La presidència de l'Estat es juga a Brussel·les i Ginebra, amb Llarena de sabotejador

Ferran Espada, periodista

Les eleccions del 23J han deixat dues constatacions. Que a la majoria dels ciutadans els ha fet por que Vox pogués entrar en un possible Govern espanyol i això ha reduït els suports a l'extrema dreta en plena expansió d'aquesta ideologia terrorífica a la resta d'Europa i del món. I alhora això ha llastat els resultats del PP, insuficients per governar, i ha reactivat el vot de l'esquerra amb una inclinació per la concentració al PSOE. I la segona constatació és que l'independentisme català passa pel seu pitjor moment des dels moments àlgids del 2017, amb una caiguda apreciable de suports, especialment a Esquerra però que també afecta Junts i la CUP.

Ara bé, paradoxalment, l'independentisme català manté una capacitat crucial per a la governabilitat de l'Estat. O Pedro Sánchez aconsegueix l'acord amb Esquerra i Junts per a la investidura i la reedició del Govern de coalició entre PSOE i Sumar o el bloqueig està servit i caminem cap a unes eleccions noves. Tret que els dos grans partits s'entenguin, cosa que no sembla factible ara mateix, encara que mai se sap davant d'una vertiginosa repetició electoral. I, per tant, entrem en una llarga i complexa fase de negociació.

La posició de l'independentisme català es pot veure des d'alguns despatxos i redaccions de Madrid com de feblesa després de l'evident retrocés electoral d'aquest diumenge i l'aclaparadora victòria del PSC a Catalunya. Amb la conseqüent esperança que això no permetrà a ERC i Junts posar sobre la taula demandes maximalistes relacionades amb el procés independentista. greu error derivat de l'habitual incomprensió de la situació política a Catalunya.

El resultat d'aquest diumenge obliga ERC i Junts a dues coses: a anar junts d'una manera o altra a la negociació. O bé amb una plataforma reivindicativa acordada o mirant-se de reüll. Però difícilment cap dels dos no es pot permetre tancar un acord sense el vistiplau de l'altre, ja que seria penalitzat en la pugna interna que arrossega l'independentisme pel lideratge d'aquest espai. En segon lloc, força ERC a apujar el preu d'una possible investidura. Els republicans aposten per continuar amb la taula de diàleg i negociació, però han arribat a la conclusió que els resultats obtinguts fins ara han estat considerats insuficients per les bases electorals i els ha penalitzat.

I també Junts té fuites cap a l'abstenció -4 punts més alta que el 2019 i bàsicament en territoris independentistes- de gent desencantada per la manca d'avenços cap a la independència. Unes fugues que alguns ja es preparen per aplegar amb un nou partit impulsat des de l'ANC i amb l'exconsellera Clara Ponsatí probablement al capdavant després del seu enfrontament amb Puigdemont. Una operació a la dreta de Junts que genera pressió i que no ajuda a pensar que la reculada també de Junts pugui suavitzar les exigències, sinó al contrari.

El referèndum d'autodeterminació es pot entreveure així com un element decisori en les exigències dels independentistes. Però Pedro Sánchez pot accedir a aquesta petició? Probablement no, perquè tot i que seria una exigència democràtica per solucionar el conflicte amb Catalunya, el nivell de desgast polític per als socialistes seria molt alt. I el conflicte que generaria entre poders de l'Estat i fins i tot al si del PSOE seria insuportable. Per tant, la pregunta que se'n deriva és quines alternatives al referèndum està disposat a posar Pedro Sánchez damunt la taula?

La realitat és que el problema de fons del Govern de Sánchez d'aquesta legislatura respecte a Catalunya no ha estat només la qüestió del referèndum o els presos del Procés amb els indults, evidentment espinosos. Sánchez ha estat incapaç d'afrontar dos consensos bàsics per als catalans independentistes i no independentistes: el traspàs del servei ferroviari de Rodalies per poder arreglar d'una vegada per totes l'històric desastre que afecta cada dia a desenes de milers d'usuaris; i un sistema de finançament que corregeixi el dèficit fiscal entre la recaptació impositiva a Catalunya que se'n va a les arques de l'Estat i el seu escàs nivell inversor que retorna. A això cal afegir la desconfiança pels incompliments sistemàtics de la inversió pactada en els pressupostos generals.

