Quatre reptes i un dilema post-14F, des de l’anticapitalisme

Laia Facet, membre de la direcció d’Anticapitalistes.

En la lògica parlamentària prima el qui abans que el què. Com és costum, la mateixa nit electoral sabem qui es presentarà per ser investit President de la Generalitat, però encara està per definir què pot sustentar la legislatura. Per tal de contribuir al debat obert després de les eleccions es plantegen quatre reptes polítics i un dilema.

1. Les eleccions del 14F han sigut les eleccions amb la participació més baixa de la història. Explicar-la només per por a la pandèmia no permet entendre perquè la participació ha caigut estrepitosament als barris i les zones més castigades per la crisi. Sí, una part s’ha quedat a casa per por als contagis, però és més probable que el gruix de l’abstenció de les classes treballadores i populars sigui per la desafecció política creixent. Celebrar les eleccions en un context que limitava enormement la participació pública més enllà dels aparells de cada partit no ha ajudat precisament a revertir el fenomen. Per això, el primer repte un cop passades les eleccions ha de ser revertir aquesta desafecció: deixar tant el triomfalisme com la caritat de banda i reconstruir una sortida de la crisi en favor de la majoria social i en detriment de qui s’embutxaca els macro-beneficis.

2. L’entrada de l’extrema dreta al Parlament de Catalunya és segurament l’amenaça més evident que enfrontem en aquesta legislatura. És cert que Albiol o Ciutadans podien suposar una agenda política similar que de fet és la que ha llaurat el camí a Vox. Però la constitució en grup parlamentari propi amb recursos públics que es posaran al servei del racisme, el masclisme, l’LGTBIfòbia i contra les llibertats de totes és un salt qualitatiu respecte de la legislatura anterior i que se suma a fenòmens similars arreu d’Europa i Occident. La composició del vot a Vox ha ocupat al periodisme d’esquerres aquests dies: un vot jove, de barris rics i fraccions d’alguns dels barris més castigats. Ara bé, cal reservar-se de magnificar el pes de l’extrema-dreta entre les classes treballadores. Els barris més depauperats, en bona part, directament no han anat a votar o bé per desafecció, o bé perquè una constitució racista els nega el dret a vot. Tanmateix, Vox obté millor representació territorial que l’esquerra i els resultats són especialment preocupants a les ciutats turístiques i les urbanitzacions: zones on sovint escasseja el teixit militant, sindical i associatiu. Així doncs el segon repte és aïllar políticament i social a l’extrema dreta per revertir la normalització de les seves polítiques; així com estimular l’autoorganització, el teixit militant, sindical i associatiu com un tallafoc perquè els suports electorals no es materialitzin als barris i pobles.

3. El creixement de Vox juntament amb la recuperació del PSC té la seva altra cara de la moneda que és l’esfondrament de Ciutadans. Tant Vox recollint el camí sembrat per la crispació de Ciutadans, com la insolvència com a partit de les elits un cop el PSOE se situa al govern espanyol han fet que Ciutadans es trobi a les portes de la seva desaparició. En particular sobre el PSC, cal situar l’inici de la seva recuperació força abans de l’aparició d’Illa ja en les eleccions generals i municipals. En aquesta campanya, però, Salvador Illa ha aparegut com l’aliat de les elits econòmiques del país. De fet, són aquests mateixos sectors qui estan defensant que el PSC ha de jugar un paper en les negociacions del govern en detriment de Junts, en una coincidència tàctica amb els propis Comuns. És probable, però, que els mateixos interessos de règim que han guiat la recuperació del PSC són els que impediran les aliances amb ERC. El tercer repte és combatre el paper estratègic que suposa el PSC: la sutura de la crisi de règim i la garantia de l’ordre econòmic neoliberal en mig d’una crisi brutal que estan pagant les classes treballadores d’arreu.

4. Aquestes eleccions també plantegen algunes reflexions en el si de l’esquerra. La CUP sobrepassa els Comuns en escons, encara que no en vots. Aquest fet suposa un canvi històric en el lideratge de l’esquerra a Catalunya i és que mai una força de l’esquerra radical havia superat l’espai ocupat pel PSUC, després ICV i ara ECP. El relleu es dóna en un moment on Comuns consolida un paper molt semblant al de l’ICV del tripartit centrant la seva estratègia en reproduir el govern de l’Estat. La CUP per la seva banda inicia cert aperturisme que, juntament amb una base social força militant, pot explicar el seu bon resultat. Ara bé, en la seva distribució territorial ECP i CUP funcionen com un mirall: els Comuns obtenen el gruix del seu vot de l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona, mentre la CUP obté els seus millors resultats a les comarques interiors de Girona i Tarragona. La CUP, però, pot tenir un paper determinant en la reorganització de l’esquerra rupturista i sobiranista a Catalunya, aquest és de fet el quart repte post-14F. Si la CUP fa valdre la clau de Govern perquè els avenços nacionals no siguin en detriment d’ajornar els drets social com fins ara, tenen l’oportunitat de propiciar un gir polític respecte de les legislatures anteriors. Ara bé, el repte demana a més d’un gir estratègic, un plantejament en la propia base social: ensamblar aquest mirall territorial expressat en les eleccions del 14F i construir un projecte que organitzi els sectors treballadors i populars que són conseqüents amb el dret a l’autodeterminació però no necessàriament independentistes. El repte, per tant, requereix d’una recomposició de l’esquerra rupturista i sobiranista més àmplia que com s’ha expressat fins ara.

5. Per últim, el dilema: La configuració del nou Govern. I és que amb els números resultants no és quelcom fàcil d’abordar. Una temptació còmoda seria repetir la coalició entre Esquerra i Junts amb un canvi en el lideratge dins l’executiu que pogués facilitar l’abstenció d’un tercer soci. A més de ser la via còmoda, és la via continuista i que amb tota probabilitat només alimentaria la desafecció política creixent. Un element determinant perquè l’autoproclamat gir a l’esquerra fos quelcom més que una gesticulació seria deixar la sociovergència fora del Govern per primera vegada en 40 anys. Posaria molt nerviosos als poderosos i deixaria noquejat el fals dilema entre polítiques socials o autodeterminació. Això, però, planteja altres problemes: ERC faria virar la seva política econòmica respecte de la seva gestió de la conselleria des de 2015? En Comú Podem assumiria la defensa d’un referèndum des de la Generalitat? Quedaria hipotecada una política rupturista a mig plaç amb l’entrada de la CUP en clara minoria? Si a més són necessàries les abstencions de Junts o PSC l’encaix és més que improbable. Per descomptat segueixen havent-hi fórmules per fer avançar un programa de ruptura en el terreny social i per l’autodeterminació que no passen per entrar a governar. Fórmules que permeten garantir una major autonomia política sense corresponsabilitzar-se d’un Govern encapçalat per ERC qui no té compromisos clars en matèria socioeconòmica, ni tan sols en matèria anti-represiva.

En tot cas, els Mossos d’Esquadra així com Foment i la patronal catalana ja han iniciat la seva pròpia campanya per un executiu i unes aliances que assegurin la impunitat dels primers i el règim dels segons. Els nostres mínims són el seu revers: dissolució de la BRIMO i que la Generalitat es retiri d’acusacions a activistes, una reforma fiscal que redistribueixi radicalment la riquesa i revertir deu anys de retallades apostant per l’educació i la sanitat pública en detriment de la privada.