Al principi existia el PSOE

Elizabeth Duval

Qui vol exercir el poder quan pot ser-ho i habitar-lo? Pensem una anàlisi topogràfica: estar en el poder és expandir-se i reorganitzar-lo, reconcentrar-se i desplegar-se, anar deixant sentinelles a cada punt de la cartografia per multiplicar-los. Si el poder s'exerceix el temps suficient, i si s'exerceix amb força, qui l'exerceix acaba semblant-se més al poder que a si mateix: amb tentacles recobreix tot el territori i es converteix en una estructura. El 1969, el filòsof i sociòleg francès Lucien Goldmann li va dir a Jacques Lacan que al maig del 68 les seves “estructures” no eren les que havien baixat al carrer, sinó persones, humans de carn i os. Lacan va respondre que, si alguna cosa demostraven els esdeveniments del 68, era el descens al carrer de les estructures.

El més semblant que tenim a Espanya a una estructura no és el nostre ordenament jurídic, ni tampoc les casernes de la Guàrdia Civil; la nostra estructura, aquella que està pertot arreu, que es plega i es replega, es denomina Partit Socialista Obrer Espanyol, resistent a tot pas en fals o intent de pasokització, capaç de morir, ressuscitar, morir i tornar al Govern, mostrar una cara, desaparèixer, desdoblegar-se, mostrar una altra i pintar el món de roses vermelles. Sánchez va començar el seu primer Govern incloent-hi uns quants independents, però amb la condició que aquests mateixos independents fossin, en la pràctica, absorbits pel Partit Socialista, cosa que mai ha passat en el cas de Manuel Castells i Unides Podem. Margarita Robles, ministra “independent”, va estar en les travesses per a ser candidata socialista a Madrid; Fernando Grande-Marlaska, des del seu nomenament, ha aparegut una vegada i una altra en els mítings del PSOE. Ara, amb la reformulació, fa desaparèixer González Laya i Pedro Duque, també independents, per a substituir-los per “socialistes de soca-rel”, de partit, com Manuel Albares —amb carnet socialista des del 2015, ergo militant— i Diana Morant (alcaldessa socialista de Gandia).

El principal partit del Govern es replega per a desplegar-se. Reconcilia corrents en altre temps dividits, avui agermanats per l'accés al poder; d'això, potser per no posseir-ho, Unides Podem mai ha estat capaç, i això és una feblesa. Accedeixen alcaldesses i figures ascendents de Castella-la Manxa, València, Aragó, Catalunya, Madrid; el que estava dispers es replega al centre per enfortir-se… en l'exercici del poder. Si mai el centre falla, la poderosa maquinària socialista podrà tornar a desplegar-se i ser, amb un truc de prestidigitació, més poderosa territorialment que abans només per multiplicar els seus altaveus. Sánchez comprèn que premsa i televisions d'àmbit estatal tenen una tendència malsana a parlar de Madrid, en tot moment; ho entén igual de bé que Ayuso, que també desplega a tota Espanya les seves ambicions nacionals (ben administrades, per cert, per algunes ràdios “progressistes”). Però en direccions i objectius inversos: Sánchez porta a Madrid la política de la resta de territoris per expandir la seva veu, Ayuso vol expandir des de Madrid la seva veu a la resta de les Espanyes.

Unides Podem decau davant aquestes maniobres i truquets, que a més a més han rebentat una de les seves estratègies: aprofitar al màxim la bona fama i benefici electoral de lleis molt esperades del Ministeri d'Igualtat. Sánchez ha escombrat, va manar silenci i ara només existeixen dues coses a Espanya: la remodelació del Govern i el Partit Socialista. La dreta s'exasperava fa uns dies amb Garzón, que volia acabar amb els seus menús Happy Meal i la seva dieta mediterrània sobre la base de carns arrebossades; ara, tota costella al punt ha estat oblidada, enterrada a les sorres de la història, convertida en pols.

Al principi existia el PSOE, i el PSOE continuarà sent. Aquí ens trobem amb la feblesa orgànica d'Unides Podem: la seva quantitat mínima de ministeris es fonamenta en acords equilibristes, sempre en la corda fluixa, amb ministres que fins i tot barons del Partit Socialista denigren —prou fortes van ser les paraules de García-Page quan va dir que el Ministre de Consum s'inventava el seu càrrec cada dia: insisteixo, el president de Castella-la Manxa va dir d'un ministre del Govern, en el qual està el seu partit, que s'inventava el càrrec cada dia— i presidents del Govern humilien en públic. Sánchez, millor jugador d'escacs que Iván Redondo —defenestrat—, exposa a Unides Podem a la seva principal feblesa, i surt beneficiat en el reflex: la seva falta d'implantació territorial, la seva falta de relleus visibles, la desaparició pautada d'alguns dels seus quadres valuosos i la impossibilitat del relleu… amb el personalisme com a conseqüència. La millor carta d'Unides Podem, avui dia, és la seva candidata a presidenta del Govern, que ni tan sols pertany a Podemos; per mala sort per a la formació, les eleccions generals no són eleccions presidencials, i fins i tot el presidencialisme de Sánchez del qual alguns han parlat empal·lideix davant la poca rellevància que aconsegueixen altres figures d'Unides Podem (encara que es busqui, amb la seva nova direcció, una formació més “coral, amb una direcció col·legiada”).

En clau interna per a l'esquerra, la remodelació del Govern és un cop d'efecte que atorga a Sánchez i al PSOE tota la iniciativa política, en detriment de l'espai polític d'Unides Podem, col·locat en una conjuntura impossible: o remodelar ministeris sense massa competències i amb projectes en marxa que fan impossible el relleu, o quedar com una força sense saba, replegada sense capacitat per al desplegament, que només aspira a resistir i defensar-se d'una situació adversa… en la qual Nadia Calviño es converteix en vicepresidenta primera, omnipotent administradora econòmica, propietària i senyora dels fons europeus. En el principi era el PSOE, i potser hi ha estrategs que, avui a les seves cases, es penedeixin d'haver donat ales en el seu moment a un Pedro Sánchez que aspirava, contra vent i marea, a reconquerir el partit enfront de Susana Díaz. En aquest moviment està l'origen del nou Consell de Ministres. Però la partida no pot interrompre's, i el rellotge segueix endavant, rumb a les eleccions del 2023: tic, tac, deia Pablo Iglesias en els inicis de Podemos; tic, tac, avui, adverteix el rellotge, esperem que no per recórrer el camí invers.