Amb això vull dir que temes com els que acabo de plantejar poden compensar l'exigència d'un referèndum? No és només això, però sí que plantejo la idea que el problema de Sánchez amb Catalunya és l'anticatalanisme que impregna una bona part de la societat espanyola, també en part del PSOE, que provoca pors inherents a tot allò que es pugui veure com a cessions. I una cosa són els evidents problemes que genera cedir un referèndum perquè Sánchez considera que la Constitució no ho permet i una altra cosa ben diferent és ser incapaç de negociar el que legalment és possible com els trens o la fiscalitat.

En aquest terreny del que es pot fer, però que Pedro Sánchez no s'hi atreveix, molt abans d'afrontar l'exigència d'un referèndum, haurà d'assumir una realitat que impregna la supeditació de la investidura als independentistes catalans. I especialment Junts. Que la negociació passarà per Brussel·les, on Puigdemont resideix i és el líder indiscutible de Junts, i per Ginebra, on resideix la secretària general d'ERC, Marta Rovira. I no hi han fixat la seva residència per gust. I que hi hauran de participar tots els dirigents independentistes que decideixin els partits, inclosos expresos de pes com el secretari general de Junts, Jordi Turull, o el president d'Esquerra, Oriol Junqueras. I la pregunta ja no és d'entrada si Pedro Sánchez pot acceptar o no un referèndum, sinó si està en condicions -amb aquestes premisses- d'iniciar la negociació. Perquè aquesta vegada no en tindrà prou amb els contactes al Congrés, Rufián o Nogueras presents. I no hi ha cap llei ni Constitució que impedeixi parlar amb Puigdemont, Rovira, Junqueras o Turull. Però sí un evident risc polític per a Sánchez que haurà de decidir si afronta, perquè bé val una investidura, o no.

I, d'altra banda, pel que fa a qui té més la paella pel mànec de la investidura, que és Junts, resulta sorprenent com s'evita l'elefant a l'habitació que suposa la situació judicial de Carles Puigdemont, encara que també la de Marta Rovira. Tots dos reclamats pel Tribunal Suprem per delictes que van des de la malversació agreujada -pel referèndum de l'1 d'octubre del 2017- per al primer o terrorisme per a la segona per les manifestacions de Tsunami Democràtic.

Aquí és on el jutge del Suprem Pablo Llarena recupera el paper de sabotejador que ja ha exercit altres vegades. En el moment que emeti una euroordre, que ho farà, contra Carles Puigdemont i els seus companys a Brussel·les, tema especialment perillós després de la retirada de la immunitat parlamentària europea, es podrà dir que Pedro Sánchez no pot fer res davant de la justícia. Però resulta evident que, d'entrada, ell i els seus ministres hauran de mesurar les paraules de valoració sobre això. Si s'enroca en les fórmules habituals que Puigdemont ha de ser traslladat a Espanya per ser jutjat i, per tant -no ens enganyem-, empresonat, el problema no serà el referèndum d'autodeterminació. Perquè aquesta és una possibilitat plausible i ningú regala una investidura a qui assegura públicament que et vol veure a la presó durant anys, encara que prometis un indult amb data indefinida.

En definitiva, el referèndum farà molt de soroll durant les properes setmanes i durant la complexa negociació que s'obre. Però sota el soroll del que és suposadament impossible caldrà estar atents als riscos que Pedro Sánchez està disposat a assumir en la mesura d'allò possible. Entre ells, les fotos negociadores amb dirigents incòmodes de l'independentisme que van liderar l'1 d'octubre del 2017. Una nova reforma legal que s'assembli a una amnistia per permetre el retorn amb seguretat dels dirigents de Junts i ERC a l'estranger i evitar que altres destacats dirigents, per exemple d'Esquerra, entrin a la presó amb els nous judicis encara pendents de l'1-O. O els temes de menjar com els trens o les inversions. I així veure si un compromís més o menys ambigu sobre el dret dels catalans i les catalanes a decidir el seu futur polític com a país, que no xoqui amb la legalitat espanyola, pot obrir el forrellat de la investidura. De moment sabem del manual de resistència de Pedro Sánchez, ara veurem si també té el manual de coratge per fer front als riscos necessaris per continuar a la Moncloa.