure tranquil·lament, dignament, sense l’angoixa de no poder pagar el que és essencial a cada casa, sobre el dret efectiu al treball estable, no precari i justament remunerat, sobre el dret al descans i a l’esbarjo; sobre els drets de les persones migrants i refugiades, sobre si pensen derogar algun dia la llei d’estrangeria. Caldria que fessin explícita la voluntat de trencar amb qualsevol sisteme d’explotació capitalista i/o patriarcal.

El lector ja sap que podríem seguir i seguir, i concretar molt més, però no es tracta d’exposar des d’aquí, en un petit article, les línies de cap programa polític per a forces d’esquerres que no tinguin vergonya de ser-ho, sinó d’advertir a través d’aquestes notes sobre un fenomen: l’oblit del pensament igualitari, el desplaçament progressiu cap al neoliberalisme de gairebé tot el ventall de forces polítiques i l’adaptació constant de qui havia defensat idees socialistes als desitjos dels acumuladors de poder econòmic i administratiu.

Creixement de l'extrema dreta

Els partits que avui s’autoreconeixen com a parts d’un bloc “progressista” fan crides de tant en tant en favor de la creació d’un “cordó sanitari”, per protegir la societat davant del progrés dels extremistes de dretes, encara que de vegades alguns d’ells prefereixen no confrontar gaire amb aquesta realitat. Atribueixen sovint aquest engrossiment dels ultres als mitjans de comunicació i, ocasionalment, als directors i caps d’edició dels programes de ràdio i televisió.

No hi ha dubte que els mitjans tenen un paper important, però l'abundància de línies editorials ultraesbiaixades i reaccionàries és més la conseqüència que la causa. Si l’extrema dreta té oportunitat de créixer és, sobretot, perquè davant d’una crisi que sembla indefinida l’esquerra antiga i nova es mostra incapaç d’oferir un horitzó d’esperança i justícia social, unes expectatives de convivència entre iguals, unes garanties de lluita efectiva contra el masclisme en tots els àmbits públics i privats, una certa confiança en què els nostres infants poden tenir en el futur una vida tranquil·la i segura, en una societat solidària. Si la ultradreta guanya força es perquè l’esquerra s’adapta a un sistema injust, perquè renuncia a impugnar-lo, per les seves deslleialtats a la classe treballadora, als sectors socials que donen sentit a l’existència d’un teixit associatiu, veïnal, sindical i partidari útil per a la defensa dels drets de les dones, de les persones migrants, de la gent que pateix malalties, de la gent gran, dels infants.

Ens trobem de nou en temps de càlculs i d’expectatives electorals i els “progressistes” es veuen obligats a pintar una mica de vermell, verd i lila els seus discursos. Tornen a parlar en contra dels rics, tots es reivindiquen feministes, alguns recorden fins i tot, alguna vegada, que existeix lluita entre classes socials i que les privatitzacions es van fer en contra del benestar de la immensa majoria de la gent. Evoquen l'existència del sector públic de l’economia i els drets de les treballadores i treballadors, en una confosa barreja amb els de “les classes mitjanes”. També s’expressen alguna vegada en contra de la repressió, sense atrevir-se a reconèixer, malgrat l'experiencia i les evidències, que un cop passin les cites a les urnes seguiran igual d’indiferents davant dels atemptats contra els drets fonamentals i les llibertats, l’empobriment progressiu de la població, les injustícies més flagrants, la destrucció del medi ambient... Poca cosa diuen ja sobre els compromisos adquirits en les seves campanyes anteriors, gairebé res sobre la llei mordassa, ni sobre la major part de la legislació laboral que van prometre derogar, ni sobre la pobresa energètica, els impostos, la banca, els desnonaments...

Segueixen, a més, impertorbablement insensibles davant d'un sistema judicial corrupte, que fa la vista grossa davant d'episodis corrupció però que va robar anys de vida en llibertat a dirigents i activistes, que van “cometre el delicte” d’impulsar el creixement d'entitats sobiranistes o la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Van ser indultats però mai amnistiats, com tampoc ho han estat la resta d’encausats i exiliats per les seves idees i activitats en defensa de la sobirania dels pobles.

La "nova política" davant la matança de Melilla

La “nova política” es va fer vella a gran velocitat. Les persones que van entrar a les institucions en el seu nom van malbaratar la il·lusió que s’havia generat a les places, a les marxes per la dignitat, a les manifestacions de suport als refugiats, a les marees, i particularment a les extraordinàries mobilitzacions del procés sobiranista català. No són poques les que van posar els seus projectes personals per sobre dels de la ciutadania, que presenten algunes reformes i millores com a conquestes històriques, que donen per acabada la precarietat laboral en contra de tota evidència, menystenen les enormes xifres de persones socialment excloses i tanquen els ulls davant el trencament dels sistemes de protecció.

La deriva política i social cap a la dreta s’ha posat de manifest darrerament de forma especialment dolorosa. La matança de desenes de persones migrants a mans de policies marroquins i espanyols a la tanca de Melilla ha estat obertament justificada i reiteradament elogiada pel president de l’Executiu “progressista”, sense que la vicepresidenta i els ministres més esquerrans de la coalició governamental aixequessin la veu amb claredat per denunciar els assassinats comesos com a conseqüència del racisme institucional.

Una societat políticament sana es trobaria commocionada per aquest atemptat, més greu que el del 17A del 2017 a les Rambles de Barcelona, no només pel nombre de víctimes sinó per l’autoria. Les persones amb sentiments humanitaris haurien d’estar exigint la dimissió dels governants involucrats, per la seva incapacitat de controlar forces policials pròpies i les relacions amb el règim del Marroc.

Les paraules obertament xenòfobes del president del Govern espanyol de suport als responsables i autors de la matança resulten més que preocupants, però la reacció tèbia i tardana de governants i dirigents polítics de la seva esquerra també provoca angoixa i neguit. La seva absència en els actes populars de rebuig és simptomàtica de la deriva "progressista", de la mateixa manera que resulta rellevant l'assistència i participació d'alguns representants públics conseqüents amb el seu pensament i trajectòria.

Durant la passada dècada semblava que els moviments socials posaven de moda la democràcia, el respecte per les llibertats i el valor de la solidaritat, però l’ambició d'ocupar espai dins de les institucions van modificar consciències. Algunes persones van patir una autèntica metamorfosi que les va dur a recuperar pràctiques que semblava que desapareixien. Fanàtics del possibilisme s’obsessionen amb el poder administratiu assolit, amb els despatxos, les subvencions i l’augment del nombre de subordinats. Exclouen discrepants, expulsen dissidents i com hem vist recentment a Andalusia, intenten fins i tot que els qui havien tingut com a companys no puguin expressar-se en els mitjans de comunicació i en els carrers.

Tornen les pràctiques autoritàries que en algun moment semblava que desapareixien. Tornen a calumniar i a acusar a qui presenta alternatives de complicitat amb la ultradreta.

Amb qui i quan cal enfadar-se

Lamentameblement s'oblida massa sovint la realitat que cal confrontar, que és la de la riquesa concentrada cada cop en menys mans, la de la desigualtat social creixent i la d'una crisi econòmica cronificada que segueixen pagant els qui no la van provocar.

Per intentar alleugerir el patiment dels perdedors de sempre, des del “progressisme” tou, però també des del feminisme anticapitalista i de formacions revolucionàries, es reivindica amb insistència l’ètica de les cures, però no pot ser la única recepta. Tal com explicava Marina Garcés no fa gaire, la seva acceptació es pot interpretar com que el dany és irreparable. “Ens volen infermeres del món mentre altres fan mal. Fins a quin punt ens hem de cuidar? Quan arribarà el moment d’enfadar-se?”, va preguntar la filòsofa amb enorme pertinència.

Encara es poden detectar entre gent de totes les edats les restes d’aquella indignació que va néixer davant d’una democràcia que no ho és, gent que no vol saber res de buròcrates i lluites intestines, fastiguejada davant el caciquisme, les portes giratòries, les exclusions, depuracions, expulsions, censures, condemnes, amenaces, la repressió, les ordres de guardar silenci...

“Que no ens representen, que no”, es va cridar a les places i manifestacions, en temps de mobilitzacions que van arribar a comptar amb un gran suport popular. Aquella força ja no existeix, però encara veiem gent que surt al carrer per cridar contra el racisme institucional, per defensar el dret a tenir drets de les persones migrants, per oposar-se a l'augment de la despesa militar, reclamar la dissolució de l'OTAN i manifestar el seu disgust davant qui revitalitza l'atlantisme des de "la nova política" i afirma que la seva reunió a la capital de l'Estat representa un “orgull i un plaer”.

“La política és així” afirmen tot sovint persones adaptades a l’establishment. Les pràctiques antidemocràtiques i els intercanvis de favors “no desapareixeran mai”, admeten. La resposta és òbvia. Si “és així”, cal buscar altres maneres de fer-la, per posar els projectes col·lectius i la vida associativa dels barris, pobles, fàbriques i altres centres de treball per sobre de qualsevol ambició econòmica, interès burocràtic o lideratge individual. Hi ha gent que no es resigna i que encara pensa que un altre món és possible.